de l'horta estant

dilluns, 4 de novembre de 2013

La colònia valenciana


El gran èxit del nacionalisme espanyol al País Valencià ha estat, sens dubte, que ha sabut fomentar amb eficiència les divisions internes entre valencianistes. Atiar la polèmica sobre tota mena de qüestions simbòliques i onomàstiques ha estat una eina fonamental de la castellanització de la vida valenciana, que forma part inherent, i és un dels objectius centrals de l'acció política de l'espanyolisme. Han sembrat la confusió sobre tot allò que podien (orígens, història, denominació i normatives lingüístiques, banderes, topònims...), en bona part, gràcies a una intel·ligent utilització dels rèdits de 40 anys de franquisme, com ara, la ignorància, la manca de cultura democràtica i la xenofòbia convenientment alimentada.

La tossuda realitat, però, és que ara mateix, l'autonomia valenciana està entre les cinc més pobres de l'estat (és la tretzena de 17 en riquesa). Malgrat això, i en flagrant contradicció amb el principi de "solidaritat interregional" que, segons el govern espanyol, inspira la distribució de recursos econòmics, tenim un dèficit del 6% del PIB. És a dir: som dels més pobres i estem entre els qui més paguen. Ens obliguen a fer 'donació' d'una bona part dels nostres minvats recursos, a autonomies que són més riques que la nostra. Això només, ja hauria de ser una raó suficient per a trobar un punt d'unió i col·laboració entre totes les sensibilitats del valencianisme. 

Ho diré d'una altra manera. Hi ha valencianistes que pensen que l'objectiu és ser una autonomia pròspera i tractada amb justícia, dins d'Espanya. N'hi ha que creuen que mereixem una consideració més elevada que la d'una comunitat autònoma, i per tant, que ens cal més sobirania, o una sobirania plena, que és el que es coneix com independència. I també n'hi ha que consideren que això mateix, la plena sobirania, serà clarament millor si l'assolim junt amb els altres territoris amb qui compartim llengua, cultura i orígens. Les diferències són considerables. Especialment si tenim en compte que alguns tendeixen identificar-se amb banderes amb o sense blau, i que prefereixen anomenar el territori o la llengua d'una manera o d'una altra. 

No pretenc negar les diferències. Només, en canvi, deixar constància que ara com ara no són rellevants. Abocats com estem a una ruïna més que probable, de la mà dels espoliadors que ens han governat des del final (formal) de la dictadura, no són les diferències les que ens faran eixir endavant. Amb totes les peculiaritats que caldrà respectar, tenim un horitzó de treball comú que obre una possibilitat real de col·laboració honesta i eficaç, sense necessitat d'acordar tots i cadascun dels objectius finals. 

Només aquells que consideren que ja estem on ens mereixem, és a dir, els supremacistes que creuen que els valencians estem al món per a actuar com a esclaus virtuals d'una espècie de raça superior que té tot el dret d'apropiar-se o destruir tot allò que és nostre, des dels recursos econòmics fins a la cultura, passant pel paisatge i la memòria, en quedarien exclosos.

Tots els altres, tant si s'estimen més el Regne com el País, tant si volen la senyera amb blau o sense, o si prefereixen expressar-se en la llengua dels valencians o en la dels castellans, estan objectivament interessats en fer junts una bona part del camí. Concretament, la part que ens ha de dur a assolir un finançament i unes condicions de vida molt més ajustades a la situació real que tenim ('que patim' seria, segurament, més adequat).

Em consta que cal un esforç considerable per a posar fil a l'agulla i aparcar les diferències fins que arribem al moment i les condicions adequades per a abordar-les. Sé que una dinàmica així és radicalment contrària a la praxi política a què ens hem habituat des de finals de la dècada dels 70. I que això mateix ho dificulta molt. I tanmateix, la paradoxa és que és precisament la nostra marginació actual, l'evidència inescapable que per a Espanya no som res més que una colònia a explotar, per molt que això ens aboque a una situació desesperada, la que obri la porta a l'optimisme. 

Perquè el dia que anuncià el poeta, en què ja "no podrem més i llavors ho podrem tot", pot estar tan a prop, que totes les alternatives excepte la unitat per a sobreviure, resulten manifestament inacceptables. Això, d'alguna manera depén de tothom, però no tinc cap dubte que algunes persones, i les forces polítiques que representen, estan en millors posicions i, per tant, tenen més responsabilitats que la majoria, per a dur a terme l'esforç que ens ha de rescatar de la debacle a què ens aboca l'actual statu quo

Espere sincerament que tindran i sabran mostrar la grandesa necessària per a possibilitar el retorn de la dignitat al nostre poble, després de tants i tants anys d'espoliació manifesta i de burla constant. Potser això és només un primer pas capa la sobirania a què tots els pobles del món aspiren, perquè no n'hi ha cap, ni un de sol, que opte per ser governat per uns altres quan pot governar-se a si mateix. És, però, un pas imprescindible, sense el qual, no podrem avançar.