de l'horta estant

dimecres, 28 de maig de 2014

Trampa Tobeña

Amb la conferència titulada “La comunión independentista. Neuropsicologia del gregarismo nacional”, el professor Adolf Tobeña, catedràtic de Psiquiatria de la UAB sobrepassa un límit que fa por, i posa el prestigi de la ciència (si més no, la part que ell mateix en concita) al servei de la ideologia d’un partit polític concret. 

Essencialment, el professor de Psiquiatria sosté que la raó explicativa del caràcter majoritari que ara té el sentiment independentista a Catalunya s’ha de trobar en els mecanismes neurobiològics  subjacents a la conducta d’aquests individus. Pretén argumentar que alguna cosa va malament en el funcionament dels cervells dels catalans que són partidaris de la independència. Cal puntualitzar, en primer lloc, que això implica -òbviament- no qüestionar el funcionament cerebral dels partidaris de la dependència. És a dir, que estar a favor de la dependència equival a ‘normalitat’, i en contra, a ‘anormalitat’. 

A diferència d’altres comentaris crítics que s’han produït, jo no discutiré que les ciències biològiques, i la neurociència en particular, són imprescindibles per a entendre el comportament dels humans. Ho són. El nostre cervell ha evolucionat exactament de la mateixa manera com ho han fet tots els altres components del cos humà. Les mans, el fetge, el cor o els cabells han estat sotmesos a idèntiques pressions evolutives que els han acabat configurant tal com els coneixem ara. Sí, el cervell també (no veig de quina manera hom podria sostenir, des de la ciència, una excepció per al cervell), i això significa que, efectivament, com sosté el Dr. Tobeña, l’arrell de conductes socials molt complexes com ara la identificació nacional (conductes d’afiliació) es troba profundament inscrita en l’herència genètica. 

La Psicologia Evolucionista ha pogut identificar, descriure i demostrar l’existència de diversos Mecanismes Psicològics Evolucionats (MPEs), que configuren unes fortes tendències de resposta, davant d’una multiplicitat de situacions. No són instints, en el sentit estricte de pautes fixes de comportament que no necessiten cap mena d’aprenentatge per a expressar-se, sinó que només es poden entendre en relació amb l’estimulació ambiental a què estem sotmesos des del naixement, i que s’expressen en ambients concrets, amb la sòlida influència de tota l’estimulació present i rebuda en el passat.

Entre aquests MEPs hi ha el que el psiquiatra invoca principalment per a explicar l’auge de l’independentisme català, que és conegut com el biaix de conformitat. Aquest mecanisme, per dir-ho breument, ens impulsa a estar d’acord amb el nostre grup humà de referència. Els coneguts experiments de Solomon Asch en la dècada de 1950 mostraven clarament com, en presència de dos línies de distinta longitud, la majoria dels enquestats identificaven la més curta com més llarga, sempre que les altres persones de la sala, contra tota evidència perceptiva, havien afirmat creure això mateix (http://en.wikipedia.org/wiki/Asch_conformity_experiments). Alguns experiments posteriors (Darley i Latané, 1968) en contextos socialment més sofisticats, han vingut a corroborar essencialement la influència d’aquest mecanisme.

És ben cert que aquest mecanisme pot contribuir a explicar els elevats nivells de consens que, en determinades circumstàncies, tendeixen a produir-se en les societats humanes. Podem, per tant, afirmar que bona part de les persones que actualment estan convençudes de la conveniència d’un estat català independent, s’han vist influenciades per aquest mecanisme psicològic.

Exactament de la mateixa manera, i en proporcions equivalents, que les persones que estan convençudes de la conveniència d’una Espanya única i indivisible, els qui creuen fermament en la vida eterna, els partidaris decidits de l’agricultura biològica o els convençuts que el Real Madrid, el València o el Barça és el millor equip de futbol del món.

Perquè hi ha una característica que és comuna a tots aquests, i a molts altres grups: tots són humans; són membres d’una mateixa espècie. I qualsevol mecanisme psicològic, si és producte de l’evolució, afecta tota l’espècie en conjunt, i no únicament aquells grups d’humans que algun professor d’universitat detesta per raons ideològiques. 

Més encara, l’única manera d’afirmar que un d’aquests mecanismes puga afectar un grup (els partidaris de la independència) i no un altre (els partidaris de la dependència, per exemple) seria afirmar que o bé els uns o bé els altres, no són humans. Hi pot haver alguna forma més radical de supremacisme que negar el caràcter d’humà al grup que personalment detestes?

Potser per al lector no són ben coneguts els mecanismes que permeten la selecció d’un determinat tret de conducta, en la mesura en què afecte significativament la probabilitat de supervivència i l’èxit reproductiu dels individus que en són portadors. És evident, tanmateix, que un científic de la talla del professor Tobeña els coneix perfectament. Així, l’única explicació possible a la seua utilització fraudulenta del prestigi de la neurociència per avalar un determinat posicionament ideològic és la deshonestedat científica; la utilització fraudulenta d’unes dades, uns resultats i uns raonaments, per tal de fer que persones que desconeixen les particularitats d’una ciència, creguen que allò que s’està expressant no és una opinió (tan legítima com qualsevol altra) sinó un postulat científic. 


Em sap molt greu dir això, però és precisament el respecte a la talla intel·lectual i el nivell de coneixements del professor Tobeña el que m’impedeix de creure que ell no siga conscient de la fal·làcia que presenta com a argumentació. Tota persona té dret a expressar les seues opinions polítiques, amb independència de quina siga la seua professió. Èticament no és admisible, però, voler fer passar bou per bèstia grossa, i presentar els posicionaments supremacistes d’un determinat partit, que considera que uns ciutadans han de tenir més drets que uns altres, en virtut del seu orígen o de la seua llengua, com a arguments derivats de l’aplicació de la neurociència a l’estudi d’una realitat social en particular.

O potser és només que, en tant que ésser humà, el professor Tobeña està subjecte als mateixos mecanismes que, tal com ell descriu, operen per a facilitar la conformitat en els independentistes catalans, i -en el seu cas- li facilten la comunió amb els referents ideològics del partit espanyolista UPyD. No oblidem que es tracta d'una formació política en què els militants escolten impàvids com la seua líder critica durament els polítics professionals, mentre celebra els seus 30 anys de dedicació exclusiva a la política. Si això no demana un mecansime de conformitat supremament desenvolupat, que vinga la neurociència i ho explique. 

dimecres, 21 de maig de 2014

Frau de democràcia


Sóc conscient que l'ús de les paraules 'frau' i 'democràcia' en la mateixa frase és redundant per a referir-se al sistema polític vigent a Espanya. Un sistema fraudulent pel seu origen en la voluntat del dictador, que es fonamenta en una constitució perfectament il·legítima des del moment en què naix sota la pressió armada de l'estament militar.


Tot i això, hi ha fets que bé mereixen que tolerem algunes redundàncies. Parle de la proposta, avalada per uns quants dinosaures de la política hispana, com ara Felipe González, d'arribar a un pacte de govern entre PP i PSOE.



El sistema no va nàixer perquè el poble poguera exercir el poder de cap manera, sinó per a garantir que dos partir controlaren permanentment el govern. I així ha estat fins ara. Amb lleis electorals tramposes, redactades expressament en benefici dels satisfets hereus del franquisme, el bipartidisme (en cas que ens entestem a considerar que PP i PSOE són dos partits diferents) s'ha mantingut a flot durant tres dècades massa llargues.



Que ara, quan tot just s'albira la possibilitat que l'enganyifa trontolle, i que el poder puga no anar a parar a mans d'un dels dos grans partits del nacionalisme espanyol, és absolutament fraudulent preparar un pacte que els reinstal·le al govern, manifestament en contra de la voluntat popular (si és que finalment s'expressa en aquest sentit).



Recorde, per exemple, una campanya d'un d'aquests partits, que deia "Si tu no hi vas (a votar), ells tornen". "Ells", per descomptat, eren els de l'altre partit. Uns i altres han estat demanant un vot contra l'altre sistemàticament. Mancats de més arguments polítics, ja que les seues accions de govern han estat sovint perfectament indistingibles, han recorregut a una tècnica terapèutica coneguda com a il·lusió d'alternatives, en què s'ofereixen al pacient dos opcions distintes, amb la peculiaritat que, trie la que trie, n'obtindrà benefici terapèutic. La diferència, òbviament, és que en el terreny de la política electoral, la peculiaritat era que triàrem el que triàrem, perdíem. Fa trenta anys que perdem sempre a mans dels mateixos gossos amb collars lleugeríssimament distints.  



En el terreny de la política econòmica, les propostes dels dos partits han estat pràcticament indistingibles. Els bancs, per exemple, s'han beneficiat més durant els governs del partit que -suposadament- se situa més a l'esquerra dels dos. I si atenem a la política territorial, els valencians hem seguit igualment espoliats i idènticament ignorats amb els uns i amb els altres. Tant si els governs de Madrid i de València eren del mateix color, com si cadascun estava en mans d'un dels dos partits, ens han pixat damunt i ens han forçat a acceptar que plovia.

Entretant, això sí, hi ha un considerable excés de milionaris en les files de tots dos partits, i els consells d'administració de les grans empreses estan plens de noms que abans havien omplert candidatures electorals. Que la majoria siguen d'una mediocritat espantosa no hauria d'estranyar ningú. No era brillantesa, sinó fidelitat canina, la qualitat que se'ls requeria per a prosperar dins les seues organitzacions.



És senzillament una estafa que ningú gose a parlar d'un pacte de govern entre els dos grans beneficiaris de l'herència franquista. Si amb tot el poder que han tingut i amb tots els recursos que han balafiat generosament (en ells mateixos) no han aconseguit sumir la gent en un estat d'estupidesa permanent que els permeta de seguir xuplant eternament del pot, que vagen a plorar pels racons. Un govern de coalició entre els dos grans farsants de la pseudodemocràcia espanyola no seria només una estafa; seria un insult tan greu que justificaria qualsevol mena de reacció popular.