de l'horta estant

dimecres, 21 de maig de 2014

Frau de democràcia


Sóc conscient que l'ús de les paraules 'frau' i 'democràcia' en la mateixa frase és redundant per a referir-se al sistema polític vigent a Espanya. Un sistema fraudulent pel seu origen en la voluntat del dictador, que es fonamenta en una constitució perfectament il·legítima des del moment en què naix sota la pressió armada de l'estament militar.


Tot i això, hi ha fets que bé mereixen que tolerem algunes redundàncies. Parle de la proposta, avalada per uns quants dinosaures de la política hispana, com ara Felipe González, d'arribar a un pacte de govern entre PP i PSOE.



El sistema no va nàixer perquè el poble poguera exercir el poder de cap manera, sinó per a garantir que dos partir controlaren permanentment el govern. I així ha estat fins ara. Amb lleis electorals tramposes, redactades expressament en benefici dels satisfets hereus del franquisme, el bipartidisme (en cas que ens entestem a considerar que PP i PSOE són dos partits diferents) s'ha mantingut a flot durant tres dècades massa llargues.



Que ara, quan tot just s'albira la possibilitat que l'enganyifa trontolle, i que el poder puga no anar a parar a mans d'un dels dos grans partits del nacionalisme espanyol, és absolutament fraudulent preparar un pacte que els reinstal·le al govern, manifestament en contra de la voluntat popular (si és que finalment s'expressa en aquest sentit).



Recorde, per exemple, una campanya d'un d'aquests partits, que deia "Si tu no hi vas (a votar), ells tornen". "Ells", per descomptat, eren els de l'altre partit. Uns i altres han estat demanant un vot contra l'altre sistemàticament. Mancats de més arguments polítics, ja que les seues accions de govern han estat sovint perfectament indistingibles, han recorregut a una tècnica terapèutica coneguda com a il·lusió d'alternatives, en què s'ofereixen al pacient dos opcions distintes, amb la peculiaritat que, trie la que trie, n'obtindrà benefici terapèutic. La diferència, òbviament, és que en el terreny de la política electoral, la peculiaritat era que triàrem el que triàrem, perdíem. Fa trenta anys que perdem sempre a mans dels mateixos gossos amb collars lleugeríssimament distints.  



En el terreny de la política econòmica, les propostes dels dos partits han estat pràcticament indistingibles. Els bancs, per exemple, s'han beneficiat més durant els governs del partit que -suposadament- se situa més a l'esquerra dels dos. I si atenem a la política territorial, els valencians hem seguit igualment espoliats i idènticament ignorats amb els uns i amb els altres. Tant si els governs de Madrid i de València eren del mateix color, com si cadascun estava en mans d'un dels dos partits, ens han pixat damunt i ens han forçat a acceptar que plovia.

Entretant, això sí, hi ha un considerable excés de milionaris en les files de tots dos partits, i els consells d'administració de les grans empreses estan plens de noms que abans havien omplert candidatures electorals. Que la majoria siguen d'una mediocritat espantosa no hauria d'estranyar ningú. No era brillantesa, sinó fidelitat canina, la qualitat que se'ls requeria per a prosperar dins les seues organitzacions.



És senzillament una estafa que ningú gose a parlar d'un pacte de govern entre els dos grans beneficiaris de l'herència franquista. Si amb tot el poder que han tingut i amb tots els recursos que han balafiat generosament (en ells mateixos) no han aconseguit sumir la gent en un estat d'estupidesa permanent que els permeta de seguir xuplant eternament del pot, que vagen a plorar pels racons. Un govern de coalició entre els dos grans farsants de la pseudodemocràcia espanyola no seria només una estafa; seria un insult tan greu que justificaria qualsevol mena de reacció popular.