de l'horta estant

dijous, 23 d’octubre de 2014

El PP a favor de la consulta



Ara hem sabut que el PP, el mateix partit que considera que “que no es puga votar és un èxit de la democràcia" (Sánchez Camacho, 14/10/2014), resulta que vol consultar les famílies valencianes sobre la llengua en què s’ha d’impartir l’ensenyament en el sistema públic valencià.

Contra la consulta catalana, s’han cansat de repetir que la llei està per damunt de qualsevol voluntat de canvi expressada pels ciutadans. Que la consulta és impossible perquè la constitució no la contempla. Milions de persones omplint carrers i carreteres durant tres anys consecutius no els han semblat motiu suficient per a permetre una consulta en què la voluntat de tota aquesta gent, i la d’aquells que no hi han volgut o pogut anar, s’expresse de manera pacífica i transparent.

En canvi, en el cas valencià tot és ben diferent. Es veu que ací, les lleis no valen igual- Sense cap mania per violar l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ensenyament, volen fer una consulta sobre un tema que no ha alçat cap conflicte, que no ha mogut ningú a manifestar-se’n en contra, que ni tan sols genera un debat significatiu als centres educatius o al carrer, i preguntar a les famílies en quina llengua volen escolaritzar els fills.

D’on els ve la passió sobtada per consultar el personal?

Probablement del mateix lloc d’on prové la pressa per aprovar una llei que els permeta dir allò que no han aconseguit que cap autoritat acadèmica del món mundial; l’equivalent filològic de “la terra és plana i la lluna és un tros de formatge penjat al cel”: que allò que es parla al País Valencià, a Catalunya, a les illes i a uns quants llocs més, són idiomes diferents.

I aquest lloc d’on tot això prové, curiosament, són els jutjats. Els mateixos jutjats que estan evidenciant que és una raresa estadística tenir un càrrec al PP i no estar imputat per un delicte o altre de corrupció. Els mateixos que estan deixant en evidència que el PP, més que no un partit, és una associació amb ànim de lucre. Amb un ànim de lucre desmesurat, que s’ha acarnissat sobre els pressupostos públics i no ha tingut el menor escrúpol en espoliar els més desafavorits, a major glòria dels seus xalets a la muntanya, cotxes de luxe, viatges faraònics i vicis inconfessables.

Així és que podem concloure que, en un exercici de la més radical i moderna interdisciplinarietat acadèmica, la banda que governa a Madrid i (només subsidiàriament i amb permís dels seus amos) a València ha fusionat les ciències jurídiques, la filologia i la psicologia, i ha creat la nova especialitat de la ‘Filologia Motivada per Sentències’, que els permet de parlar d’una llengua que generalment no usen per a res (menys encara, per a ensenyar-la als seus fills), sempre que això puga servir per a distraure l’atenció del personal del coneixement públic i notori que són uns lladres.

S’ha de reconéixer que els ha funcionat bé durant uns quants (massa) anys. Potser ja ha arribat l’hora que aprenguen una nova lliçó: que no hi ha cap estratègia que siga eternament efectiva. Fins i tot les martingales més eficaces es desgasten, perden pistonada, i cal adaptar-se al signe dels nous temps. I a això, cal dedicar-li un temps; el temps que ells, probablement, han estat dedicant a omplir-se les butxaques, sense parar-se a pensar què passaria quan les arques s’esgotaren.