de l'horta estant

diumenge, 26 d’abril de 2015

El símil esportiu

L'esport de competició ha tingut un gran predicament durant les darreres dècades. Bàsicament des de l'inici de la guerra freda, els jocs olímpics, restaurats sense pana ni glòria, ni a penes repercussió a principis del segle XX, han arribat a representar un conjunt de valors considerats desitjables, entre els quals destaca la idea de joc net.

Guanyar sense trampes en una lluita en què tothom parteix de posicions iguals es va convertir en un símbol del mèrit, en una mostra de com la voluntat podia triomfar sobre tota mena de circumstàncies adverses, gràcies a l'esforç constant i sacrificat, a còpia de força de voluntat. I així, les persones que destacaven en algun esport (en uns més que no en altres, no cal dir-ho!) es convertien en herois populars i en models per a milers de xiquets i joves, amb la inestimable ajuda dels mitjans de comunicació.

La societat va aprendre a valorar que algú fos molt ràpid, o capaç de córrer incansablement durant hores, o de saltar amb agilitat felina. I més encara, a atribuir unes altres qualitats (intel·ligència, bondat, integritat...) a aquells que ho aconseguien en graus extraordinaris. Al principi, potser era només la glòria (corona de llorer inclosa), l'objectiu pel qual competien. Els diners vingueren més tard. I amb ells, les trampes. La combinació de glòria i diners és massa irresistible. Sempre hi ha qui fa el que calga per assolir-los en dosis fenomenals.

És per això que començaren els controls anti-dopatge. Per evitar que algú puga guanyar fent trampes. Com tots els controls són imperfectes. Sempre hi ha qui se n'escapa. Això sí, quan malgrat totes les imperfeccions (incloent-hi les vares de mesurar diferents, segons qui sigues i d'on vingues), t'enxampen, te'n vas al carrer. Fora de la competició; et lleven les medalles i els rècords; et cancel·len contractes de publicitat. Mirem per exemple, com a mostra, el cas del ciclista americà Lance Armstrong: set títols de Tour de França li han estat retirats.

No és gens difícil fer el paral·lelisme amb la política electoral. Les eleccions se suposa que són curses netes, on totes les forces polítiques tenen accés a la població, que ha de triar quines vol que la representen. I la igualtat ve determinada precisament per això, pel lliure accés a l'opinió pública; per disposar d'oportunitats semblants de fer sentir la veu, d'oferir les propostes i de mostrar les cares dels candidats.

El finançament irregular (bonic eufemisme per a designar el robatori sistemàtic de diners públics per a utilitzar-los per a finalitats ben privades) és l'equivalent al dopatge. I hi ha un partit que ha donat positiu en totes les proves que li han fet. Caixes B, targetes 'black', cobrament de comissions per atorgar obra pública, despeses sumptuoses a càrrec de l'ajuntament... No hi ha una sola trampa en què no haja excel·lit en grau olímpic. Són els esportistes d'elit de la corrupció i el lladrocini.

Sorprenentment, però, poden seguir competint. Armstrong potser hauria guanyat encara un altre Tour si el deixaven competir dopat, com deixen el PP participar en la pròxima contesa electoral. No sols això, sinó que el deixen triar data i hora de les competicions: el drogat, el trampós, posat a organitzador de la cursa.

Hi ha, en canvi, una diferència important. En el cas dels esportistes, sempre hi ha la possibilitat de presentar el dopatge, el fet de fer trampa, com una decisió individual de l'esportista. Impossible fer això en el cas del PP. Es tracta d'una organització clarament orientada a robar diners públics. Que ho fa allà on assoleix un grau suficient de poder. Que ho fa d'una manera sistemàtica, planificada, eficaç, que s'ajusta perfectament al concepte d'organització criminal.

Si una banda així pot competir en les pròximes eleccions, per quins set sous es fa cap mena de control anti-dopatge? Amb la mateixa lògica, qualsevoil esportista hauria de poder competir drogat fins a les celles, i burlant-se dels seus rivals perquè no tenen allò que cal per a guanyar: pocs escrúpols i un menyspreu absolut de la més mínima mostra d'honestedat.