de l'horta estant

dilluns, 27 d’abril de 2015

No cal que lluiteu tant


Les Trobades d'Escola Valenciana són, sense dubte, una de les millors troballes dels darrers anys. A més d'un temps i un lloc de trobada, són una forma excel·lent de fer visible una normalitat i un respecte pel valencià, que desgraciadament són difícils de trobar en altres àmbits de la vida social valenciana.


Fa molt de goig contemplar tanta gent de molt diverses filiacions ideològiques i de diversos orígens lingüístics, compartir espai, temps i activitats en les paradetes de cada escola. El fet que moltes famílies que usen el castellà com a llengua de comunicació acudisquen regularment a la cita és un èxit imprescindible, de què tots ens podem congratular. Una societat moderna no pot estar constituïda per cap reducte genealògic. No són els cognoms o els orígens els que importen. Mireu, si no, els cognoms indiscutiblement valencians que, en general, exhibeixen la majoria dels pancastellanistes radicals del partit que (encara) ocupa la Generalitat i els principals ajuntaments del País Valencià. No són cognoms valencians, ni orígens valencians, ni declaracions d'amor a la llengua, el que ens cal. Ens cal respecte, normalitat, ús.

En la Trobada de Godella, diumenge passat, vaig passar per davant d'una parada que venia camisetes amb un lema 'Lluitem per la llengua', que em va fer pensar. Què és exactament 'lluitar per la llengua'? Cridar ben fort en les manifestacions? Signar manifestos per internet? Renegar en privat de les autoritats tan castellanistes que patim?

Ho dic perquè poc després vaig veure algú que vestia la camiseta en qüestió parlant en castellà amb una persona que, amb mi, parla en valencià sense cap dificultat aparent. Ho dic també, perquè moltes de les persones que veig lluint camisetes per l'estil el dia de les Trobades, me les trobe després parlant en castellà a la porta de l'escola, amb altres persones que duen els fills a la mateixa escola en valencià, i que estan perfectament capacitades per a entendre'ns quan els parlem en valencià.

Torne a preguntar-ho: què és exactament 'lluitar per la llengua'?

De què val cridar ben fort, signar manifestos o renegar si després contribuïm a la castellanització tant com ho fan els castellanistes radicals que ens governen? Què és, si no castellanitzar, parlar en castellà a qui et pot i et vol entendre en valencià? Què necessitem per a parlar-li a algú en valencià? Que porte una camiseta de 'lluitem per la llengua'?

No lluitem tant, per favor! En comptes del gran sacrifici de la lluita continua, propose una cosa molt més modesta i quotidiana: parlem en valencià. Esmentaré, només, tres coses molt senzilles que podem fer cada dia, sense posar en risc la nostra integritat física:

1. A la porta de l'escola, quan parlem amb altres pares i mares, no suposem que ningú està genèticament incapacitat per entendre la llengua en què s'eduquen els seus fills. Parlem en valencià amb tothom, i comprovarem que (a) molta gent també el sap parlar, i (b) els qui encara no en saben, agrairan l'oportunitat de practicar-lo, ja siga activament o passiva.

2. Dins i fora de l'ambient escolar, parlem en valencià amb tot aquell que no ens demane explícitament una altra cosa (i especialment amb els qui no sols ens entenen, sinó que també parlen valencià com nosaltres). Observareu que, bàsicament, no passa res. Només que deixeu de ser valencianocallants i passeu a la molt més noble categoria de valencianoparlants.

3. Quan lloguem un local per a celebrar aniversaris, demanem que ens posen la música en valencià, i una versió de la cançoneta 'Aniversari feliç', que no siga la mateixa que ensenyen en les escoles madrilenyes. Paguem el mateix preu que paguen els castellans, de manera que podem reclamar el mateix servei.

Ja sé que tot això no té la mística de la 'lluita per la llengua'. Que no ens permet sentir-nos esforçats herois, quan fem l'increïble gest de valor consistent en lluir una camiseta d'atrevit eslògan durant tot un matí de diumenge, abans de tornar a disfressar-nos de castellans per a passar la setmana.

No ens calen molts herois. No són, principalment, lluitadors incansables i coratjosos el que necessitem. Més bé necessitem simples parlants. Gent normal, que d'una manera no gens heroica però sí constant, usa la seua llengua per a viure amb normalitat. Parlants que exerceixen de parlants i, per tant, lligen, pensen i parlen en la seua llengua. No cal que lluitem tant. Cal, això sí, que estenguem una miqueta l'exercici de la dignitat, i que la mantinguem més enllà de la cita anual amb les Trobades.