de l'horta estant

diumenge, 21 de juny de 2015

Valenbici


El servei de lloguer de bicicletes de l’Ajuntament de València és un magnífic resum de l’estil polític de l’anterior consistori.
Podem començar pel nom, ‘ValenbiSi’, que passa per alt que ‘Valenbici’, que seria la denominació més lògica, ja sona així, amb un ‘sí, final. Això sí, amb fonètica valenciana, cosa que impossibilita que als dissenyadors els haguera pogut passar pel cap un nom així. 

Si, després de parar atenció al nom, mirem el lloc web, cabarem de fer-nos-en una ide cabal. La pàgina es presenta directament en castellà. Si vols canviar l’idioma, i després de comprovar que no està -com és habitual en altres webs- a la part superior i en lloc ben visible, has d’anar a la part inferior esquerra, per a trobar que, en peu d’igualtat, apareixen les opcions Castellano (innecessari, el web ja l’usa per defecte), English, i per últim, Valencià

La versió en valencià, et permet entrar a “Meu Compte”, prova evident que no hi havia ni una sola persona amb el nivell elemental de valencià aprovat, capacitada per a explicar al dissenyador que, en valencià, es diu “el meu compte”. Es veu que un traductor automàtic defectuós és el sostre del respecte que per a l’empresa d’amiguitos del alma que probablement guanyà l’adjudicació del servei, mereix la llengua dels valencians. 

Això sí, en el moment en què entres en la secció de preguntes freqüents (FAQ), ja has tornat al castellà. No hi ha respostes per als qui volem navegar en valencià. Només els qui prefereixen altres llengües tenen el dret de conéixer-les. I això mateix passa amb el pla de les estacions, amb l’oferta d’una assegurança i amb qualsevol opció secundària de navegació. 

En anglés, en canvi, les preguntes freqüents sí que obtenen resposta. I això mateix passa amb el servei telefònic. Quan he demanat en valencià que em passaren amb alguna persona capacitada per atendre’m, no hi havia ningú disponible. En canvi, quan ho he demanat en anglés, m’ha atés una persona que es feia entendre acceptablement. És el mateix nivell que hauria acceptat de bon grat si alguna vegada s’hagueren dignat atendre’m en valencià. 

El servei de lloguer de bicicletes és una bona idea, que ja funciona en moltes altres ciutats, i que ha de seguir funcionant a València. No hauria de servir, en canvi, per al que ha estat un dels objectius centrals del govern anterior, de profunda inspiració pancastellanista: fer invisible el valencià.

No era, només, no usar-lo mai (o degradar-lo miserablement quan es decidien a fer-ho, probablement sota els efectes de substàncies estupefaents), era també invisibilitzar-lo. Ocultar-lo als terminals del servei de lloguer de bicicletes; amagar-lo a la web; impossibilitar-lo en les consultes telefòniques. ‘El valenciano no existe!’ ha estat, sens dubte, la seua màxima i principi suprem d’actuació. El seu ideal era que un turista que passara uns dies al cap i casal se’n poguera tornar a casa sense ni tan sols saber que ací existeix un idioma que no és el dels castellans.

La invisibilització, junt a la connotació política, la degradació i la divisió, figuren entre els mecanismes més comuns en qualsevol manual d’extermini lingüístic. 


És per això que una de les coses urgents que s’haurien fer, tan prompte com siga possible, és retornar al valencià la categoria de llengua visible, en tots els àmbits. La web del Valenbici, com totes les que depenen de l'ajuntament, hauria d’aparéixer directament en valencià, amb opcions ben visibles de canviar a altres idiomes, que siguen evidents en la primera pantalla i no obliguen l’internauta a fer un treball detectivesc per tal de trobar-les. Al telèfon hi ha d’haver sempre personal plenament capacitat, també en termes lingüístics. 

En un territori en què conviuen un idioma dominant i un de propi, que està en clar desventatge, tota política s’ha de fer amb perspectiva lingüística. Retornar al valencià, la dignitat que li han robat els esforçats castellanistes que han ocupat les poltrones durant més de dos dècades, hauria de ser un objectiu central del nou equip de govern. I no són precisament els diners, allò que resulta més urgent, sinó dignitat. Això sí, en dosis generoses.