de l'horta estant

dimarts, 14 de juliol de 2015

Premsa militant



El diari ‘Información’ publica la notícia del nomenament de Tudi Torró com a cap del servei territorial d’Educació a Alacant, amb el títol “Una férrea valencianista, jefa territorial de Educación”. Em consta que l’adjectiu ‘férrea’, o la variant ‘acérrima’, que es fa servir en el cos de l’article no són, en sí mateixos, pejoratius. Em xoca, però, que mai no els he vist aplicats a cap dels membres del govern anterior.

Hi ha alguna manera millor de professar una fèrria militància lingüística que declarar que ser valencianoparlant és un defecte? Això va fer, literalment, l’anterior Consellera d’Educació i Cultura, Maria José Català, sense que ni l’esmentat diari ni cap altre representant de la premsa sucursalista (l’única que podem comprar els valencians als quioscos) li dedicara epítets com ara “castellanista radical” o “fervent defensora del castellà”. Imaginem, només per un moment, que una Consellera d’Educació i Cultura de, posem per cas, el govern de la Rioja, afirmara que ser castellanoparlant és un defecte. Què en diria la premsa regional? I, més important, quant de temps duraria en el càrrec?

Doncs, al País Valencià, no sols ha esgotat la legislatura, i l’ha convertida en un exercici de disciplinada militància pancastellanista, sinó que la premsa no li ha dedicat cap adjectiu com els que endorsen ara a Tudi Torró, o a l’equip de treball que ha organitzat en Conseller Marzà, qualificat en el mateix article, com “activistas por la lengua”. Que no ho eren els membres d l’anterior Consell? Em consta que Tudi Torró i altres membres de l’equip del conseller Marzà s’expressen habitualment en valencià. Dubte molt, però, que ho facen el 100% del temps, tal com ho fan, per exemple, Alberto Fabra o Sonia Castedo. Algú els ha qualificat a ells d’acèrrims defensors de la llengua dels castellans?

Els termes que usa la premsa sucursalista són una bona mostra del que podem anomenar supremacisme banal. És supremacisme perquè, en un territori amb dos idiomes oficials, apliquen criteris distints per a valorar els parlants d’un i de l’altre. Uns criteris que equivalen a assumir que un dels dos és més oficial que no l’altre, i que els seus parlants tenen més drets. I és banal perquè no fa referència expressa a cap corpus ideològic subjacent, sinó que es recolza en el tòpic i en l’statu quo, per tal de reproduir l’esquema existent, segons el qual ‘la llengua’ és, exclusivament, el valencià. Que potser el castellà (l’espanyol, com prefereix anomenar-lo la insigne cosmopaleta que seu a les corts valencianes) no és una llengua? Deu ser per això que només es pot ser ‘activista’ o ‘ferm defensor’ del valencià, mentre que intentar exterminar-lo del sistema educatiu, i tancar tantes unitats educatives com han pogut, no qualificava els governants del PP com a -per exemple- ‘activistes radicals a favor del castellà’, o ‘castellanistes acèrrims’. 

L’equip de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports està format per persones que, com qualsevol càrrec públic, hauran de demostrar que són competents per a les funcions que els han estat assignades. Només cal que els donem temps i ocasions per a demostrar això mateix, o bé el contrari. A diferència dels anteriors equips, es tracta, en tots els casos, de persones plenament capacitades en les dos llengües oficials (és això un defecte, en comparació amb la semi-capacitació de molts dels membres de l’anterior govern?). I, per marcar encara més les diferències, es tracta en molts casos de gent que ha destacat per la seua activitat pública i privada en favor de la llengua pròpia del territori que ara governen. Estic d’acord que això els qualifique com activistes, sempre que s’especifique que ho són a favor del valencià, i que la denominació s’aplique, amb tots els complements necessaris (radical, ferri, acèrrim o decidit) també als seus predecessors, això sí, amb referència explícita a l’idioma pel qual han estat i són activistes, el castellà. 


Això també seria aplicar el principi d’igualtat lingüística. Si els qui pensem, parlem i escrivim  habitualment en valencià som ‘ferris valencianistes’, és just que noms com els de Barberà, Fabra, Català, Ripoll o Castedo, entre tants altres, ben coneguts per expressar-se sempre i sense excepció en el digníssim idioma dels castellans, siguen coneguts com a ‘ferris castellanistes’.