de l'horta estant

dimecres, 11 de novembre de 2015

Supremacisme toponímic

"Els pobles castellans tenen només un nom: el seu; els valencians en tenen dos: el see, i la versió castellana". Sovint he fet servir aquest eslògan per a il·lustrar un fet tan habitual al País Valencià, que per a molts ha arribat a ser banal, i fins i tot a passar desapercebut. 

Si anem per la carretera, ens podem trobar una indicació a Sieteaguas o a Segorbe, que diuen exactament axò: el nom del poble o ciutat. En canvi, si es tracta d'unes altres localitats, ens trobarem amb Sagunt/Sagunto, amb Castelló/Castellón o amb l'impagable Alcoi/Alcoy. Si ja és dubtós què poden afegir una 'o' o una 'n' finals, resulta estrambòtic pensar quin interés hi pot haver a escriure Alcoi amb dos tipus de 'i' finals (com es pronunciaria en castellà 'Alcoi'? Sonaria distint de l''Alcoy' que pronuncien en llegir el segon nom del poble?).

És evident que l'objectiu d'aquestes dobles denominaciones no té res a vore amb facilitar la comprensió o la pronúncia. Més encara, no hi ha dubte que introdueix un factor de confusionisme. Alcalà de Xivert, per posar un cas, apareix escrit de quatre maneres distintes en l'espai d'uns pocs quilòmetres de carretera. Segur que això no despista més d'un turista? Quan lligen Alacant/Alicante, segur que saben que es tracta del mateix lloc?

No és això el que es pretén. Clar que no. L'autèntica intenció està més en la línia de mantenir vius els privilegis que atorga el dret de conquesta. I encara més, deixar clar el missatge que és absolutament innecessari ni tan sols familiaritzar-se amb la llengua el país: tot, absolutament tot, incloent-hi els noms dels pobles, estrà disponible en l'altra llengua; l'única que és realment important.

És per això que la recuperació dels topònims i la dignificació de les retolacions és un dels reptes que té pendents la nova política lingüística. Si Fuenteumbría és exclusivament això, Fuenteumbría, Benicàssim no ha de ser Benicàssim/Benicásim, i Castelló de la Plana no ha de ser, a més, Castellón de la Plana (curiós, per cert, que no hagen aplicat la traducció fidedigna 'Castillito del Llano').

I tot això no té res a vore amb l'utilització d'exònims, que el diccionari defineix com a "Topònim usat en una llengua determinada per a referir-se a un lloc situat fora de la seua àrea lingüística i que difereix de la denominació que aquest rep a l’àrea geogràfica on és situat". No veig cap inconvenient que la premsa d'Àvila o de Madrid use els topònims castellans. M'és indiferent si escriuen 'Valencia', 'Lérida' o 'Elche'. És la premsa d'ací la que m'interessa. Siga quina siga la llengua en què escriu. Ha d’apostar la prensa valenciana pel manteniment de la supremacia absoluta del castellà? Ho ha de fer, fins i tot, quan els ajuntaments respectius han optat oficialment pel topònim valencià com a denominació única (com han fet, per exemple, els consistoris d'Almassora o de Vila-real)?

En un intercanvi recent de piulades (dir-ne diàleg seria inexacte), el director d'un mitjà digital d'avast provincial (mantindré la confidencialitat del nom; no m'interessen els arguments ad hominem) m'acusava de ser supremacista per haver criticat el seu ús de la forma castellanitzada dels topònims valencians. Segons ell, propugnar l'ús periodístic de les formes úniques en valencià és una mostra de la meua xenofòbia. Entre les perles de l'esmentat intercanvi, n'hi havia una digna d'esment. A la meua pregunta de si escriuria 'Vinaroz' per Vinaròs, em responia que "en un context castellà, sí". Un context castellà! Es veu que les comarques (ell en diria  'la província') que constitueixen l'audiència del seu diari són 'un context castellà'. Sí que n'hi ha, de pobles dels anomenats 'històricament castellanoparlants'; és cert. I això converteix tota la 'província' en  un context castellà? No és això una declaració clara en favor de la supremacia del castellà?  

Hi ha múltiples maneres de presentar la subordinació, per part de qui l'accepta. Hem viscut i vivim en un territori en què una llengua és clarament dominant i afavorida, i no és difícil d'entendre l'opció de molts individus de sumar-se al bàndol guanyador, adoptar la llengua dominant i procurar guanyar-se la vida tan bé com puguen. No seré jo qui ho critique. És una opció legal i fins i tot legítima. Ara bé, d'entre les formes de disfressar aquesta subsmissió, una de les més repulsives és la d'equiparar víctimes i botxins. Aplicar als intents de recuperació d'una normalitat lingüística, que els valencians ens mereixem tant com qualsevol altre pobre, els qualificatius que serveixen per a denunciar l'exterminacionisme lingüístic practicat sense embuts durant els darrers tres segles, és sencillamente fastigós.

No em molesta particularment que m'insulte a mi. No ofén qui vol sinó qui pot, i ni el conec personalment ni m'afecta l'opinió que tinga de mi. Em repugna, en canvi, la deshonestedat intel·lectual que implica l'exercici d'aplicar el mateix qualificatiu, supremacista, d'una banda a aquells que han maldad (i malden) per exterminar una llengua, sense estalviar cap mena de violència, des dels càstics més evidents fins a les coaccions més subtils, i de l'altra a tota aquella gent que, com molts dels lectors d'aquest article, ha estat esforçant-se, i sovint comprometent la seua seguretat i sacrificant el seu benestar, per retornar la dignitat a una llengua que, sense ser millor que qualsevol altra, és la nostra, i té tant de dret a existir com la que l'esmentat periodista reivindica per a mantenir les denominacions imposades (manu militari, no ho oblidem) als nostres pobles.