de l'horta estant

dimecres, 14 de gener de 2015

Permís per a existir?

L’escena transcorre just abans de començar una classe infantil de ball, a un poble de l’Horta Nord. Mentre es canvien de roba, la mare d’una xiqueta que hi va per primera vegada pregunta a la monitora:
  • Les classes les fas en valencià?
  • No, les fem en castellà
  • I les pots fer en valencià?
  • Dona, a mi m’és igual…
  • Ah! Molt bé, perquè a nosaltres no ens és igual. Som una família valenciana, i les preferim en valencià.
La monitora calla un moment, mira al voltant, somriu i finalment diu:
  • Bé, tinc 18 alumnes, caldrà preguntar-los si els pareix bé que fem la classe en valencià, no?
La mare també calla i se la mira, una miqueta expectant. Només quan veu que la monitora no hi afegeix res mes, li retruca:
  • Per a fer la classe en castellà, també ho vas preguntar a totes les alumnes?

No hi ha resposta per a aquesta pregunta. No cal, veritat?

Ja sabem que no. Que no ho va preguntar. I no ho va fer perquè no cal cap permís especial per a ser castellà i per a maniferstar-se com a tal en qualsevol circumstància.

I està molt bé això. Jo no crec que ningú haja de demanar permís (ni perdó) per ser com és o per parlar com parla (que és una manera més de mostrar qui som i com som). El que em sembla d’una violència brutal és que algú considere que ha de demanar permís per a parlar en valencià al seu poble.

La violència continguda en l’automatisme d’ocultar sistemàticament la llengua (i per tant, una part essencial de la identitat), és un dels grans èxits de les polítiques lingüístiques que han perpetrat els successius governs nacionalistes que han ocupat la Generalitat valenciana. I no ens enganyem: totes les polítiques que han fet són polítiques lingüístiques. Des de la confecció d’una llei insuficient i timorata l’any 1983 (LUEV), que només ha conegut dos (dos!) decrets d’aplicació, fins a l’ús, entre escàs i nul, del valencià com a llengua habitual de la classe política, passant per la transformació de Canal 9 en una cadena que emetia majoritàriament en castellà, i la seua posterior liquidació. 

Els successius governs nacionalistes (nacionalistes espanyols, per descomptat, que és l’únic nacionalisme ací, que té força, armes, pressupost i recursos institucionals) han impulsat polítiques ben efectives de dignificació, legitimació i promoció del castellà, que han exercit, sobre molts dels parlants, l’efecte que podem comprovar en la jove monitora de ball infantil: senten que han de demanar permís per a ser valencians.

Molta gent s’ha indignat veient el conegut vídeo en què l’actual consellera d’Educació, Maria José Català, demana públicament perdó per tindre el defecte de ser valencianoparlant (https://www.youtube.com/watch?v=iWfo8qeW_xE); perdó per la imperdonable màcula en el seu expedient de no haver nascut pura, sinó contaminada per aquesta llengua inferior, que ella i els seus tenen el ferm compromís d’exterminar tan prompte com puguen. Ella es disculpava, davant d’una nodrida parròquia de militants i votants del seu partit supremacista, com a forma d’esquivar una agressió que ja havia patit l’orador que intervenia abans que ella. Era, per tant, una conducta defensiva, de prevenció.

És molt més greu el cas de la monitora. I ho és perquè les seues alumnes no són una colla d’energúmens ultracastellanistes, com l’audiència que poblava l’acte del PP. Ho és perquè ni tan sols no li cal un perill present per autoadministrar-se la censura; per a disfressar-se d’alguna cosa que, automàticament i sense massa reflexió, ella mateixa considera que és molt més acceptable: per a transvestir-se de castellana. 


Si en algun moment en el futur pròxim, els valencians aconseguim dotar-nos d’un govern de valencians, que -per primera vegada- no tinga entre els seus objectius principals la liquidació de la cultura i la llengua que ens són pròpies, aquest govern haurà d’enfrontar-se, entre molts altres reptes importants, a les conseqüències de l’èxit de la política lingüística que han aplicat els governs castellanistes que l’han precedit. I un dels èxits més gran és haver aconseguit que molts de nosaltres, efectivament, ens avergonyim de ser valencians i ho ocultem sistemàticament. I el que és encara pitjor, que ho fem amb la sensació que fer això és perfectament normal, i que és -en canvi- per a ser valencians que hem de demanar permís a qualsevol audiència.