de l'horta estant

divendres, 6 de febrer de 2015

3+2: la nova matemàtica del despotisme


La nova cacicada del Ministeri d’Educació consisteix a imposar (com ja és habitual, per decret, que és la manera més antidemocràtica de governar) una nova reforma del sistema d’estudis universitaris, que es basa en tornar a l’antic 3+2.

I sí, he dit ‘tornar’, perquè, com explica molt bé el professor Vicent J. Martínez, és això el que es feia a les llicenciatures prèvies al pla actualment vigent, conegut com el Pla Bolonya, que estableix graus de quatre anys i especialitzacions (màsters) d’un any (4+1).

Ara bé, no és exactament un retorn al passat. Sobretot perquè, com tot el que fa aquest govern, no ens eixirà de bades, ni tan sols barat. Els tres anys comuns més dos d’especialitat de les antigues llicenciatures tenien tots el mateix cost de matrícula, mentre que el nou sistema implica tres cursos a preu de grau (que ja és molt més alt que abans), seguits de dos anys a preu de màster, és a dir, caríssim. Lleven un curs dels estudis menys cars, per afegir-lo als més cars, cosa que apartarà de la universitat, precisament, les famílies més perjudicades per la desigualtat econòmica.

Aquest decret s’aprova precisament ara, quan encara no hem pugut ni tan sols avaluar la implantació del sistema anterior (en moltes titulacions només hi ha hagut una promoció), i forçarà a una nova reforma dels plans d’estudis a una comunitat universitària ja fatigada de fer canvis a cost zero; un eufemisme que significa carregar tot el cost sobre els treballadors, sense cap compensació. I es presenta, amb l’acostumada demagògia, basada en insistir que és més barat (encara seria més barat 1+1 o 1+0!), i que accelerarà l’eixida al mercat de treball (quin mercat, amb un 52% d’atur entre els joves?), cosa que, a més és falsa, perquè l’anomenada ‘especialització’ (el +2) equival a la finalització dels estudis, i si la matemàtica elemental no falla,  3+2 = 4+1.

Les intencions del govern són meridianament clares. D’una banda, provocarà una nova reducció de les plantilles de les universitats, i serà excusa per a retallar-ne encara més els pressupostos, i deixar fora més gent sobradament preparada, titulada i carregada de mèrits investigadors i docents. De l’altra, avança un pas més en l’autèntica obsessió del govern, que és afavorir encara més els negocis privats de l’educació superior, que aposten clarament pels estudis de postgrau: el gran ‘beneficiat’ d’aquesta reforma a colp de decret. 

Que són negocis i que el seu àmbit de lucre és l’educació superior, no hi ha dubte. Que siguen privats, ja és més discutible. Si tenim en compte les facilitats, prebendes i fins i tot cessions de sòl públic de què són beneficiàries les universitats de l’esgléssia catòlica, més bé hauríem de dir que són els beneficis, els que són privats. 

Amb tot l’assetjament que han patit els darrers anys, les universitats públiques aporten més del 99% de la investigació que es fa al conjunt de les universitats. Això vol dir que les privades, amb tot el tracte de favor que han rebut, no arriben ni tan sols a un minso 1%. És això l’excel·lència de què tant s’omplin la boca el ministre Wert i els seus adlàters? 
Amb un rendiment així, no caldria tancar-les (per decret, faltaria més!) per manca de productivitat?

En comptes d’això, els governants, que com ha dit recentment un diputat valencià, potser haurien de tornar a la universitat, opten per deteriorar-la com a única forma d’afavorir els negocis dels seus ‘amiguitos del alma’.

No es tracta de discutir si 3+2 és millor o pitjor que 4+1: si els preus de les matrícules són assequibles per a tothom, els dos sistemes poden ser acceptables i donar bons resultats. Es tracta de deixar de fer ballar tot un sistema universitari al ritme de les obsessions malaltisses i els interessos econòmics d’uns quants (pocs i ben coneguts). Es tracta de deixar d’hipotecar el futur de la gent, jugant a fer i desfer des d’uns despatxos de Madrid que, més que a 350 km sembla que estan a milions de km de la realitat.


Es tractaria, per una vegada, de pensar i planificar la universitat en funció d’interessos socials legítims, que possibiliten el progrés sostenible i la rendibilització de les inversions en formació que tota societat moderna necessita fer, en comptes de fer-ho pensant exclusivament en la rendibilitat partidista a curt termini, i -diguem-ho ben clar- l’avarícia sense límits d’uns gestors que ja han mostrat la seua incapacitati la seua mala fé en tots els nivells de l’administració.