de l'horta estant

dijous, 12 de febrer de 2015

Full Monty


La carta de Francisco Caja, president de Convivencia Cívica de Cataluña (CCC), a Albert Rivera, líder del partit nacionalista espanyol Ciutadans, és un autèntic exercici de transparència, que exposa sincerament la intimitat del corrent de pensament que s'ha refugiat sota el paraigua del bilingüisme.

El bilingüisme és una condició individual que posseeixen les persones que han estat educades en dos idiomes. Molt sovint, això es produeix perquè cadascun dels progenitors en parla un, o perquè tots dos en parlen un, i la societat en què viuen, un altre. Milions de ciutadans de tot el món, que som parlants de llengües minoritzades, tenim aquesta condició que, individualment, és beneficiosa en molts aspectes, incloent-hi l'estructura i funcionament del cervell o el retard en l'aparició de malalties neurodegeneratives relacionades amb l'envelliment.

Com a condició social, en canvi, és simplement una gran mentida, i sobretot una trampa mortal. Els suposats defensors del bilingüisme social ho han estat només, allà on una mmengua minoritzada aconseguia traure una miqueta el cap, i recuperar alguns dels usos socials que l'altra, la llengua imposada, li havia robat. És en aquestes situacions que els 'bilingüistes' alcen la veu en favor de la combinació dels dos idiomes en la vida social. Allà on l'idioma imposat ha aconseguit el seu objectiu i ha esborrat l'altre de la faç de la terra, per contra, els bilingüistes callen com morts.

Cal reconéixer, però, que el seu discurs ha tingut una certa penetració. Afavorit per l'autoodi instil·lat en els parlants de llengües minoritzades, gràcies a l'aculturació que els poders de l'estat permeten, i que inclou escampar una visió negativa, deslegitimada i -a tot estirar- folclòrica de la llengua autòctona, el missatge de 'liberalitat' consistent en demanar que es parlen (i s'ensenyen) els dos idiomes, ha pogut arribar a molta gent. Sobretot, en la mesura en què es presentava disfressat de tolerància i pluralitat.

"Entre todos, devolveremos al catalán a su situación anterior a 1978. Es decir, matarlo de hambre y despojarlo del "prestigio" que ha obtenido a costa del castellano". 


Aquesta és la pluralitat i la tolerància que hi ha en la base de l'aferrissada defensa del bilingüisme social. El seu campió considera que "es evidente que C's debe ser el máximo beneficiario de la guerra de la lengua. Una guerra que ganaremos contra los que nos quieren imponer un idioma del pasado que por desgracia Franco no acabó de poner en su sitio".

Una vegada aclarit l'objectiu real i final de tot aquest enrenou sobre si cal respectar el dret a l'educació en la llengua materna dels castellans que viuen en un territori on hi ha una llengua distinta, al mateix temps que es massacra el dret de milers de famílies valencianes que volen educar els fills en valencià, o que s'ignorem olímpicament el mateix dret, quan s'aplica a famílies que parlen llengües que no són el castellà. Un exemple perfecte de supremacisme: els drets són per a la raça/poble/idioma superior; els altres només tenen el dret de subordinar-se, i l'obligació de callar i somriure.

És molt d'agrair que el Sr Caja ho haja posat negre sobre blanc. Ell no és l'únic, però, que manté posicions ideològiques com aquesta. Potser és el més obertament supremacista i el més salvatgement clar, però no l'únic. I a mi em preocupen més els camuflats; aquells que, sense les estridències troglodítiques del president de CCC, practiquen i escampen un supremacisme lingüístic disfressat de pluralitat. Com aquell que considerava un èxit de la democràcia obligar l'AMPA del col·legi públic de Massalfassar a redactar els comunicats també en castellà. Atenció perquè aquest individu, com a exemple, lluny de predicar l'odi des dels púlpits supremacismes habituals, com fa el tal Caja, pot perfectament desfilar en la pancarta que obria la manifestació del passat 9 d'octubre, i alçar la mà amb quatre dits estesos quan sona la Muixeranga. 

Són aquestes les actituds que realment em preocupen, les d'aquells que camuflen de normalitat el seu supremacisme lingüístic; les dels qui en lloc de fer un Full Monty com el de la carta del tal Caja, legitimen calladament el manteniment d'uns privilegis lingüístics de casta, que provenen directament del franquisme, i que molts, dels que hom suposa que estan en política per a qüestionar privilegs i regenerar estructures, no volen ni tan sols esmentar-los. 

Ja ens han dit què s'amaga darrere les paraules aparentment amables d'aquells que s'autoanomenen cívics i convivencials. El desig intens d'exterminar tota una cultura, la nostra, simplement perquè no és la d'ella. Perquè és diferent. Perquè parla diferent. Lamenten que Franco no ho aconseguira, però això no vol dir que ellls no estiguen treballant intensament per a remeiar-ho. Estiguem atents, sobretot, als qui ho fan disfressats d'ovella. Els llops com Caja són tan evidents que fan molta menys por.