de l'horta estant

Sectarisme perniciós

2012-01-22T11:42:00.000+01:00

Fa poc rebia un missatge que em convidava a col·laborar econòmicament amb una entitat valencianista, tot assegurant que es tracta de "l'associació que més ha fet, amb diferència, per la nostra llengua i cultura". No cal dir que, com a estratègia publicitària és un autèntic nyap, ja que si s'adreça a persones que no en són sòcies (i que -per tant- ho poden ser d'altres entitats), no cal ser un geni per a entendre que no els emocionarà especialment saber que el remitent del missatge considera que les seues associacions són de segona, al costat de la que ell proposa.

El missatge maldestre m'ha fet mirar-m'ho des de l'altre costat i pensar quina seria l'entitat que més ha fet, amb diferència, en contra del valencianisme. Tot i que la resposta no sembla fàcil, jo diria que el primer premi ex aequo és per a tots els governs que hem tingut des de 1707. Situats a Madrid o a València, des de capitanies, diputacions o generalitats, tots han treballat (potser amb l'honrosa excepció del Consell preautonòmic d'Albinyana) de manera consistent i incansable per l'anihilació del País Valencià, cosa que inclou llengua i cultura, a més de paisatge, teixit associatiu i economia productiva.

Ara bé, qui trau pit per això? Els heu vist mai reclamar honors i distincions pel seu treball? ("Jo sóc el més antivalencià"; "No és veritat, el més antivalencià sóc jo"). És evident que no ho fan. En lloc d'això treballen calladament i en perfecta sinergia per assolir el seus objectiu comú de castellanitzar el país fins que ja no ho siga. Allò que fan uns, ho validen els altres. En la desolació produïda per uns, els altres instal·len armes i campament. Ningú reclama per a si, més honors que els altres. Potser que -per una vegada si més no- n'aprenguem un poc, dels enemics.

La rivalitat dóna bons fruits en l'àmbit esportiu perquè hi ha unes regles de joc ben clares, i un context final, competitiu, on mesurar les forces. Així, voler ser més fort que el rival acaba també beneficiant aquest, que farà mans i mànigues per superar-se, i -sobretot- elevant el nivell de l'esport. La política, però, no és així. Les regles del joc les ha fixades una de les parts contendents, que és -a més de part- àrbitre i jutge suprem. Així, la rivalitat entre els qui juguem en el bàndol més dèbil no fa més que aguditzar-nos la feblesa i fer-nos més vulnerables.

Proclamar-se el millor entre els febles potser serveix de consol als pusil·lànimes que s'aconformen amb una derrota honrosa. Jo crec que hem d'aspirar a la victòria. I si volem guanyar, ja és hora que deixem de posar per davant les nostres fílies i fòbies, que abandonem la mesquinesa de maldar per ser cap de gat en comptes d'esforçar-nos per fer avançar el lleó, ni que siga des de la cua. No és l'hora de traure pit dient "nosaltres som els qui millor ho fem en la situació miserable en què ens trobem", sinó d'unir esforços per abandonar la misèria i saltar a la dignitat. No es tracta de ser millor que el veí, sinó d'unir forces amb la generositat dels qui de debò persegueixen ideals i no amb la gasiveria de qui només opta als premis de consolació.

I els qui no entenen això, els sectaris, són potser els qui mereixen el segon premi del rànquing d'antivalencianisme. No ens hauran fotut tant com ho han fet els governs des que vam perdre en Almansa, però la seua tasca és mesquina i constant. Posant per davant el seu petit orgull de perdedors permanents, fiquen bastons quotidians a les rodes del valencianisme. Potser és que no arriben a entendre que amb els enemics poderosos, ja en tenim prou; que no necessitem que ningú, ni que siga amb maldestra bona voluntat, els ajude des de dins.

La manifestació de dissabte 21 de gener, a favor del nostre sistema educatiu i en contra del robatori indiscriminat que practica el PP, és un bon exemple de com cal que actuem, amb unitat, generositat i més interés pels objectius importants que no ànsia de protagonisme. Per contra, el missatge que citava al principi, és simplement un trist símptoma del mal que ens ha fet -i ens continua fent- l'herència de tants i tants anys de governs forasters; una trista mostra de la petitesa i la curtedat de mires que han aconseguit d'introduir en els nostres cors.

Corrupció normal

2012-01-17T10:40:00.001+01:00

Haver aconseguit que es considere la corrupció com una cosa normal és un dels èxits més grans dels llargs anys de govern del PP a la Generalitat valenciana i altres institucions importants del país. I és aquesta percepció de pretesa normalitat la que acaba fent perdre l'oremus a alguns polítics. És molt greu -per exemple- afirmar que a València "lo normal es un Vuitton", quan hi ha més d'un 20% de valencians que viuen per davall del llindar de la pobresa.

És indiferent si uns altres càrrecs públics reben regals més cars o més barats. Considerar normal que n'accepten és una barbaritat digna de les dinasties franquistes que es perpetuen al PP. Només l'herència cultural i ideològica (a més de genealògica) de la dictadura pot explicar que algú que ostenta -a banda de bosses de marques caríssimes- un càrrec públic considere normal l'acceptació de suborns. Perquè, quina altra cosa és un regal fet a una autoritat? A canvi de què regalen coses els membres d'una màfia dedicada íntegrament a l'apropiació de diners públics?

L'èxit de l'acció política del PP no es limita a que han aconseguit de presentar la incultura i l'analfabetisme com a qualitats que -en lloc d'incapacitar-lo- fan d'un polític una figura popular. També han estés la brama que mentir, robar i enganyar són les coses normals que faria qualsevol, si arribava a ocupar un càrrec públic. El conegut "tots són iguals" els ha fet un gran servei. Perquè si tots són iguals, per què canviar?. Si tots són iguals, paga la pena deixar que siguen ells els que continuen manant i enriquint-se -encara més- a costa dels diners que paguem els qui no som rics. Després de tot, ells són els autèntics professionals d'això, i venen d'una llarga tradició familiar que els avala.

En realitat, la casta que governa ara no ha fet més que canviar les corretges i les baionetes que feren servir els seus avis falangistes per l'enginyeria electoral i el clientelisme polític, sense modificar ni un punt l'objectiu d'enriquir-se a costa del poble. I no es limiten a robar-nos; damunt ens insulten dient que som iguals com ells: ignorants, immorals i prepotents fins a la nàusea.

I no. Tots no som iguals. Com a mínim, n'hi ha que no han demostrat a bastament que són uns xoriços. I seria completament injust aplicar-los la consideració que ens han de meréixer els que sí que ho han fet. Si ells consideren que és normal que una banda de delinqüents els faça regals costosos, potser haurien d'explicar d'on els ve tanta familiaritat amb aquestes màfies, i quins són els recursos públics que han posat al seu abast, barat als regals, les possibles comissions i el llepaculisme barat, bavós i barroer ("amiguito del alma", "te quiero un huevo", "tu serás el próximo presidente del gobierno español"...) que els oferien en canvi.

Tota la gent que -a diferència dels polítics i els mafiosos- sí que té dificultats per arribar a final de mes, mereix molt més una explicació, que no que els insulten dient que a València és normal que ens comportem com a imbècils i ens deixem robar perquè ells puguen continuar vivint en el luxe i l'ostentació.

La consellera Català i el valencià

2012-01-09T19:53:00.000+01:00

Ara que l'han feta consellera d'Educació, alguns articles han recordat la penosa actuació de Maria José Català en un acte electoral del seu partit, quan -demanant disculpes per si se li escapava alguna paraula en valencià- arribà a dir que tenia el defecte de ser valencianoparlant.

No diré que no siga greu això. Jo mateix vaig escriure una columna denunciant la vergonya que un càrrec públic exhibira un nivell d'autoodi tan espaterrant (El Punt 14/03/2011). I tanmateix ara trencaré una llança en el seu favor: no crec que la Sra. Català considere sincerament que parlar valencià siga un defecte. Pense que va dir això, després de sentir com els assistents esbroncaven el seu company, el batle de Vila-real, que havia gosat de parlar en valencià, i que ho va fer moguda per una emoció tan potent com la por.

Proporcionant un magnífic exemple d'aprenentatge observacional digne de figurar en els manuals de psicologia, la Sra. Català va escarmentar en cap d'altri, i -en el seu esforç per evitar-se un atac com el que acabava de patir el seu company- es passà de frenada, i amollà allò del defecte de ser valencianoparlant.

Aquesta consideració potser l'exculpa a ella del càrrec d'insultar els valencians. S'ha de reconéixer que -moguts per la por- els éssers humans som capaços de fer i dir pràcticament qualsevol cosa. Ara bé, la realitat que ens mostra aquest fet no fa menys feredat. Si la Sra. Català va tindre por és perquè l'audiència -és a dir- la militància del seu partit és diàfanament i brutalment antivalenciana.

Estem parlant de gent que, en un acte electoral del PP valencià, previ a unes eleccions a les corts valencianes, es posen a bramar perquè un dels seus líders s'expressa en valencià ("Deixeu-me que vos parle del meu poble" -va dir el Sr. Rubert). S'imagina algú l'audiència d'un míting del PP andalús indignant-se i protestant perquè un orador s'expressa en andalús? És possible ser més valencianofòbic?

I aquest és el partit que ha fet consellera la Sra. Català, i el partit que governa la Generalitat valenciana. Un partit ple de gent que brama i interromp el discurs d'un dels seus candidats, al crit unànime de "en castellano, en castellano!". Després, si convé, ja faran pomposes declaracions d'amor a la llengua (generalment expressades en espanyol), i miraran d'enganyar tants innocents i desinformats com puguen (que per això han invertit milions i milions en mitjans de desinformació).

Però, ja que parlàvem adés de psicologia, convé recordar que allò que millor prediu la conducta -ja siga d'una persona, d'un grup o d'una societat- és la mateixa conducta. I el comportament dels energúmens del PP, davant dels seus propis candidats, no deixa cap dubte sobre quina és la conducta que podem esperar d'aquesta gent. Davant d'això, la covardia momentània de la nova i flamant consellera d'Educació, és una anècdota sense importància.

Iguals per un dia

2011-12-22T22:16:00.000+01:00

Ara que s'acosta Nadal, els xiquets valencians estan de sort: podran vore UNA pellícula en la seua llengua. Només en un cine i només en unes poques sessions, però -per uns moments- podran sentir-se iguals als xiquets castellans que SEMPRE poden vore TOTES les pel·lícules en el seu idioma. Quina sort, no?

Aquesta vegada serà gràcies a Escola Valenciana, com unes altres ho ha estat gràcies a Acció Cultural o a la Universitat de València. MAI no ha estat gràcies a la Generalitat. Ni una sola vegada s'ha interessat per facilitar el cinema en la seua llengua a les criatures (o als adults) valencians. Als castellans, sí. Ho fan cada dia. En el 100% de les sales de cinema. En el 100% dels canals de televisió.

Imaginem, només per un moment, que les famílies castellanoparlants que viuen en territori valencià no tingueren accés a cinema en el seu idioma. Quant de temps tardarien les autoritats polítiques valencianes a ser qualificades d'antiespanyoles, inquisidores, nazis i no sé quantes coses més? Què tardaria la justícia espanyola a intervindre sumàriament i obligar institucions i empreses a respectar els drets inalienables dels ciutadans? Perdó, volia dir 'els drets inalienables dels castellans'.

Ens ho han de dir més clar? Com han de fer perquè comprenguem -d'una vegada- que ens consideren ciutadans de segona? Què més poden fer perquè caiguem en el compte que els nostres drets són lletra morta i els seus són irrenunciables i sagrats?

Doncs això, que podem estar contents perquè les nostres criatures, per un dia, podran somiar que són iguals a les altres, les de les famílies que opten per la llengua dels castellans.

Bon Nadal, i que continuem somiant que l'any que ve assolirem una certa igualtat amb els nostres conciutadans de llengua castellana. Com si visquerem en un estat de dret. Com si les lleis vigents hagueren de ser respectades per tothom, i no només per nosaltres.

Camps demana perdó

2011-12-18T21:08:00.000+01:00

Ep!, no s'espante ningú, que no és que estiga penedit d'haver regalat els diners públics dels valencians a uns quants forasters privats i indesitjables, parapetats rere empreses, marques i altres corretges de transmissió. Que això, els qui provenen de la tradició familiar i ideològica del franquisme, ho consideren perfectament normal. A tot estirar, un pecadet venial, dels que s'arreglen amb una bona confessió i alguna penitència benèvola.

No, el senyor Camps demana perdó per haver parlat en valencià a la sala on se'l jutja per suborn. Gran prodigi aquest! No el de demanar perdó, sinó que el senyor Camps haja parlat -inicialment- en la llengua del seu poble, i no en la seua.Conec molta gent que, en una situació d'estrés,els eixiria espontàniament expressar-se en català, fins i tot si pretenien fer-ho en un altre idioma. És normal quan es tracta de la llengua en què has aprés a viure, o en la que t'expresses habitualment. Cap dels dos no és el cas d'en Camps. En les comptades ocasions en què s'ha dignat usar l'idioma que l'estatut d'autonomia considera el propi dels valencians, Paco Camps ha fet gala d'una fonètica empobrida i forastera, i d'una expressivitat més mediocre (encara) que la que afecta quan parla en espanyol, que delata sense cap mena de dubte que la seua llengua habitual és el castellà.

Per tant, això d'expressar-se en valencià i demanar perdó de seguida, no ho podem entendre com un error involuntari, sinó com una estratègia programada. La pregunta és: què dimonis volia transmetre amb aquest numeret? Que ell és molt valencià? Probablement, d'acord amb el seu codi habitual de submissió abjecta als amos castellans, el que volia expressar és que -no sols és molt valencià- sinó també molt educat i simpàtic. Perquè ja se sap, vist des de Madrid, els valencians només podem ser educats i simpàtics quan abandonem la nostra llengua. Ells, en canvi, poden ser monolingüement educats, tant si estan a casa seua com si venen a la nostra. Sempre en espanyol?, cap problema!

Ja sé que tot plegat, l'espectacle d'aquest senyor d'aspecte pusil·lànime (no hi ha vestit capaç de dissimular això), que ha deshonrat barroerament el càrrec de president de la Generalitat, és tan patètic que difícilment pot embrutar-se més. M'irrita, però, especialment que munte ara aquest numeret de la valenciania, precisament ell, que és tan subordinat que -probablement- fins i tot quan s'agenolla, tant si ho fa per a resar com per qualsevol altre quefer igualment legítim, s'assegura que el seu cap assenyala cap al Madrid de les seues servituds. No oblidem que fins i tot la seua dimissió (tan esperada i desitjada) la va ofrenar a Espanya i al seu partit, sense ni esmentar el poble valencià que -evidentment- no és motiu de preocupació per a ell.

Disculpant-se per parlar valencià, l'homenet Camps afegeix encara un altre insult als valencians. Seguint la tradició tan ben representada per la batlessa de Torrent, Maria José Català (es veu que per a ostentar un càrrec del PP cal tenir un nom castellà i un cognom valencià), que considera un defecte ser valencianoparlant (vegeu-ho, si voleu, a: http://www.youtube.com/watch?v=fO9omI-60So&feature=share), el senyor Camps demana perdó per usar el valencià en una sala de justícia valenciana, en què es jutja un expresident de la Generalitat valenciana. Es pot arribar a ser més indigne? Algú s'imagina a Merkel o a Sarkozy excusant-se per parlar el seu idioma? Queda clar, doncs, que la pusil·lanimitat no es només el principal atribut de l'aspecte físic d'aquest personatget d'òpera bufa: és l'essència mateixa de la seua personalitat. Tant de bo el puguem oblidar prompte.

Límits de l'amor

2011-12-07T11:00:00.004+01:00

Fa un dia preciós i les taules de la terrassa del café de l'Infern estan plenes. Una parella llig el diari mentre la seua filla s'entreté amb una nina. Tots dos estan fumant. La mare, quan s'acosta a la xiqueta per ajudar-la a menjar, estira el braç cap arrere, per tal d'estalviar-li el fum, que -d'aquesta manera- va a parar al nas d'una altra xiqueta que juga entre les taules.

Hi ha ben poques coses que uns pares no estarien disposats a fer per bé dels seus fills. Si més no, quan ho preguntes, eixa és la resposta més habitual: "jo, pels meus fills, faria qualsevol cosa". Una de les excepcions, però, és això, deixar de fumar.

Crec que no cal ser un expert en fisiologia humana per a entendre que la quantitat de fum que els fills de fumadors respiren és -proporcionalment a la grandària del seus pulmons- clarament excessiva i inqüestionablement perjudicial. Tampoc no cal un doctorat en psicologia per a fer-se una idea de l'impacte que tindrà -en el futur d'eixos infants- el model d'addicció incontrolada que els ofereixen els pares. Els fills de fumadors tenen un 80% de probabilitats d'esdevenir fumadors. De manera que eixos mateixos progenitors a qui els costa de trobar alguna cosa que no estarien disposats a fer per la seua descendència, estan condemnant els seus propis fills al futur negre i patològic que espera els addictes al fum.

I diríeu que el sentiment de culpabilitat se'ls menja i que el remordiment els amarga? De cap manera! S'aconformen d'apartar la cigarreta de la cara de la seua filla, i fer que el fum el respire una altra que -si més no- no és filla seua (i això, ja és un què). I a casa, si de cas, ja obriran la finestra -si no és que fa massa fred- i mentre fumen amb delectació, deixaran que siga el vent qui retorne el fum a la calidesa de la llar, on podrà ser convenientment aprofitat pels pulmons tendres dels seus fills.

Em sembla que tot això està molt relacionat amb l'extraordinària tolerància que -culturalment- hem desenvolupat amb nosaltres mateixos i amb les nostres febleses. La cultura de l'abundància ens deu haver convertit en un tall de nyicris de via estreta, incapaços de suportar la més mínima frustració o incomoditat. Per contra, som ben hàbils a l'hora de justificar-nos sense límits i de trobar explicacions més que satisfactòries per a qualsevol debilitat, sempre que siga nostra.

Fa uns quaranta anys, quan mon pare i molts altres hòmens (potser també algunes dones, però em sembla que no n'hi havia tantes que fumaren) decidien deixar de fumar, ho feien sense escarafalls ni dramatismes. Un bon dia apagaven la cigarreta, i després s'aguantaven les ganes. Com a molt, xuplaven caramelets de menta, i -qui dia passa any empeny- tal dia farà un any, i després en farà trenta.

Ara, en canvi, es veu que per a deixar d'imposar el fum al nostre entorn familiar, primer hem de comprar un parell de llibres, anunciar-ho als quatre vents, iniciar un tractament progressiu de deshabituació tabàquica, i atresorar la comprensió i la solidaritat que amics, coneguts i saludats poden ofrenar al nostre heroisme insubornable. I el mes que ve (o la setmana pròxima), tornem a fumar, i ensenyem així als fills, amb claredat meridiana, que això de prendre decisions és una pura pantomima, que la voluntat no és més que aquella parauleta que t'amollen quan et demanen almoina, i que hem de ser ben comprensius amb els propis vicis i febleses. Que si és en favor de l'autocomplaença, tot s'hi val i tot està justificat.

I si ens sembla que tot plegat no queda massa bé i no és prou constructiu i edificant, sempre ho podem arreglar amb unes quantes declaracions d'amor patern incondicional, del tipus "Fills: no hi ha res que la mare i el pare no farien per vosaltres".

Valencianisme de base

2011-11-27T15:32:00.002+01:00

L'associació valenciana Tirant lo Blanc ha tingut l'amabilitat de concedir-me el premi Baptista Basset a l'activitat valencianista de base. M'ha agradat molt, això que em consideren un valencianista de base. M'agrada molt més que no 'catalanista de merda', que és una altra denominació que m'han aplicat sovint (evidentment, no la gent del Tirant). I m'agrada -sobretot- el concepte, pel que té de referència a una actitud quotidiana i continuada, ben diferent de les manifestacions, les protestes o les mobilitzacions que són les úniques coses que al poder establert li interessa de relacionar amb el valencianisme.

També m'ha fet pensar en tanta gent que practica dia a dia aquest valencianisme de base, pel qual m'han premiat a mi. Són persones que no escriuen llibres o articles, que no fan cursos i conferències, que no reben premis. Pense, entre altres, en els meus amics Susi Santacatalina i Pepe Legua, de Meliana, que fa 13 anys tingueren un fill preciós, i amb la síndrome de Down. Al metge li va faltar temps per a dir-los que li haurien de parlar en espanyol. Pensaria l'home que la criatura ja tenia prou amb allò que tenia, com perquè li complicaren més la vida amb el valencià. Perquè ells només ho veuen així, com una complicació. I m'estic referint a eixa classe de metges (no -per descomptat- tots els metges), que posen els prejudicis i la ideologia per davant de l'ètica professional, la responsabilitat amb els pacients, i la informació científica fiable.

El que tenia la criatura, però, i malgrat el doctorals prejudicis, són uns pares com cal. Persones que no es deixen trepitjar fàcilment, que saben d'on venen, on viuen i per què val la pena existir i lluitar. Ara, amb 13 anys, Josep és encara és una criatura preciosa. Encara té la síndrome de Down. I no és un marginat, ni un foraster permanent en la seua família i en el seu poble, gràcies a que els seus pares no van fer cas del metge i van demostrar un coratge molt més gran que el que cal per a escriure llibres o pronunciar conferències. Gràcies a que aquell dia van apostar per la dignitat (la seua, la del fill, la del seu poble, i la de tots nosaltres), i a que cada dia exerceixen eixe valencianisme de base pel qual m'han premiat a mi.

I vull deixar clar que estic molt agraït pel premi. Es precisament per això que vull compartir-lo amb totes les persones que, com els meus amics de Meliana, exerceixen cada dia de valencians autèntics sense fer escarafalls, sense vantar-se'n. Amb eixa classe de dignitat que ens cal a tothom, persones, ciutats, comarques i país, per tal de poder somiar amb garanties, que arribarem a assolir el respecte que tot poble mereix pel fet senzill de ser un poble. Que guanyarem eixa llibertat que no necessita cap altre aval que desitjar-la de veritat, ni més armes que la constància discreta i quotidiana d'atrevir-nos a ser qui som i a parlar com parlem, amb el cap ben alt; sense demanar permís ni disculpes a ningú.

Si som capaços de fer això, el nostre valencianisme de base ens elevarà fins a l'altura que necessitem per a alçar el vol. I potser amb eixa base i eixa altura construirem la geometria estable a què tot poble ha d'aspirar, si vol viure en pau i en harmonia amb els veïns. Que la bona convivència -sense estar garantida- només resulta possible entre veïns, i és -en canvi- impossible quan algun dels veïns es considera l'amo.

L'alcaldessa racista

2011-11-24T10:15:00.001+01:00

Josep Andrés Torres, tècnic lingüístic de l'ajuntament de Dénia, està en perill de perdre el seu lloc de treball, precisament per exercir les funcions que li pertoquen, d'acord amb el càrrec que té. A demanda d'un regidor del mateix ajuntament, aquest tècnic va elaborar un informe que constatava la greu discriminació del valencià que -contràriament a allò que estableix la Llei d'Ús i Ensenyament- practica el consistori, quan instal·la noves retolacions escrites exclusivament en espanyol.

És un tòpic ben popular que despatxar un funcionari és pràcticament una utopia d'impossible realització. I és veritat que, en diverses àrees de l'administració pública, molta gent ha conegut persones que incomplien palmàriament les seues obligacions sense que per això ningú no els vinguera a importunar des de dalt. En canvi, fer la seua faena, i recordar a l'ajuntament que les totes lleis s'han de respectar, potser li costarà car a Josep Andrés.

Ens hem fet un fart de sentir com el PP, partit de la senyora Ana Kringe, alcaldessa de Dénia, recordava a tort i dret que la legislació vigent s'ha de respectar. Això sí, sempre ho feien quan es tractava de sentències que afavorien els seus punts de vista. Mai al contrari. És així, amb aquesta hipocresia brutal, que la Generalitat valenciana s'ha permés -a costa dels diners públics- d'ignorar (i recórrer) fins a 40 sentències, de totes les instàncies judicials, que l'obliguen a admetre la titulació de Filologia Catalana com a vàlida per accedir a les places de professors de valencià, i a considerar els dos noms de la llengua -valencià i català- com a igualment vàlids.

Això de la senyora Kringe, però, és un pas més. I es tracta, senzillament, d'un cas de racisme lingüístic flagrant, escenificat en la millor tradició de tots els sàtrapes de la història, de matar el missatger que porta males notícies. Es veu que, d'acord amb l'estil de conducta d'aquesta senyora, les lleis s'han de respectar, excepte quan afecten l'ús de la llengua pròpia del seu poble. En aquest cas, les lleis s'han de violar impunement, i qui ho denuncie ha de ser reprimit i porgat sense contemplacions.

No és que resulte nou, ni sorprenent, en la trajectòria d'un partit que fa del franquisme el seu nord i inspiració, i de l'extermini lingüístic un mètode preferit. La pregunta inquietant -des del meu punt de vista- és si el succedani d'estat de dret que paguem (no sé si puc dir que el tenim, però sí que el financem) no servirà ni per a una cosa tan òbvia com garantir que un funcionari no puga ser represaliat i acomiadat per exercir escrupolosament les funcions per les quals cobra un sou. Si fóra un estat de dret de debò, hauria de servir, també, per evitar que racistes, violadors de lleis, i apologistes de la discriminació com la senyora Kringe pogueren accedir a cap càrrec públic.

Terrorisme toponímic

2011-11-18T19:16:00.001+01:00

Les coses banals, les que a força de repetició i quotidianitat ens acaben passant desapercebudes són un tresor comunicatiu, perquè permeten de transmetre una gran quantitat d'informació capaç d'esquivar els filtres crítics de què disposen els nostres cervells. Una bandera que oneja ens pot cridar poderosament l'atenció. En canvi, si ho fa cada dia i en quasi tots els llocs, passa a formar part del paisatge, i és ben fàcil que la gent acabe sentint-la com a pròpia.

Hi ha poques coses tan pròpies com els noms. Els nostres i els dels nostres pobles, ciutats, comarques i llogarets. Fa segles que els governants ho saben això, i fa segles que malden per dominar -també- aquesta àrea tan aparentment privada. No és -per això mateix- casualitat la prohibició vigent durant el franquisme de posar noms catalans als nadons, com tampoc no ho és la castellanització dels topònims, que en alguns casos assolia quotes èpiques de ridiculisme (San Cucufate, Carcagente, San Baudilio...).

I per això mateix, no és estrany que els hereus -tant ideològics com genealògics- d'aquells exterminadors franquistes mantinguen viu el seu esforç per liquidar la toponímia pròpia allà on poden fer-ho. Fa poc va ser Maó; ara la víctima és Palma (que volen 'de Mallorca', com li agradava a Franco). Però, al País Valencià, n'hi ha moltes, de víctimes. Ho són totes les dobles denominacions dels pobles valencians (Castelló/Castellón) que no s'apliquen mai als castellans (Segorbe/Segorbe). I encara més, la denominació única que imposen brutalment amb lleis que -per dictades des de fora- ja són essencialment brutals. Castelló de la Ribera no pot ser mai cap Villanueva pel mateix motiu que Fuente Umbría no és Font Obaga i Siete Aguas no és Set Aigües.

El canvi del topònim sembla sovint un assumpte banal. En el cas de Maó, la hac ni tan sols no canvia la pronúncia del mot; en el de Palma, l'economia de la llengua oral ja dicta quin és el nom que serà usat. I tanmateix, no n'és gens, de banal. És una qüestió de poder. Qui dóna el nom té el poder, i l'exerceix. És la violència bàsica dels abusadors. Els amos imposaven noms als esclaus per tal d'esborrar-ne els seus. Els nazis alemanys i els franquistes espanyols rebatejaven els territoris que ocupaven amb el mateix objectiu.

Els seus continuadors, ara mateix, hi han afegit un parell de beneficis (per a ells, no cal dir-ho: és l'única classe de benefici que contemplen). Primer, amb ben poca inversió poden intoxicar l'opinió pública, fent -una vegada més- que tot allò que té a veure amb el català semble conflictiu. I segon, desvien l'atenció cap a uns assumptes que ells mateixos podran qualificar -quan els convinga- de banals, i la distrauen així de fets tan importants com que retallaran els nostres drets, empobriran la nostra economia, i continuaran robant-nos els diners públics a cabassos, tal com han fet allà on han governat.

I si algú pensa que la crisi ha de frenar això, només cal que recorde el milió d'euros amb què la Generalitat valenciana ha subvencionat recentment un torneig de golf, o els 15 milions d'euros que li han donat a Calatrava a canvi d'uns plànols i una maqueta. El terrorisme que practiquen no està en crisi. I va molt més enllà de la toponímia. la inclou també, això sí, perquè saben molt bé que tot allò que els ajuda a despersonalitzar-nos i desidentificar-nos, ens converteix en víctimes encara més fàcils del llatrocini continuat que constitueix l'objectiu principal de la seua acció de govern.

Independència o mort

2011-11-05T16:21:00.000+01:00

Diu l'excel·lent lingüista catalana Carme Junyent que no sap de cap llengua que haja desaparegut pel fet que els seus parlants estigueren preocupats per aquesta possibilitat, i en parlaren. Tanmateix, sí que hi ha idiomes que han estat esborrats del mapa perquè els parlants miraven cap a un altra banda mentre s'estava produint la substitució.

En Jordi Solé i Camardons no ho fa, això de mirar cap a una altra banda. "Independència o mort...de la llengua" (Voliana Edicions, 2011) és el títol del seu darrer llibre. Si bé és veritat que el títol resumeix la tesi central del llibre, no és cert -en canvi- que amb això n'hi haja prou i que ja no cal llegir-lo. Sí que cal. O -si més no- convé, si volem entendre correctament què passa i que se n'està fent del català.

L'autor es mou amb la fluïdesa que només proporciona un coneixement profund i extens de la sociolingüística catalana, i posa a l'abast de tothom conceptes i idees que només semblen fàcils quan algú les explica bé. Altrament, es converteixen en postulats abstrusos, que -lluny de contribuir a la comprensió- la dificulten i -pitjor encara- malbaraten l'interés del lector, i l'aparten de successives aproximacions al tema.

M'agrada especialment que, a l'hora d'explicar la situació actual del català, no posa per davant la constricció de quina és la idea que més convé transmetre, sinó que aborda amb precisió quirúrgica les dades disponibles, i aporta -sempre que cal- una opinió personal valenta i escassament condicionada per cap mena de convencionalisme o de sentit de la conveniència. No es tracta de si ens aliniem amb aquells que veuen el got mig buit o amb els qui el veuen mig ple, sinó de dir com estem i què passarà -previsiblement- si no és que ens arromanguem per tal d'evitar-ho.

I l'autor ho fa amb claredat i sense complexos. Abordant des dels aspectes més individuals (psicològics) de la complexa (per a nosaltres) qüestió de la tria lingüística, fins als elements d'anàlisi social, relacionats amb quin paper ocupa i pot ocupar el català en una societat futura en què la presència de l'anglès és un nou element a tenir en consideració.

El llibre l'haurien de llegir tant aquelles persones que pensen que el títol és una exageració, com aquelles altres que, en sentir parlar del retrocés del català, solen defugir el tema amb una ràpida referència de l'estil de "això ja ho arreglarem quan serem independents". Les dos posicions trobaran material i arguments per a transformar-se, i progressar en realisme.

Queda lluny el temps en què les opcions independentistes podien rebutjar-se amb una simple al·lusió al seu caràcter utòpic. Potser allò que ara mateix resulta inacceptablement utòpic i extremadament ingenu és creure que Espanya ens permetrà de conservar la nostra llengua. Si llegiu el llibre, ho entendreu perfectament.

Topònims, nazis, RENFE

2011-10-26T18:28:00.000+02:00

Explica David Downing al seu llibre Silesian Station, que quan l'exèrcit alemany va ocupar Txèquia, les autoritats nazis anunciaren que divuit paraules (concretament divuit, ni una més ni una menys) eren intraduïbles de l'alemany al txec. Entre aquest mots, hi havia Führer (ja suposem que els txecs se'n podien passar sense), però també Bohmen i Mahren, els noms alemanys de les regions de Bohèmia i Moràvia. Així, els txecs no estaven autoritzats a referir-se al seu propi país, en la seua llengua. Ho havien de fer en la llengua dels invasors.

Cosa de nazis?

A l'estació de trens de Massalfassar es pot sentir clarament com la veu que anuncia els trens en valencià diu, per exemple: "Rodalia amb destí (sic) Castellón, efectuarà la seua eixida...". Fins i tot quan la locució és en la llengua pròpia -tot i que es tracta d'una traducció grollera, maldestra i calcada de la versió castellana- el topònim és dit en l'idioma de l'exèrcit d'ocupació (Ai, las! volia dir 'en l'altra llengua oficial'). És una manera ben documentada d'humiliar els vençuts i recordar-los a cada moment qui mana.

I per les carreteres ens trobem Peñíscola, malgrat que el nostre alfabet no conté la lletra ñ, i ens trobem Villanueva de Castellón, i Alicante/Alacant. I ara vol la batlessa de Maó que la ciutat es diga Mahón/Mahó, malgrat que la hac és muda i no hi aporta res, si no és confusionisme. I la cosa arriba al ridiculisme extrem del bilingüisme imbècil quan els rètols ens anuncien la proximitat d'Alcoi/Alcoy. (Com pronuncien els castellans la paraula Alcoi? Què llegiria una pobre criatura castellana si es trobara davant d'un cartell que li anuncia senzillament 'Alcoi' sense la inestimable ajuda a la comprensió de l'aclaridor 'Alcoy'? Potser es pensaria que està arribant a Sebastopol o a Kuala Lumpur?)

Alterar la toponímia no és una maniobra banal. És atemptar contra la identitat; un concepte que la caverna mediàtica espanyola considera diabòlic, excepte quan fa referència a la seua identitat, l'espanyola. Per quins set sous els pobles castellans tenen només un nom, el seu, i els valencians en tenen dos? Per què Siete Aguas no és també Set Aigües i en canvi Sagunt sí que és Sagunto? Doncs perquè ells saben que és una bona manera de minar la moral i de diluir la identitat.

Els nazis ho sabien perfectament. Els franquistes ho sabien perfectament. Ho sap el PP i ho sap la RENFE. Quan RENFE enregistra les locucions que han de sonar en totes les estacions, no deixa a la voluntat de la locutora la manera de pronunciar els noms de pobles i ciutats. Li indiquen clarament com ha de fer-ho. I li diuen que els ha de pronunciar a la manera castellana. No siga que els súbdits de províncies (del llatí 'terra vençuda') ens arribem a creure que som algú, que tenim drets i que els podem fer efectius. Només faltaria!

Ja sé que em diran que no és ben bé el mateix la RENFE, els nazis i el PP. I tanmateix jo, en aquest terreny de la política lingüística que perpetren, no hi sé veure la diferència. Voleu dir que n'hi ha?

Sí, jo en dic 'espanyol'

2011-10-20T20:01:00.000+02:00

Quan faig referència a l'idioma, en dic 'espanyol'. I a vegades també en dic 'castellà'. Perquè aquesta -com moltes altres llengües- té més d'un nom. Quan algú diu que parla andalús, s'està referint al mateix idioma. I en alguns lloc de l'Amèrica central li diuen 'castilla'. I ningú no s'enganya; tothom sap de quina llengua parla, tant amb un nom com amb un altre.

I jo li dic espanyol perquè és com li diuen els espanyols, fins i tot, en la seua constitució que -de moment- ens afecta i molt. I si ells volen dir-li espanyol, qui sóc jo per negar-m'hi? L'espanyol és la llengua dels castellans igual com Espanya és la nació dels castellans. I -tot i que no els conec tots, i no voldria ser massa prejudiciós- diria que en conjunt, és l'únic idioma que els espanyols volen i que són capaços de reconéixer com a propi.

I ja sé que -per terra, mar i aire- ens diuen que tots som espanyols: ells, que ho són netament per origen i vocació, i també nosaltres -els que tenim unes altres llengües- que ho hem de ser per vocació libèrrima, derivada -això sí- del just dret de conquesta. No diré que no vulguen que siguem espanyols. Sí que ho volen, però només en la mesura en què renunciem a ser qui som i ens avinguem a ser uns castellans de segona divisió. No oblidem que ells són el poble que ha encunyat conceptes com el de 'puresa de sang', o el d' 'hidalgo' que significa 'hijo de algo', suggerint que tots els altres, els que no són castellans vells no són fills de res que puga meréixer un nom propi.

És ben evident com organitzen ells les seues divisions de ciutadans. N'hi ha de primera, com -per exemple- les tres famílies que -a Catalunya- exigeixen l'opció els seus fills s'escolaritzen en la seua llengua materna: l'espanyol. El sistema judicial espanyol (que és el que -de moment- és vigent) els dóna la raó. I n'hi ha de segona, com -també per exemple- els milers de famílies valencianes que demanen l'escola en valencià per als seus fills. El sistema polític i judicial espanyol se'ls pixa damunt. I se'n riu. I -si voleu- proveu de queixar-vos-en al Síndic de Greuges. Milers de famílies valencianes són un zero a l'esquerra al costat de tres famílies d'espanyols de veritat; dels que parlen espanyol.

Algú necessita més proves que no ens consideren tan espanyols com ells mateixos? Si el que volen dir és que volen els nostres diners, que els necessiten per a poder seguir jugant a ser rics i moderns, que ens volen súbdits i no conciutadans, doncs que ho diguen així. El que ens imposen és un sistema ben conegut al llarg de la història. Se'n diu colonialisme. I -tal com ells ho expliquen quan no necessiten ser políticament correctes- es basa en el dret de conquesta.

Així que sí, jo li dic espanyol o castellà, a l'idioma. I en dic -amb absolut respecte- espanyols d'aquells que, tant si es proclamen "no-nacionalistes" com si no ho fan, identifiquen Espanya com la seua nació. I tant em fa com en diguen ells del meu idioma o del meu país, o si consideren que jo sóc un nacionalista, un idealista o un optimista consagrat. Només aspire a viure en un sistema polític i judicial que no em tracte com a escòria de segona categoria. Que no es burle cada dia de mi, de la meua gent, del meu poble i de la meua cultura, a través de funcionaris i polítics generosament pagats amb els nostres diners. I em sembla que això, en Espanya, és perfectament impossible.

Educació en espanyol per a què?

2011-10-17T09:10:00.000+02:00

Recentment, una tal Rocio Casanova ha demostrat, en una entrevista emesa per Canal 9 que Oscar Wilde tenia molta raó quan deia que "les opinions són com els culs; tothom en té una". I més encara, ha deixat ben clar que es poden tenir les dos coses -opinió i cul- al mateix lloc i aproximadament amb les mateixes funcions.

I com que ella en té, d'opinió, i l'expressa, jo també vull fer-ho. I ho faig dient que portar les criatures a una línia educativa en espanyol és una xorrada que no serveix per a res. No serveix perquè l'espanyol és un idioma tan absolutament imposat i present en la societat valenciana, que els xiquets l'aprenen sense necessitat que ningú no els l'ensenye. Com a mostra, n'hi ha prou de fixar-nos en les cadenes de televisió. A l'àrea metropolitana de València, n'hi ha 36 que emeten exclusivament en espanyol, i només dos que ho fan (amb diferents proporcions) en espanyol i en valencià. El panorama és igual o pitjor si ens centrem en la ràdio, la premsa escrita o la publicitat. Com no han d'aprendre l'espanyol?

Conec una família que és bilingüe en dos idiomes, cap dels quals no és l'espanyol. A casa, per tant, les filles no l'escolten. I des que als valencians se'ns ha prohibit de veure TV3, els dibuixos animats els veuen en anglès. Poc de contacte, per tant, amb la llengua de l'imperi. Segurament molt menys del que tenen la major part dels infants valencians. Doncs bé, eixes xiquetes, als quatre anys ja estan capacitades per a entendre qualsevol missatge en espanyol, i fins i tot el parlen de manera entenedora.

Així doncs, perquè balafiar recursos en ensenyar un idioma que s'aprén gratuïtament i sense esmerçar-hi cap esforç deliberat? Les famílies valencianes farien bé (sobretot aquelles que no estan capacitades per a transmetre el valencià en l'àmbit familiar) de dur els fills a l'escola en valencià. Així -pel cap baix- els regalen un idioma més. I encara més, els eviten de caure en la penosa condició de ser individus tristament monolingües, i preparen els seus cervells per a una recepció més senzilla i exitosa de l'aprenentatge futur de noves llengües.

Què més volem? És evident que l'educació en valencià és un valor afegit i una manera de fer un ús racional dels recursos públics en l'educació. I -per si això fóra poc- escolaritzant-los en valencià evitarem -molt probablement- que algun d'ells acabe convertint-se en un fantotxe capaç d'expressar públicament segons quines opinions, el destrellat de les quals avergonyiria fins i tot alguns dels culs menys primmirats de la història.

Nacionalistes de pa sucat amb oli

2011-09-29T16:17:00.001+02:00

Dic això del pa sucat per estalviar-me una expressió més malsonant, i força més ajustada a la realitat. I parle, per si n'hi havia algun dubte, dels nacionalistes espanyols (m'estalviaré qualsevol referència innecessària, imprecisa i sobrera a si són de dretes o de preteses esquerres).

Figura que els nacionalistes haurien d'estar a favor del progrés de la seua nació en tots els àmbits. També en l'econòmic. I jo diria que és així en pràcticament tots els casos. Tots? No. Hi ha una petita aldea que s'hi resisteix amb totes les seues forces a aquesta lògica universal. Es diu Espanya. I considera -a tots els efectes- que els territoris situats a la costa mediterrània de la península ibèrica són plenament seus per dret de conquesta (l'última vegada, el 1939, si no comptem l'enganyifa de la transició com una nova conquesta).

Tanmateix, quan arriba l'hora de demanar finançament per a construir una línia de tren que -per una vegada- no ha de servir només per a satisfer les pulsions faraòniques dels reiets taifes de torn, i per a garantir el dret universal de tots els madrilenys a tenir platja, els nacionalistes espanyols no trien l'opció que donaria més beneficis a la seua autoproclamada nació indivisible, sinó que fans mans i mànigues perquè la Unió Europea en financie una altra, que serà clarament menys rendible.

Com diu l'eurodiputat Ramon Tremosa, no cal ser un geni per a saber del cert per on hauria de passar una via de connexió amb Europa. N'hi ha prou de fer una ullada al mapa nocturn que proporciona el Google Earth, i ho veureu ben clar. On són els punts de llum que senyalen l'existència d'infraestructures? Efectivament, a la costa mediterrània. I per on pretenen nacionalistes reputats com l'actual ministre José Blanco fer passar la connexió ferroviària? També ho haureu endevinat: per la foscor de l'altiplà.

Al meu entendre, això només admet dos tipus d'explicacions. O bé són rematadament imbècils (cosa que no s'hauria de descartar del tot) i no tenen intenció d'obtenir el màxim rendiment de la inversió (se suposa que això és la conducta racional, en termes econòmics), o bé no consideren que els territoris mediterranis perfectament identificats per l'il·lustre senyor Google Earth formen part de la seua nació.

Si el seu país és el que conforma l'altiplà i la resta de territoris d'arrel i cultura castellana, llavors la cosa s'entén perfectament, i no cal atribuir-los una imbecil·litat que jo -francament- no crec que els corresponga, en justícia. Si és així com veuen les coses, és perfectament comprensible que vulguen potenciar una infraestructura afavoridora del seu país. Només una precisió: si reconeixen tan obertament que nosaltres no som dels seus, i que els llocs on vivim no són dignes de ser tractats com a territoris espanyols, només cal esperar dues coses: que deixen d'emportar-se els nostres diners i que retiren l'exèrcit d'ocupació.

Després d'això, potser ja podrem negociar amb persones capacitades per a raonar en termes de viabilitat, interés i beneficis econòmics, per on ha de passar un tren capaç de contribuir al benestar econòmic d'Europa. Les altres consideracions; les pròpies d'un nacionalisme de mires més curtes que la vocació democràtica de Fraga Iribarne, podem deixar que les debaten entre ells, en les estones lliures que no dediquen al seu espectacle emblemàtic de torturar animals fins a la mort.

Terrorisme gratuït

2011-09-24T10:24:00.000+02:00

L'últim acte d'indiscutible valentia del terrorisme de baixa estofa a València ha estat atacar una botiga de roba infantil. Amb gran audàcia i sense deixar-se atemorir per l'evident perill que corria la seua integritat física (sospite que d'un altra classe, no en tenen), els esforçats terroristes van pintar la paraula 'xiquets', i van dibuixar un terrorífic punt de mira, a la façana de l'establiment.

El problema no són els quatre tararots que -imbuïts d'un fervor ultranacionalista fora de tota mida- mamprenen a atacar establiments que cometen el subversiu acte de desafecció de retolar en la llengua dels valencians en comptes de fer-ho en l'idioma dels nostres benvolguts veïns de ponent, que és l'únic que parlen, entenen i accepten aquests homínids que, enrolats en diverses sopes de sigles, enyoren fins a la llàgrima l'estat del terror implantat pel franquisme, i porten fins a extrems d'opereta el seu nacionalisme castellanista.

El problema és la tolerància de què gaudeixen entre els estaments que haurien de vetlar pel compliment de les lleis (de totes, no sols de les que els agraden a ells), i protegir les persones i les propietats de qualsevol acte de vandalisme, incivisme o delinqüència.

Pensem per un moment com aniria si la cosa fóra al revés. Si un grupet de joves (o no tan joves) inflamats de valencianisme, es dedicara a atacar els comerços retolats exclusivament en espanyol, amb el sòlid argument que practiquen un imperialisme lingüístic inacceptable, que apunta descaradament a substituir la llengua original del territori per una altra d'estranya, que prové d'un altre poble, ¿quant tardaria la policia a trobar-los i tancar-los? No cal especular amb la resposta. Sabem, per exemple, quant van tardar a identificar el ciutadà que havia cremat una foto del senyor Borbó: hores. I això, que només havia calat foc a un tros de cartó.

El problema és que les activitats d'aquests energúmens de dubtosa competència intel·lectual són perfectament coherents amb la política institucional del PP. Complementen harmoniosament la constant deslegitimació del valencià que les autoritats valencianes practiquen, amb el mètode infal·lible de no utilitzar-lo. Si a la defecció constant de les autoritats hi afegim una estratègia de terror que escampe la por entre tots aquells que tenen la gosadia d'escriure en el seu idioma els rètols dels seus establiments, els resultats estan pràcticament garantits.

No estan inventant res de nou. Abans que ells ho han fet Hitler, Mussolini, Stalin o Franco, per citar-ne només uns quants dels genocides (lingüístics, culturals i d'altres tipus) que han sollat la terra. L'assumpte és que figura que vivim en un estat de dret, i que els agrada molt omplir-se la boca amb la paraula democràcia.

Ja ho sabem que això de la democràcia espanyola és només una contalla per a engalipar innocents, indiferents o desinformats. La democràcia implicaria, entre altres coses, protegir la ciutadania dels delinqüents, també quan els objectius dels delinqüents són idèntics als que persegueixen els qui governen. I això, queda ben clarament demostrat que no estan disposats a fer-ho.

Quin serà el pròxim objectiu dels esforçats i valerosos militants de l'ultracastellanisme radical: una escoleta infantil?, una residència d'ancians?. Potser fins i tot s'atreviran amb una classe de primària. Es veu que saber que la policia no els perseguirà encara estimula més el coratge indefallible que caracteritza aquesta colla de terroristes de pa sucat amb oli.

Victimisme dels botxins

2011-09-20T15:45:00.001+02:00

És com una moda o una tendència (ben duradora, per cert) que s'aplica a quasi tots els aspectes de la vida social dels humans, des de l'economia a la política, passant pel futbol.

Els multimilionaris mobilitzen els seus titelles, ben situats als governs, per tal que no prospere cap reforma que faça pagar més contribucions aquells que tenen més riqueses. Només faltaria! És molt millor retallar els sous als funcionaris, desballestar l'educació o la sanitat públiques, o retirar subvencions a les persones dependents que -com l'adjectiu indica- en depenen per a subsistir.

Els mateixos imperialistes lingüístics que fa més de tres segles que intenten acabar amb el català (i amb l'èuscar i amb el gallec), es queixen amargament de persecució, a poc que la presència de l'espanyol baixa del 100% en tots els àmbits. I tres famílies que demanen que els seus fills puguen ser uns ignorants de per vida, desconeixedors de la llengua del lloc on viuen, tenen més audiència que desenes de milers de criatures valencianes, que no poden escolaritzar-se en la seua llengua, perquè la Generalitat (potser caldria dir-ne 'Generalitat castellana', per tal de parlar amb propietat) elimina línies en valencià, i boicoteja les que n'hi ha, enviant-hi discapacitats lingüístics a fer de mestres.

I l'entrenador de l'equip de futbol més car del món, com no podria ser de cap altra manera, sempre perd per culpa d'algú que no és ell mateix. Si no és l'àrbitre són els rivals, que es dopen o que fan trampes. I si no, el culpable serà la UEFA, el calendari esportiu, el sorteig o el sumsum corda. Tant se val! Serà per manca de culpables? El cas és que si no es deixen guanyar, és una injustícia intolerable, per la qual algú haurà de respondre.

En tots els casos, la dinàmica és la mateixa. Un abusador que, quan no aconsegueix els seus objectius impositius amb completa impunitat i èxit llampant (convenientment aplaudit pels llepa-culs de torn, de dins i de fora), eleva el crit al cel. Aprofita que els seus altaveus són més potents que els dels altres per a queixar-se amargament de persecució i discriminació. I -per això mateix, per la potència dels altaveus, sempre hi ha algú que l'escolta i s'ho creu.

El món ideal dels abusadors és aquell en què les víctimes callen, es resignen mansament a patir i a pagar. I millor encara si es mostren contentes i els fan el gara-gara sempre que hi ha l'ocasió. Potser és per això que històricament han cercat -i trobat- l'empara de les religions, sempre tan amatents a justificar els abusos i alinear-se decididament al costat dels poderosos. A canvi, ells seguiran abusant i gaudint dels beneficis de ser més rics, més poderosos i més famosos.

Aquest és el món que ells volen. Ens toca a nosaltres dir que no; que nosaltres no som d'eixe món. I que poden estacar-se el seu victimisme fariseu per allà on els càpiga.

Mentides cooficials

2011-09-11T12:05:00.000+02:00

Diu el Sr Bauzá, president del govern de les Illes, que "el castellano es nuestro idioma y el catalán es una lengua cooficial". Es tracta d'una fal·làcia -de manual- consistent a esmunyir una mentida descomunal, pel procediment de col·locar-la al costat d'una veritat formal. És veritat que el català té caràcter de llengua cooficial, en la major part dels territoris sota sobirania espanyola, en què és la llengua original (no així a la Franja o al Carxe).

Cooficial significa -en principi- que també és oficial. En boca d'en José Ramón Bauzá, però, cooficial significa que no és tan oficial com l'altra, que és la que té darrere, un estat que la imposa i la defensa -per terra, mar i aire- fins i tot quan no li fa ni punyetera falta.

També resulta evident -fins i tots per a cervells radicalment subordinats com el del Sr Bauzá- que -com el seu nom indica- el castellà és la llengua dels castellans. Diria que no cal ser una eminència de la lingüística per a entendre això.

Tampoc no cal ser un geni de la història per a entendre que no hi ha cap poble que abandone la seua llengua per voluntat pròpia. Cap poble no s'alça un bon dia amb el ferm propòsit de parlar la llengua dels veïns perquè fa més fi o més cosmopolita. La llengua s'abandona -inicialment- a punta de pistola i a cops de culata, sovint administrats per sàdics que ocupen el lloc de professors, i que es dediquen a torturar infants a les aules.

Després, quan les armes i els botxins han fet la seua feina d'instal·lar la por als cervells del personal, la llengua subordinada es destrueix a colps de premsa, ràdio i televisió, tot ben recolzat en les destralades immisericordes de la legislació vigent que -quan convé- es retoca per tal d'incrementar la seua eficàcia exterminadora. Tot plegat, aquesta estratègia resulta molt més presentable que els colps de culata, en els temps que vivim.

I ara vindrà un individu com el tal Bauzá, que no en té prou de castellanitzar-se nom i llinatges (no sé si ha pensat que potser la forma 'Bauzano' encara faria més contents els seus amos), i ens vol explicar que el castellà és el nostre idioma.

Parleu -si voleu- en singular, senyor Bauzá. No tinc dubte que el castellà deu ser la vostra llengua. En tot poble sotmés hi ha famílies que, l'endemà mateix de la derrota, passen joioses a l'enemic amb tot el que tenen, i contribueixen gustoses a l'extermini dels seus.

No ens vulgueu, però, fer passar bou per bèstia grossa. El que és cooficial a casa nostra, per dret de conquesta, és l'idioma dels castellans. No deixeu que el vostre desig profund d'afalagar els amos amb la mateixa canina lleialtat que tan bons resultats ha donat el darrer mig segle us emboire la visió: la nostra llengua és l'altra; la que sentiu pels carrers en boca de gent que -a diferència de vos- no s'han venut la dignitat i l'ànima per un plat de llentilles o per una ridícula parcel·la de poder delegat pels amos.

La nostra llengua, senyor Bauzá, li diguem mallorquí, menorquí, eivissenc o valencià, és el català. I com que no hi ha cap imperi etern, temps vindran en què ni les armes no podran sostenir la imposició burda del castellà que a gent com vos us agrada d'anomenar 'cooficialitat' i 'respecte de la llei'.

Diada Estellés

2011-09-04T18:36:00.000+02:00

Hui -si encara visquera- faria 87 anys Vicent Andrés Estellés. Si haguera escrit en espanyol, el govern valencià declararia el seu aniversari festa oficial. No ho va fer, però. Va escriure en valencià. Fou un home de poble i del poble, i escrigué en la seua llengua com fan tots aquells que no s'avergonyeixen de ser qui són; tots aquells que no reneguen de son pare i sa mare, ni senten una buidor infinita dins del cor quan pensen en el seu poble.

Va escriure en valencià com no ho fa ningú dels que manen a la Generalitat o a les Diputacions d'un País Valencià que ells volen 'comunidaz', i tan castellana com qualsevol poblet de la Manxa. Va escriure en la llengua del seu poble i la va dignificar portant als llibres - amb incontestable elegància- la manera de parlar de la gent normal; de les dones i els hòmens del carrer que no han abjurat del seu idioma ni han girat l'esquena a la seua tradició cultural.

Segurament és això el que no poden suportar els sipais que ens governen. En qualsevol país normal es celebraria oficialment una data com aquesta. En qualsevol cultura normal, els governants estarien cofois de recordar un poeta dels grans, dels que fan història. No en la nostra. Els nostres governants estan disposats -fins i tot- a recordar i commemorar Miguel Hernández (que també fou un gran poeta) perquè -tot i ser comunista- al menys escrivia en espanyol. Colla de fatxes com són, toleren millor un roig que un valencià. Potser serà perquè el roig no els recorda de cap manera d'on venen, mentre que un valencià que exerceix com a tal posa en cada moment de manifest qui són ells, o més ben dit, qui eren, abans de renegar dels seus orígens.

No seran les institucions les que commemoren el naixement del nostre gran poeta. D'alguna manera està bé que siga així, perquè el celebrarem nosaltres, la gent del poble, els que no tenim vergonya de ser valencians i de parlar la nostra llengua; la mateixa en què pensava, parlava i escrivia Estellés; la que un altre homenot de qui les institucions també reneguen, Enric Valor, definia com 'el català de tots'.

Omplirem places i carrers de molts pobles i ciutats amb gent de bé recitant amb respecte les seues paraules. I això, si ell poguera vore-ho, li semblaria -sens dubte- un gran homenatge.

Qüestions merament lingüístiques

2011-09-02T18:44:00.000+02:00

Catalina Palau, diputada del PP, ha afirmat que les Illes Balears no es poden permetre el luxe de “privar els ciutadans de bons especialistes per qüestions merament lingüístiques”. Ho ha fet per tal de justificar el fet que el coneixement de la llengua pròpia passarà -amb el nou govern del PP- de ser un requisit, a ser només un mèrit per a poder treballar en el sistema públic de salut de les illes.

Em sembla una idea excel·lent. Com que el treball dels professionals sanitaris és precisament això, sanitari, allò que cal exigir-los és capacitació professional. Que tinguen un bon expedient acadèmic, o que sàpiguen fer anar bé el bisturí, el termòmetre o la llitera, segons el cas.

És per això que vull proposar que la mesura s'aplique també en la resta de les comunitats autònomes de la gloriosa Espanya: el coneixement de la llengua pròpia haurà de ser considerat únicament com un mèrit, a l'hora de contractar professionals. Amb això, la població se podrà beneficiar de l'excel·lència professional de molts bons professionals de la medicina o la infermeria procedents de la Xina, Corea del Sud o Irlanda, per citar només uns pocs exemples, que ara mateix estan injustament discriminats.

Gent magníficament preparada, que únicament tenen el petit inconvenient que no saben un borrall d'espanyol. Jo -fins ara- em pensava que això era un dèficit greu; una incompetència palmària que perjudicaria greument la capacitat d'atendre pacients. Però es veu que no. Estic convençut que el PP Balear (en la mesura en què des de Madrid els ho hagen autoritzat) haurà fet un estudi en profunditat de la qüestió, abans d'arribar a la incontrovertible conclusió que no cal que els sanitaris puguen comunicar-se eficaçment amb els pacients.

I també estic convençut que, coherents com són, i des del convenciment -tantes vegades repetit per ells mateixos- que tots els ciutadans espanyols són i han de ser iguals, aplicaran la mesura de manera igualitària a totes les administracions públiques, i ben aviat els esforçats ciutadans de Conca o de Granada tindran el plaer de ser atesos per sanitaris que no els entenen. Això sí, segur que són uns professionals excel·lents. No és qüestió de deixar-los fora, només perquè no saben parlar castellà, no?.

Si necessiten ajuda, ens poden preguntar als valencians: fa anys i panys que tenim metges (i policies, i jutges, i polítics) que no estan capacitats per a entendre'ns. Si nosaltres hem sobreviscut, ells també podran fer-ho.

Sainet valencià

2011-07-28T12:52:00.001+02:00

Amb la dimissió de Camps, en format d'opereta bufa, hem arribat a un entreacte d'aquest llarguíssim sainet valencià que començà en la (mal)anomenada transició. Els somriures desencaixats, les rialladetes nervioses i la supèrbia inesgotable del personatge, completament dissonants en un discurs que era -sense cap dubte- el més amarg de la seua carrera de mandarí professional, ens han abocat a una pausa per vacances, després del tràmit de nomenar formalment aquell que -a Madrid- han decidit que serà el president de la Generalitat valenciana.

Camps ha estat moltes coses, però és sobretot un personatge gris, sorgit de la tremenda mediocritat del panorama polític valencià, que és fidel reflex -en això també- del magma grisós de la política espanyola. Personatges foscos, d'escasses habilitats oratòries i dubtosa aptitud poblen les primeres línies d'uns partits polítics creats i criats al caliu d'una llei de partits de profunda inspiració medieval.

L'obscurantisme del finançament, la potència omnímoda dels aparells, el sistema de llistes tancades, una llei electoral feta a mida dels partits nacionalistes espanyols... Tot plegat ha conformat un sistema que sembla afavorir clarament els més mediocres, en detriment de les persones més brillants i capaces de pensar per elles mateixes, més enllà del corsé d'ambigüitats calculades que conforma l'ideari d'aquests partits. Individus que en un sistema democràtic normal no passarien mai d'ocupar càrrecs burocràtics de segona fila, s'engronsen en les canonades de l'aparell fins arribar a enfilar-se a la capçalera. I així, els partits ens infligeixen un succedani aigualit de líders polítics.

És així com els valencians vam anar -després del breu interludi esperançador d'Albinyana- de l'opacitat roma de Joan Lerma a la fatxenderia de Zaplana. I d'aquesta -passant per l'interí Olivas, de nul record- vam arribar al nacional-xoricisme beatot d'un Camps obsessionat per ser més faraó (encara) que el seu predecessor, i que ha arribat a perdre l'oremus, no sols en el terreny polític.

L'última gota, el detall de qualitat, ha estat l'ofrena de la seua dimissió, no al poble valencià ni a la dignitat de les institucions, sinó al seu senyoret de Madrid i al seu país madrileny. L'únic país que reconeix, l'únic país que li importa, aquell pel qual ha fet tant com ha pogut per destruir el patrimoni material i immaterial dels valencians.

Desigte que tots ells descansen en pau, per vacances, vull dir

Dol breu per Noruega

2011-07-22T23:02:00.000+02:00

Ens agradava pensar que Nord enllà, on diuen que la gent és neta, rica, lliure, desvetllada i feliç, no passaven coses horribles.

Han mort persones. Fills d'algú, germans, pares, amics d'algú que ara mateix ja no pot entendre res de res. Ni per què ix el sol ni per què s'amaga. No poden entendre per què els ha tocat a ells.

No han fet res per meréixer-ho, res per guanyar-s'ho. Res per perdre-ho tot. Res per perdre's en l'espiral absurda de la violència extrema; la que acaba amb tot; amb la vida. Abans de saber qui ni què ni per quines suposades raons, em sent de dol per aquells desconeguts. Els que se n'han anat, i els que s'hi queden per plànyer-los.

Dany Lingüístic Greu

2011-07-21T11:14:00.001+02:00

Sense abandonar la Cerdanya pots passar de Puigcerdà a la Guingueta d'Ix, canviant així d'estat. No vull dir que passem de sòlid a líquid (la calor, allà dalt no és tan intensa), sinó que abandonem la demarcació administrativa espanyola, per passar a la francesa. I això, tot i que no ens agrada, no són només ratlles traçades sobre un mapa, sinó que acaba afectant els usos, els hàbits, i sospite que fins i tot les capacitats de la gent.

A la terrassa d'un bar de la Guingueta, que no deu quedar a més de 2 km de la ratlla del terme de Puigcerdà, uns amics meus van demanar un tè. Tot i que en francès, la paraula sona bastant igual, la cambrera no semblava capaç d'entendre'ls, en primera instància. Una pausa, un somriure educat i el gest de dur-se una tassa als llavis van obrar el miracle, i la jove incompetent els va dur la infusió que desitjaven.

Poc després vaig acompanyar les meues filles al bany. Mentre la menuda n'utilitzava un, l'altra -de cinc anys- esperava a la porta de l'latre, que estava ocupat. Quan -finalitzada l'operació- ens en tornàvem cap a la terrassa. La meua filla gran em va dir: "Una senyora m'ha dit si volia entrar al vàter...però m'ho ha dit d'una altra manera, i jo li he contestat que sí amb el cap, perquè m'entenguera". Òbviament, "d'una altra manera" volia dir en francès, una llengua que no forma part de les que elles escolten quotidianament.

És a dir, que una jove adulta, pressumptament francesa i en possessió de les seues facultats intel·lectuals (qualsevol que siga la quantia en què les atresora) és incapaç d'entendre una paraula que -petits matisos de pronúncia a banda- és idèntica a la que designa la mateixa beguda en la seua llengua. D'altra banda, una nena valenciana, que no té cap contacte habitual amb el francès, és perfectament capaç d'entendre una comunicació contextualitzada (a la porta d'un vàter és poc probable que una persona desconeguda et pregunte -posem per cas- la teua opinió sobre l'arquitectura minimalista), i de respondre d'una manera que facilita la comunicació, en comptes de dificultar-la.

Si tenim en compte que la meua filla no hi tenia res a guanyar, mentre que la cambrera es guanya la vida venent begudes, potser haurem de concloure que la prepotència lingüística, aquella actitud que mantenen molt parlants de llengües poderoses, que els porta a considerar que tothom se'ls ha d'adreçar en el seu idioma, perjudica severament les capacitat intel·lectuals. Potser convindria encunyar una nova denominació per a designar aquest fenomen. Jo hi proposaria Dany Lingüístic Greu, una síndrome que podria definir-se com un dèficit comunicatiu d'ampli abast, associat a la prepotència lingüística, que pot perjudicar àmpliament l'habilitat lingüística de les persones afectades, limitant així -severament- llur capacitat de comunicar-se efectivament amb uns altres éssers humans.

Cultura i pistoles

2011-07-15T11:09:00.000+02:00

Joan-Francesc Mira no ha comptat amb el suport del PP per a formar part del Consell Valencià de Cultura. Tant me fa si el grup parlamentari de Compromís ha adoptat o no una estratègia equivocada al respecte. Això -a tot estirar- és l'anècdota. El moll de l'os és que a la gent que ens governa, quan senten la paraula cultura se'ls en va la mà a la pistola.

El professor Mira és un intel·lectual europeu de primera línia, sobradament reconegut i premiat per les més prestigioses institucions acadèmiques i de la cultura. És una persona poliglota, un home educat, culte i amb una erudició que està fora de l'abast de la major part dels mortals. Tot això -evidentment- és un fort argument en contra de les seues possibilitats de comptar amb el suport del PP per a formar part del CVC.

Per al partit que ens governa, ser palmàriament analfabet en valencià -en canvi- no és cap inconvenient. Si algun dels lectors d'aquest escrit és completament incapaç -que no ho crec- d'escriure dos paraules seguides en valencià, sense fer-hi més de cinc faltes, ara mateix pot presentar la seua candidatura al CVC i sol·licitar el suport del PP. Fins i tot -amb l'adequada correlació de forces, i administrant bé les zones que llepa- podria arribar a presidir-lo. Caldrà, això sí, que ni per casualitat no se li escape mai una frase sencera en valencià. Faria lleig!

Ara bé, si sabeu parlar i escriure correctament la llengua que ells mateixos declaren com a pròpia dels valencians. Si heu escrit llibres (si no és que els heu escrit en espanyol!), si heu rebut premis literaris, si sabeu utilitzar adequadament els adverbis aleshores o gairebé, o si heu fet declaracions públiques en favor de res que no siga la sacrosanta unitat de la indissoluble pàtria espanyola, llavors esteu ben fotuts. No podreu comptar amb l'aval del PP per a ingressar en un club, que paguem a escot, i que es diu Consell Valencià de Cultura.

Dic jo que, per ser coherents, ja podrien llevar-li del nom això de Valencià. Si no cal ni saber parlar valencià per a ser-ne membre, quin trellat té la parauleta? I ja posats, la Cultura també sembla sobrera, ja que personatges tan emblemàtics de la mateixa com el mestre Mira no hi tenen cabuda. Així, la cosa quedaria en Consell, que -per tal de no discriminar ningú i que tothom ho entenga (especialment els seus membres analfabets en valencià)- caldria anomenar Consejo. I tots feliços. Seguirem pagant a tant per hom les dietes dels polítics que n'ocupen les cadires, però almenys no haurem d'aguantar la vergonya que algú puga pensar que aquella institució representa la cultura valenciana.

Els ultres i la consellera Johnson

2011-07-06T08:28:00.000+02:00

Arribava a la FNAC, per assistir a la presentació del llibre 'Noves glòries a Espanya', del sociòleg Vicent Flor. Des de l'exterior de la sala d'actes se sentia una cridòria insistent que repetia una sola paraula: fora!. No la pronunciaven, però -com ho hauria fet qualsevol valencianoparlant- amb una 'o' oberta, sinó tal com ho faria una persona que sempre parla en espanyol. I així, el seu 'fora' que volia ser una expressió de rebuig es transformava en 'fóra', és a dir, una de les formes del subjuntiu del verb ésser.

L'enigma em fou immediatament aclarit. Per arribar a l'estrada, on l'autor, la diputada Mònica Oltra i l'editor Vicent Olmos havien accedit per tal de practicar l'esport de risc conegut com a 'presentar un llibre', calia obrir-se pas entre les files d'una colla d'energúmens proveïts de les inevitables banderes espanyoles, que oferien una clara explicació visual a la seua incompetència lingüística i a l'estrangeritat fonètica que ostentaven. Es tractava del Grup d'Acció Castellanista, amb presència inclosa d'alguns dels dirigents ultrafeixistes més coneguts de la ciutat.

Feia només una estona que m'havien explicat que la consellera Lola Johnson havia declarat a un diari que el festival de teatre 'Sagunt a escena' no programa cap obra en valencià "per no excloure ningú". Immediatament vaig comprendre que la Sra. Johnson, quan deia 'ningú', devia referir-se a ningú dels que havien acudit a rebentar la presentació del llibre, que -incapaços de llegir i refractaris a entendre res en valencià- sempre estan contents quan les coses es fan en espanyol. Mai no rebentaran cap presentació de llibres en espanyol. Mai no protestaran perquè els cartells, els topònims, els discursos o l'educació tinguen lloc exclusivament en la llengua dels castellans.

Només quan els valencians gosem ser valencians i comportar-nos com a tals, ells fan acte de presència. I ho fan de l'única manera en què saben expressar-se: amb violència. Així queda tot aclarit. Quan parlen de no excloure ningú, estan pensant en no excloure els monolingües castellans, que es veu que són l'únic sector de la població que els interessa.

No els interessen, en canvi, els milers de persones que -amb total independència de quina siga la seua llengua primera o la que utilitzen en família- estan perfectament capacitades per a entendre el valencià, i poden gaudir plenament del teatre en la nostra llengua, de la mateixa manera que poden comunicar-se amb mi sense que, ni ells ni jo, no haguem de canviar de llengua.

Les declaracions de la nova consellera resten aclarides si substituïm la coneguda expressió 'drets humans' per 'drets dels castellans', que són els únics drets que els interessen. I no és estrany que l'hagen triada a ella per a llançar aquest nou atac contra la normalitat del valencià. La utilització de sipais per part de les forces de colonització està ben documentada al llarg de la història. L'atac té més força, més credibilitat si el llança una persona valencianoparlant que no un dels molts discapacitats lingüístics que passegen la seua llengua complaent (la de carn, no la de paraules) pels corredors i despatxos de l'administració pública valenciana.

Les afirmacions de la consellera Johnson i els atacs violents dels energúmens que ahir volien rebentar la presentació del llibre del professor Vicent Flor, formen part d'una mateixa intenció: deslegitimar en tots els àmbits possibles l'ús normal de la llengua dels valencians, de manera que l'única llengua normal, la que no exclou ningú, la que no té connotacions ideològiques, siga la dels castellans.

Potser en totes les societats hi ha individus profundament avergonyits del seu propi llegat cultural, que voldrien ser algú altre a qui consideren més fort, més digne o més modern. La particularitat de la societat valenciana és que molts d'eixos individus, en lloc d'arrastrar-se per les tavernes a la recerca d'un coma etílic que els allibere de la càrrega insuportable de ser com són, viatgen en cotxe oficial i posseeixen despatxos ben luxosos a les dependències del govern. No hi ha dubte que això millora molt els seus comptes corrents; la seua categoria moral, no.

Valencianitzar el PSOE?

2011-06-23T23:00:00.000+02:00

M'alegra que Ximo Puig, batle de Morella i diputat a les corts valencianes considere que la regeneració del seu partit passa per un procés de valencianització (El Punt, 23/06/2011). És bo trobar gent -en qualsevol partit- que considera que ser valencià és un valor i no un llast. No sé, però, si arriba a temps.

Diuen que, durant el procés d'elecció de secretari general del PSPV, a què ell optava, un dels pesos pesants del partit va dir que Ximo Puig no podia ser secretari general del PSPV perquè tenia 'massa accent valencià'. No cal dir que qui ho deia no en té gens, d'accent valencià. De fet, ni tan sols està capacitat per a parlar en aquesta llengua, i així utilitza -sempre- la dels castellans.

Allò que impacta, però, és que en un partit valencià, aquesta característica fonètica haja pogut ser considerada com un inconvenient (tenir accent andalús ho seria en el PSOE andalús?). Potser no xoca tant si pensem -per exemple- que tota la campanya electoral en pobles com ara Massalfassar, Museros o Massamagrell s'ha fet íntegrament en espanyol. De fet, han usat el valencià sensiblement menys que el PP. Si hi afegim que el seu eslògan era l'aberrant 'Altre (sic) camí es possible', resulta difícil pensar com podria, qualsevol formació política, menystenir més el valencià.

I tampoc no ens sobtarà tant, si considerem el paper galdós que va fer aquest mateix partit quan governava a la Generalitat. Recordem que el model ridícul i nefast de Canal 9, amb censura lingüística inclosa, va ser obra del PSOE. Com també la renúncia a un model educatiu integrador i d'immersió lingüística, que hauria garantit que tots els escolars valencians coneixerien la llengua pròpia. És evident que no era això el que volia el PSOE d'aquella època. Com no ho vol el d'ara mateix.

A voltes somie que visc en un país normal. Un país amb una dreta que pretén conservar alguna cosa (ni que siga per als seus propis descendents) en comptes de cremar-ho tot (recursos naturals, teixit productiu, erari públic...) en una sola generació. Un país amb una esquerra que aspira a redistribuir més justament la riquesa i a corregir les desigualtats socials. Un país amb una dreta i una esquerra que no tracten de destruir, a cada moment, el país en què (i de què) viuen.

En lloc d'això, visc en un país on la dreta i la suposada esquerra coincideixen plenament en fer polítiques favorables a la banca i els grans empresaris, que deixen la gent treballadora amb l'aigua al coll. On els dos partits majoritaris troben un consens absolut a l'hora d'assumir una mentalitat colonial en què tot allò que ve de Madrid és millor i preferible, i tota renúncia els pareix insuficient per a ofrenar-la als seus amos. Un país que paga caríssims trens d'alta velocitat que el connecten a Madrid, mentre manté una vergonyosa via única -de velocitat sensiblement més baixa- amb els veïns del nord, que són els que més comercien amb nosaltres.

Em resulta simpàtic, el senyor Puig. I m'agradaria un partit socialista poblat per gent com ell. Ara bé, sincerament, no crec que el seu partit estiga en cap camí de valencianització. Ans al contrari, crec que -en la recerca del vot- accentuaran la seua deriva espanyolista, i seguiran fent de còmplices del PP en el procés accelerat de liquidació de la cultura valenciana, tal com han estat fent fins ara.

La bona notícia, si és que n'hi ha, pot ser que l'aparició amb força de Compromís, a les corts i als ajuntaments, genere un pol d'atracció suficient, capaç de cridar l'atenció de moltes persones que -com el mateix Ximo Puig- són honestament valencianes, i -tanmateix- continuen militant, potser per inèrcia, en un partit tan clarament antivalencià com el PSOE (dir-ne PSPV, crec que és una ironia innecessària). Són aquestes persones les que hauran de fer un pas endavant. El pas, però, no crec que puga consistir en valencianitzar el PSOE, sinó en abandonar-lo per a sumar-se a opcions polítiques valencianes, ben allunyades de la mentalitat colonial que domina el seu partit actual.

Les seues ambicions polítiques són perfectament legítimes. Només cal que les posen al servei del seu país, i no al del país dels seus amos actuals.

És digna la indignació?

2011-06-15T13:09:00.000+02:00

Reconec que -des del principi- l'elecció del terme 'indignats' auto aplicada per aquells que acampen des del 15M, em va sobtar una mica. Potser és que l'expressió 'estic indignat' em fa venir al cap imatges de capellans esvalotant-se per una faldilla massa curta, o perquè no siga delicte faltar a missa. És una paraula que em fa pensar en una actitud de supèrbia, per la suposició implícita que qui s'indigna està moralment per damunt de tos aquells que fan allò que l'indigna.

Segons el diccionari, dignitat s'aplica també a una persona que posseeix un càrrec honorífic i d'autoritat. Posem per cas, un parlamentari electe, com els que han estat agredits pels 'indignats' de Barcelona, al Parc de la Ciutadella. Què volen els qui s'indignen contra els càrrecs electes? Càrrecs no electes? Això ja ho hem tingut durant el franquisme.

Els moviments assemblearis tenen un cert encant espontani. El seu caràcter informal, horitzontal, sense signes externs de poder o jerarquia, ens resulta d'allò més encisador. És comprensible, si ho comparem amb l'encarcarada formalitat que sovint revesteix la política institucional. Una assemblea -tanmateix- només representa els qui hi participen. I si la fas tres dies seguits, la del tercer ni tan sols no representa els assistents a la primera.

Els parlamentaris, per contra, ens representen. Podem estar convençuts que el sistema d'elecció és injust o fins i tot obertament trampós. Malgrat això, és un sistema: legal i vigent. I agredir els representants que han estat escollits en virtut d'aquest sistema no té -de cap manera- més legitimitat que ells. Atacar violentament els parlamentaris és un acte propi d'ideologies feixistes. I si l'anomenat 'moviment del 15M' no deixa meridianament clar que està en contra d'actes com aquest, i pren mesures per evitar-los en el futur, haurem de considerar que la seua indignació no té res a veure amb la manca de democràcia sinó -més aviat- amb tot el contrari.

Si, en manifestar-se indignats, assumien la idea que ells són moralment superiors als polítics que critiquen, fins i tot als corruptes, amb aquest acte han demostrat palmàriament que no ho són.

Intervenció a Estrasburg

2011-06-10T09:28:00.001+02:00

Text de la intervenció davant l'Intergrup de Minories Tradicionals, Comunitats Nacionals i Llengües, fet dijous 9 de juny de 2011, en representació d'ACPV.

Ladies and Gentlemen,

I am here to explain the situation of the Catalan-speaking media in my country. The Valencian Country is 200 km South of Barcelona and 200 East of Madrid. It is about 400 km long and has about 6 milion inhabitants. The Capital is Valencia, a city in which about one milion people live.

The Catalan-speaking territory extends by almost 800 km and comprises a population of about 13 milion. It is divided into seven territories in Andorra, Spain, France and Italy.

Demographicaly, Catalan is the seventh European Union language. With more speakers than Finnish or Danish, it is comparable to Swedish, Greek and Portuguese in Europe. It could be said that rather than a minority language it is a minorised language.

Catalan Language, also known as Valencian Language, is fully official and legally considered as the own Language of Valencian people. More than 30 rulings from the Spanish Supreme Court support the fact that Valencian as well as Catalan are valid names for the language we speak, which is one of the languages protected under the European Charter for Regional or Minority Languages, ratified by Spain in 2001.

The Spanish Constitution imposes the obligation to respect and protect linguistic pluralism. Although, and in spite that almost one out of four Spanish citizens live in a Catalan-speaking region, Catalan is significantly underrepresented in the mass media, which -in all of the Catalan-speaking territories- are mostly in Spanish.

The situation is particularly serious in the Valencian Country. As an example, in Valencia city and its metropolitan area, there are 38 TV channels in Spanish and only 2.3 in Catalan. The 0.3-one is the public TV Channel Canal 9. Although it is legally defined as a Valencian-speaking television, it broadcasts more than seventy per cent in Spanish. This 70% includes all the movies and advertising. On the other side, the 30% is mostly composed by bilingual programs. In sports, for example, there is always a Catalan speaker conducting the transmission, accompanied by an expert who is –in every single case- a Spanish-speaker. It is exactly as though there were no Catalan-speaking experts available for any sports event.

Until February, 2011, TV repeaters owned by Acció Cultural permitted the reception of four more TV Channels in our mother tongue. Thus, we had 38 TV channels in Spanish; 6 in Catalan and 1 in Spanish and Catalan. It was not –by no means- a good balance but again it was quite better than the one we enjoy right now.

The whole situation of Catalan language in the Valencia Community is seriously compromised. Thousands of children are not allowed to receive education at school in their own mother language in spite of the fact that their families are actually demanding it. Moreover, right now the Regional Government is implementing new threats against this fundamental right and trying to to put a definitive stop into the possibility of getting an integral education in Catalan.

The political leaders of the ruling Spanish parties practically do not use Catalan in their official appearances. Movies cannot be viewed in our own language, neither in the theatres nor on TV channels and it is not uncommon to know about cases of citizens harassed by policemen or judges at court for having addressed them in their mother tongue.

As a consequence, Catalan is allowed only a very reduced space in social life.

I’m here representing Acció Cultural del País Valencià, a nonprofit association whose main goal is the protection, study and defense of the Valencian people’s language and culture. Since 1971 and with more than 7.000 members, we have promoted a lot of campaigns and initiatives aimed to rectify this unfair situation, mainly reached during the 40 years of Franco’s dictatorship and not significantly changed through the Spanish democracy period.

In 1985 we started to install TV repeaters, financed by the sale of aid-bonds, to carry out Catalan-speaking TV channels to the valencian population. TV3 was the only TV Channel broadcasted in our language at that moment. Canal 9, the public TV of our community, first appeared in 1989. Acció Cultural also wanted and supported it. Especially because, as established in its by-laws, Canal 9 was –theoretically- created with the aim to compensate for the lack of media in our language. Regretfully, as I said before, Canal 9 is nowadays a mostly Spanish-speaking TV which just adds to the other 38 channels broadcasting in this same language.

From 1989 to 2011, both broadcasters peacefully coexisted while some new TV channels in Catalan were being incorporated by Catalan TV. Some of them were addressed to the youngest population and, during all those years, thousands of valencian children have been able to watch cartoons in their own mother tongue, thanks to the TV signal received by the repeaters owned by Acció Cultural.

In 2007, a new Mass Media law was approved by the conservative majority of the Valencian Parliament. Outside the Government, this law has been interpreted as a law specifically designed to interfere with the freedom to receive Catalan-spaeking TV channels. In fact, its constitutionality has been judicially challenged by the Spanish Prime Minister Office.

With this new instrument, disciplinary proceedings have been initiated against Acció Cultural by the Regional Government. Although the frequency-band used by Acció Cultural belongs to Spain and not to the Regions, the Spanish government has been very passive, claiming all the time that this conflict should be solved by means of an agreement between Catalan and Valencian autonomous communities. But, on the valencian side, there is no will to look for a solution and so they never came to an agreement. Instead, heavy penalties of 800,000€ have been charged to a non-profit association. We have been treated as if we were a large private broadcaster, which is not the case: we are just a cultural association and we took no benefit from TV broadcasting. Thus, Acció Cultural has been forced to close the repeaters and Catalan TV cannot be watched anymore in the Valencian Country.

Unfortunately, it has to be said that the Popular Party ruling the Valencian Government is hugely affected by corruption. The charges for bribery against the President led the New York Times to signal him -Mr. Francisco Camps- as an example of political corruption in Europe. It is curious–if not completely anomalous- that in the Public Valencia TV, the fact that President Camps has been taken to court as a defendant in a case as serious as bribery, has not yet been considered worthy of any mention. For our public TV, President Camps is currently not accused in any alleged crime.

It is in this context that the severe measures against Catalan TV reception have been enforced. The Regional government decided to put a stop into Catalan TV broadcasting in the Valencia Region by means of the yet mentioned financial penalties against a cultural association.

Someone may have thought that it was probably intended to divert public attention from the seriousness of the allegations faced by the regional government, but –in any case- it has left milions of people without access to TV channels spoken in their own mother and official language.

Recently, Acció Cultural has promoted the legislative initiative called "Television Without Borders” (Television Sans Frontières). This initiative has got a wide institutional as well as popular support. More than six hundred and five thousand valid signatures have been provided to the Spanish Parliament which –nevertheless- has not given a lot of facilities in order to get it discussed and eventually approved. This legislative initiative is completely inside the scope of the European Charter for Regional or Minority Languages and aims to ensure the freedom of reception of every broadcastings made in one of the protected languages.

It would allow a more balanced situation for the speakers of those languages who –nowadays- have an extraordinarily reduced access to mass media in their own language, Catalan.

Regretfully, neither the Regional government of Valencia nor the Spanish one seem to be truly interested in ensuring linguistic rights. And this is the reason why we would like to ask the European Community to intervene. The European Community should take the necessary measures in order to solve a very unfair and anomalous situation. Milions of Catalan-speakers are not allowed to access mass media in their mother tongue that –paradoxically- is a right official language in the territory they are living. We do consider that it is a shame that such an arbitrarity is still found in the Europe of the Twenty-First Century.

Thank you very much for your attention, Ladies and Gentlemen. I’m open to your questions and comments.

Acampats i autodeterminats?

2011-06-02T17:38:00.000+02:00

He sabut que, després d'alguns ajornaments, els indignats que acampen a la Plaça de Catalunya de Barcelona debatran finalment el dret a l'autodeterminació. No sé si és una gran notícia. Crec recordar que el lema que ha caracteritzat aquest moviment del 15M és 'Democràcia ja' (o -més estrictament, 'Democracia ya'). Francament, no veig per quins obscurs motius, un grup de gent que manifesten estar indignats per la manca de democràcia (i -per tant- haurem de pensar que es consideren demòcrates), ha de posar-se a discutir sobre un dels drets humans fonamentals. Discutiran també el dret al sufragi universal? O només s'han de discutir els drets dels pobles sense estat?

Des dels principi, em va sobtar l'ús pràcticament exclusiu de l'espanyol que es podia constatar, tant als cartells com a les assemblees dels acampats a València. Un comportament lingüístic perfectament idèntic al que manté el Partit Popular valencià, per posar un cas. I es veu que a Barcelona, tampoc no és gaire diferent. Al mur del Facebook d'aquest moviment, un dels seus portaveus escrigué el 22 de maig: “Recordamos a los ciudadanxs (sic) que el idioma no es el motivo de lucha de acampadabcn. Aquí se trata de difundir y llegar al máximo de personas posible, así que dejad los nacionalismos aparcados!”.

Com sol passar, el comportament d'una persona (o d'un grup) expressa molt més fidelment les seues conviccions, que no les proclames ideològiques i les declaracions de principis. Aquesta gent creu que s'ha de discutir el dret a l'autodeterminació perquè no està clar que nosaltres el tinguem. Instal·lats en un nacionalisme que no té res a reivindicar, es permeten alegrement qüestionar l'accés d'uns altres a un dret que ells ja gaudeixen sense haver de reivindicar-lo. És una vegada més, l'aplicació d'una llei que invariablement respecten: la de l'embut.

Diu Víctor Alexandre que "l'únic nacionalisme que existeix és aquell que, no tenint cap reconeixement jurídic a reivindicar, s'imposa sobre nacions més febles, s'enriqueix a costa seva, destrueix la seva identitat, llengua i cultura i les converteix en una part d'ell mateix". Aquest és el nacionalisme de l'anomenada Spanish Revolution. No necessitem cap revolució espanyola. La manca de democràcia que aquests indignats acusen és precisament una herència espanyola. Ve de l'absència d'una autèntica transició, després de la mort de Franco. Ve de l'acceptació acrítica de la continuïtat dels privilegis (territorials, econòmics, polítics, lingüístics...) que el franquisme havia establert per la força de les armes, i de la seua consolidació en forma d'una constitució, més tard convertida en sagrada escriptura.

La mal anomenada democràcia espanyola no passa de ser una pobra imitació; una democràcia de fireta. És cert que hi ha eleccions periòdiques, i que alguns partits polítics són legals. I també que el sistema electoral és descaradament favorable als grans partits espanyols. I que hi ha un poder judicial, de dubtosa independència de l'executiu, que ha estat a punt d'il·legalitzar una força política que ara mateix és majoritària al País Basc. O un sistema d'elecció de llistes tancades, que atorga un poder omnímode a les cúpules dirigents dels partits, i afavoreix les lleialtats canines i inquebrantables per damunt del compromís amb l'electorat. I uns criteris de distribució dels diners públics, que ens perjudiquen greument a valencians, catalans i illencs. És aquesta la 'democràcia' que volen reformar?

No ens cal reformar aquest sistema de dubtós pronòstic. Necessitem una revolució (o una transició de veritat) que ens permeta de distanciar-nos de l'autèntica font de la manca de democràcia, que és el sistema polític espanyol. I la crisi seria sensiblement menys difícil d'afrontar amb tots els milions d'euros que abandonen cada dia els nostres territoris per a no tornar-hi mai. Si algú es pensava que tots els nacionalistes espanyols duien corbata i una bandereta a la corretja del rellotge, ara ja sap que no: també n'hi ha que llueixen piercings i acampen a les places de Barcelona o de València.

La ignorància és un grau

2011-05-22T18:53:00.003+02:00

Es veu que Rita Barberà -batlessa de València per la gràcia de Déu- ha evitat de respondre a una pregunta amb l'incontestable argument que ella ignora l'anglès. La pregunta era sobre l'article del New York Times que assenyala Don Francisco Camps com a exemple de corrupció política (http://www.nytimes.com/2011/05/20/world/europe/20iht-spain20.html?_r=2).

Deu ser que la ignorància -a més de la veterania- és un grau, i que cal que estiguem molt i molt orgullosos de les nostres mancances. La Sra. Barberà en sap molt, d'ignorar. És capaç d'ignorar la llengua dels valencians, malgrat que ha nascut ací, i que fa dècades que cobra de l'erari públic. Potser és que no ha tingut ni el temps ni les ganes d'aprendre'n, o que mai no ha arribat a assolir el grau de sobrietat que la decisió d'estudiar idiomes exigeix. El cas és que la primera autoritat de la ciutat de València és una discapacitada lingüística. Ara sabem -també- que no se n'avergonyeix, sinó que en fa bandera.

Com que tothom diu que cal ser solidari amb qualsevol discapacitat, li farem un favor i compensarem el seu analfabetisme -en valencià i en anglès- amb una breu traducció del que diu el NY Times. Diu el vostre camarada, Don Francisco Camps, serà jutjat per acceptar suborns, abans que acabe l'any. El diari americà el compara amb Berlusconi, i parla dels més de 120 milions d'euros que -amb la trama Gürthel- ens han robat ell i els seus 'amiguitos del alma'. Ja ho poden ben dir -es amics de Camps- que qui té un amic, té un tresor.

Ni la ignorància de l'anglès, ni la virtual carència d'ànimes caritatives capaces de traduir-li les notícies que ella no està capacitada per a entendre, no haurien de justificar que no responga a la pregunta. I molt menys, que aquesta gent puga seguir en el poder. Únicament el triomf generalitzat entre la població de la seua filosofia central: que la ignorància és millor que el coneixement, pot explicar aquest fenomen pràcticament paranormal.

He llegit que les societats democràticament més avançades voten més per interessos que no per ideologia. Potser això ho explica tot. Som una societat democràticament retrocedida, i hem acabat per votar directament en contra dels nostres interessos. I no parle ja de la cultura o de la nostra mateixa existència com a poble. Que ja sé que hi ha qui -per això- no es posarà mai pedres al renyó. Parle dels diners que deixem de guanyar, dels que hem de pagar de més. De la destrucció de l'ocupació, o del sabotatge de la sanitat i de l'educació públiques. No són eixes les coses que preocupen a la gent?

O potser és que això ja només preocupa a la gent mínimament informada; als que no son voluntàriament ignorants. I amb tants anys com fa que ocupen el poder, han reeixit a crear una societat basada en la ignorància i en la indiferència. Només sent ignorant i indiferent pot algú votar aquesta trapa de malfactors professionals. La de la Sra. Barberà deu ser l'única professió en què ser un ignorant està més ben vist que estudiar, aprendre i saber.

Valencianisme dels partits espanyols

2011-05-16T10:42:00.003+02:00

A la vora de les eleccions tots els partits incorporen una certa dosi de valencianisme als seus manifestos publicitaris. En molts casos, deu ser que pensen que si hi ha algun vot a guanyar amb aquestes xorrades, cal no deixar-lo passar. I dic 'xorrades' perquè atenent a la pràctica quotidiana d'aquests mateixos partits, fora del període electoral, és evident que consideren sobrera qualsevol tendència al valencianisme.

El valencianisme del PP queda perfectament definit per l'actitud de dos dels seus alcaldes, en un acte públic del partit. A l'alcalde de Vila-real li falta temps per passar a parlar en espanyol, en el moment en què els seus coreligionaris l'escridassen per haver gosat d'encetar el seu discurs en valencià. Si l'hagueren pressionat una mica més, no tinc dubte que hauria acabat afegint un encantat "a vuestra órdenes, camaradas". La següent oradora, l'alcaldessa de Torrent, ens proporciona l'essència autèntica del valencianisme del PP, quan declara públicament que considera un defecte ser valencianoparlant, i es disculpa -a la bestreta- per si de cas se li escapa alguna paraula en aquesta llengua tan indigna. Crec que no cal afegir res més per a definir el grau de valencianisme d'aquest partit. Podem considerar que la inquina amb què persegueix tota manifestació cultural valenciana és simplement una conseqüència d'aquesta manera seua d'entendre el valencianisme, com un esforç consistent per liquidar tot allò (música, espectacles, ensenyament...) que no siga estrictament en castellà.

Per la seua banda, el valencianisme del PSOE queda perfectament retratat amb el seu eslògan 'Altre camí és possible'. Algú potser es preguntarà què és això de "altre camí". Molt fàcil, és la traducció de "otro camino" feta per un traductor que -tant si és automàtic com si és humà- té el mateix interés per la llengua dels valencians que els alcaldes del PP. Cap agrupació local del PSOE, en cap poblet de tot l'estat no hauria consentit mai un eslògan en espanyol que diguera "Un otro camino es possible". I per què?. Molt fàcil: perquè ho considerarien una mostra intolerable d'analfabetisme, i un senyal inequívoc d'incapacitat. En canvi, l'errada en valencià és -per a ells- una qüestió menor. Exactament això, un tema menor, som els valencians i el nostre país, per a ells.

Mentrestant, la meua filla, que està aprenent a llegir, i es fixa en tots els cartells que troba, em pregunta com és que estan tots escrits en espanyol. Fa de mal explicar -a una criatura de cinc anys- que els valencians som només ciutadans de segona categoria, i que no tenim tants drets com els nostres veïns hispanoparlants, els fills dels quals sí que poden practicar la lectura amb els escrits que troben pel carrer. He pensat que seria bo traslladar la pregunta de la meua filla als candidats del PPSOE (bé, ara que hi ha eleccions i s'hi presenten per separat, potser caldrà dir 'als candidats del PP i del PSOE').

Puc intuir què em respondrien: que he d'explicar a la meua filla que estem en Espanya. Potser tenen raó, i això ho aclariria tot, però és que la meua filla -ja ho he dit que només té cinc anys- encara no entén de qüestions militars. I encara més, segurament -amb la innocència pròpia de l'edat- no hi trobaria cap contradicció entre estar en Espanya i poder trobar cartells escrits en la seua llengua. Coses de xiquets!

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

2011-05-11T11:40:00.000+02:00

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Síndrome Mourinho

2011-05-05T13:00:00.002+02:00

La competició esportiva implica –és ben sabut- una forta càrrega psicològica, que s’afegeix a l’esforç físic que fan els participants. Sovint, tendim a considerar que aquesta pressió psicològica és –fins i tot- més important o més definitiva que els altres aspectes (competència tècnica, condició física, encert tàctic...) que formen part del treball orientat a assolir un bon rendiment esportiu.

En algunes ocasions, com ara quan un esportista (o un equip) d’un nivell competitiu inferior s’enfronta a un altre de categoria clarament superior, sembla que el pes de la càrrega s’inclina netament en favor de l’aspirant i en contra del favorit. Dit en altres paraules, es tracta de l’equilibri entre les ganes de guanyar i la por de perdre. Així, en principi, el favorit hi té poc a guanyar (si venç, no és notícia) i molt a perdre (si ho fa, tothom en parlarà). Per contra, l’aspirant es troba amb un balanç invers: si guanya serà un heroi, i si perd, ningú no li ho retraurà.

Algunes investigacions en psicologia de l'esport han suggerit que hi pot haver una resposta neuroendocrina diferenciada per a cadascuna d’aquestes predisposicions. Segons aquesta hipòtesi, els esportistes netament motivats a guanyar experimentarien forts increments de l’adrenalina (una hormona d’acció proenergètica i activadora) i de la testosterona (relacionada amb la conducta agressiva), junt amb un increment moderat del cortisol, que és la principal hormona de l’estrés. Per contra, els esportistes dominats per la por de perdre, junt a l’augment de l’adrenalina, experimentarien un descens de la testosterona i un gran increment del cortisol. Tot plegat, pot donar lloc a conductes ben diferenciades.

D’un costat tindríem l’esportista (o l’equip) que busca insistentment la victòria, mobilitzant per això tots els recursos de què disposa. De l’altre, tindríem persones orientades a evitar la derrota. Probablement, el caràcter negatiu d’aquest objectiu contribueix a produir un efecte inhibidor de l’expressió de les potencialitats plenes d’aquests esportistes o equips, i podria ser un element facilitador de comportaments destralers, encaminats més a la destrucció del joc de l’altre que no a la creació del propi. Podríem concloure que si ets l'aspirant i -malgrat tot- deixes que la por de perdre domine sobre l'ànsia de vèncer, llavors –per dir-ho tècnicament– estàs ben fotut.

Aquesta podria ser una explicació de per què l’entrenador José Mourinho fa jugar un equip gran com el Reial Madrid, com si fos un equip petit. Ell –sense cap mena de dubte– preferiria dir-ne 'síndrome Mourinho', a major glòria del seu ego desmesurat. També podem, però, dir-ne senzillament por. Probablement, el senyor Mourinho no es prestaria a les anàlisis hormonals que caldrien per posar a prova la hipòtesi que hem esmentat. És una llàstima, seria una magnífica ocasió per a la ciència.

La resta del seu estrany comportament, tot allò que té lloc en sales de premsa o front a les càmeres de televisió, en forma d'amargues preguntes sobre el perquè de cada cosa, o de recerca inesgotable de culpables externs de l'esquifit rendiment del seu equip, també podria ser objecte d’estudi per a la psicologia. Es tractaria, però, d’una branca ben diferent de la psicologia de l’esport: la psicopatologia.

Català, estadis, dignitat

2011-04-28T11:29:00.000+02:00

Els darrers enfrontaments futbolístics entre el Barça i el Madrid han estat una font ben sucosa de notícies i reflexions. La majoria, de caràcter futbolístic, tot i que no convé oblidar com de fàcil és fer metàfores que lliguen la pugna futbolística amb uns altres nivells de la realitat que vivim. La diferència d'estils entre tots dos clubs, intensificada ara mateix per l'antagonisme extrem entre la sobrietat mesurada d'en Guardiola i l'histrionisme egotista d'en Mourinho, pot fer florir un estol inacabable de paral·lelismes amb la política, i particularment amb la política nacional, és a dir, la que fa referència a les nacions. Els següents paràgrafs només n'analitrzaran -breument- un dels molts possibles.

A l'estadi del Reial Madrid, les autoritats competents no van considerar necessari ni convenient que el català fos una de les llengües que sonarien per megafonia. Ho van trobar -diuen- 'perillós'. Ells sabran per què. Com pot un idioma ser perillós? El català ha sonat als estadis de tota Europa, sense que s'haja produït cap catàstrofe. Per tant, l'única explicació és que les esmentades autoritats foren conscients que l'estadi estaria ple de fanàtics ultranacionalistes, capaços d'engegar un frenesí de violència extrema, davant la insostenible provocació d'escoltar una llengua estrangera.

Perquè, evidentment, és aquesta la consideració que fan del català: un idioma estranger. I no un estranger qualsevol, ja que no hi ha cap problema perquè l'anglès, el francès o l'italià sonen al Bernabeu. No: un estranger particularment odiós i insuportable, a qui no es pot concedir ni la mínima cortesia que les regles de l'hospitalitat i de l'esportivitat recomanarien. Els càntics de 'que viva España' amb què els madridistes animaven el seu equip ho corroboren plenament. Quan el Madrid juga amb un altre equip espanyol, com ara -posem per cas- el Màlaga, es produeixen aquests crits? Evidentment no. Això només passa quan juguen contra el Barça, a qui consideren un equip no espanyol, i és per això que -entonant tan patriòtica peça- pretenen refermar-se contra l'estranger odiós que és -alhora- enemic esportiu i nacional.

I estic segur que durant el partit de tornada, a l'estadi del Barcelona, l'idioma dels madrilenys sí que sonarà per megafonia. I que, a diferència d'ells, que van segrestar tantes senyeres estelades com van poder, la bandera espanyola es passejarà sense cap problema per les grades del Camp Nou. Potser caldrà veure-ho com una mostra més de la diferència d'estils entre tots dos equips. Potser ens ho voldrem mirar com una mostra de cortesia, d'una cortesia que nosaltres sí que observem respecte a tots els rivals, independentment del seu origen.

També convindria, però, recordar que la cortesia ha de ser bidireccional. Que hem de ser educats amb tothom, però que també tenim dret a esperar un tracte equivalent per part d'ells. Quan no és així, quan només nosaltres som cortesos, mentre que ells es permeten sistemàticament faltar-nos al respecte, la cosa s'assembla sospitosament a la submissió. I si bé la cortesia és -no sols acceptable- sinó desitjable, la submissió és un costum abjecte i plenament rebutjable, que ens haurem d'anar fent a la idea d'abandonar. L'alternativa a la submissió és la dignitat. I -igual com la cortesia- la dignitat s'ha de fer servir amb amics, enemics, coneguts i saludats. Amb compatriotes i amb estrangers. A casa d'ells, i també a casa nostra.

Normalitat a Barcelona

2011-04-13T12:36:00.001+02:00

El 10 d'abril hauria de passar a la història com un dia normal d'una ciutat normal, d'un país democràtic. Perquè decidir és ben normal (tothom ho fa cada dia). I perquè votar -tot i que no ho fem cada dia- és -o hauria de ser- la manera normal d'arribar a les decisions importants. Les altres, les que impliquen la presència de tancs, uniformes i baionetes calades, haurien de ser considerades, no tan sols excepcionals (per oposició a normals), sinó també execrables.

I també és normal que s'hi manifesten en contra una desena de falangistes amb el lema "La independència és una ruïna", perquè les minories són perfectament respectables. I perquè tenen raó: la independència és una ruïna per als espoliadors. Efectivament! I els falangistes són conseqüents amb el seu credo racista i colonial, i defensen els interessos dels qui ells consideren una raça superior i -per tant- amb tot el dret del món a viure a expenses de l'espoliació dels considerats inferiors. Podem estar en contra d'aquestes propostes tan carpetovetòniques, però està molt bé que puguen eixir al carrer i exhibir els seus eslògans i la seua estètica retrògrada, amb total llibertat d'expressió.

I no és menys normal que el senyor Fernández Díaz, del PP, s'opose a la consulta argumentant que conduiria a trencar la legalitat vigent. Després de la mort del dictador, la legalització dels partits també trencava la legalitat instaurada pel franquisme. I no tinc dubte que Don Alberto no hauria mogut un dit per esquarterar aquella legalitat, i que -si fos el cas- continuaria estant ben còmode amb els privilegis que el règim concedia a famílies lleials i bones servidores com la seua. És perfectament normal que ell no vote, i que demane que ningú no ho faça. Ja sabem com d'al·lèrgica a la democràcia és la fauna del seu partit. Si la democràcia els aprofita per a seguir manant i mamant, perfecte, però si pot servir perquè triomfe algú altre, de seguida es neguitegen i comencen a preguntar-se si no ha estat un error abandonar les armes, i si no caldrà tornar a exigir el respecte a la legalitat vigent, i -si cal- la tutel·la de l'exèrcit.

I sobretot, és normal trobar els carrers plens de gent que s'adreça a votar. Perquè -això diuen- votar és la manera democràtica de decidir. Perquè l'alternativa, les altres maneres de fer-ho, són sempre més dures i més desagradables. I perquè -diguem-ho clar- la independència la vol tothom. No hi ha ningú que vulga dependre eternament dels seus pares. N'hi haurà que -fent de la necessitat virtut- diran que s'hi viu molt bé, i que -als seus 40 anys- segueixen a casa dels pares perquè és una bicoca. Però menteixen. I quan es miren a l'espill, s'hi veuen fracassats. Tots volem la independència. I tots els espanyols són independentistes. O n'hi ha algun que vulga que el seu país siga dependent d'un altre?

La diferència és si això que és clarament tan desitjable ho vols només per a tu, o ho acceptes també per als altres. També és possible ser independentista dels de la llei de l'embut, que vol dir voler la independència per al teu poble (el boc ample) però no per als altres (l'estret). Ja s'ho faran! El 10 d'abril, Barcelona s'ha comportat com una ciutat normal. Una ciutat que no imposa, sinó que ofereix, a les persones que hi viuen, l'oportunitat d'expressar què volen, i de fer-ho d'una manera democràtica i assenyada. Què diuen, que no és una consulta vinculant? I, en un sistema que es considera democràtic, què hauria de ser més vinculant que l'expressió democràtica d'una voluntat, un exèrcit?

Cor de brau

2011-04-11T10:13:00.001+02:00

L'últim llibre de Víctor Alexandre parla sobre l'abolició de les corrides a Catalunya. Els valencians en diem 'corregudes de bous', però en aquesta ocasió, dir-ho d'aquesta manera faria pensar que s'han abolit també els correbous, i no és així. D'altra banda, dir-ne 'corrida' sembla que fa més justícia a l'origen i a l'essència de la Fiesta Nacional.

Es tracta d'una novel·la en clau irònica, que retrata la societat catalana des de l'òptica dels braus. No sols des dels interessos humans que justifiquen aquest fenomen de la tortura d'animals com a espectacle públic, sinó des de la particular perspectiva d'uns personatges que -tot i les banyes- són sorprenentment humans.

Víctor Alexandre escriu com pensa i pensa com viu, amb una honestedat radical. El seu pensament és un potent reductor de l'ambigüitat. I no ho és perquè simplifique la realitat, que no ho fa, sinó perquè actua com el tall esmolat d'una navalla, que deixa ben descobertes les autèntiques posicions de cadascú. L'estil directe i l'argumentació sense concessions no deixen cap espai per a l'ambigüitat calculada en què no pocs polítics estan instal·lats des de fa dècades, i que -ho hauríem de reconèixer- sovint ens resulta còmoda a tots.

L'abolició de les curses de braus va generar força polèmica, i potser encara ho farà si el sistema judicial espanyol -fent gala del seu proverbial esperit democràtic- arriba a optar per deixar sense efecte la decisió majoritària del parlament de Catalunya. Bona part dels arguments dels defensors de l'espectacle taurí se centraven en el caràcter de reivindicació independentista que atribuïen a la proposta abolicionista. Per la seua banda, aquests insistien en la naturalesa animalista de la seua reivindicació. Tots dos punts de vista queden ben dibuixats en la novel·la, i la solidesa i la potència dels diversos arguments hi és ben representada.

A mi m'agrada especialment que aquesta novel·la ens ofereix l'oportunitat de fer múltiples paral·lelismes i interpretacions respecte a qui són o què representen els personatges que hi apareixen. Potser algunes coincidiran amb les que l'autor havia previst, i unes altres no. Tant se val. L'exercici és francament divertit, i les reflexions a què l'escriptor ens aboca, sense dur-nos-hi de la mà, ens permetran de repensar aquestes -i algunes altres coses- des d'una òptica diferent. Com amb els altres llibres d'aquest autor, el benefici no s'acaba en finalitzar-ne la lectura. L'activitat neuronal que el seu pensament esmolat evoca, continuarà sent beneficiosa (per a cervells no rovellats), dies, setmanes i mesos després.

Corts valencianes: a qui li importa?

2011-04-07T15:52:00.000+02:00

El 7 d'abril de 1261, fa ara set-cents cinquanta anys, el rei Jaume I va jurar Furs per Jaume I a les corts valencianes, reunides per primera vegada a València. Pocs dies després naixia formalment el Regne de València, que va durar fins a l'arribada de les tropes de Felip V, amb la promulgació del decret de Nova Planta. Com, que no ho sabíeu? No m'estranya, perquè la Generalitat valenciana no ho ha dit enlloc. No se n'ha fet cap acte commemoratiu. No s'ha publicat cap obra de revisió històrica. Ras i curt: ni ho saben, ni els importa un rave.

I per què ho havien de fer?. Si les úniques efemèrides que els importen són les del 12 d'octubre ('el dia de la raça'- en deien ells mateixos, ufanosos, quan no els calia dissimular gens ni miqueta el seu franquisme essencial), o -a tot estirar- el dia de la sacrosanta constitució espanyola. No m'estranyarà gens que, amb motiu de l'existència de l'AVE "Madrid-Levante" proposaren fer festiva la data del 2 de maig, que és quan Madrid celebra l'èxit de la seua particular kale borroka, i l'assoliment de l'única independència que consideren legítima: la seua.

Celebrar fites històriques o natalicis és cosa que qui sap qui és i d'on ve. Si -a més a més- sap on va, potser ho farà amb més trellat i tot, però per a commemorar una data fundacional només és imprescindible saber qui ets, i no estar-ne profundament avergonyit. I d'ací plora la criatura. La colla que ens governa no deuen saber ben bé ni un borrall d'història, ni en volen aprendre. Després de tot, no és un coneixement pragmàtic per a ells, que necessiten concentrar-se en la comptabilitat, per saber quants dels nostres diners fan a mans (i a butxaques) dels seus amiguets, ja siguen 'de l'ànima' o del cos més terrenal i pecaminós.

Els té ben igual si les corts fan 750 anys o si es transformen en un supermercat, sempre que ells no deixen de cobrar sous i dietes. Estan molt més amatents a celebrar les festivitats de l'espanyolitat. S'omplen la boca de Comunitat valenciana, sobretot perquè amb això experimenten el plaer intens d'insultar i denigrar tot un poble, sense haver de tacar-se les mans ni la boca. Comunitat, talment com una comunitat de veïns, no és res, és menys que res, és un no-lloc, un no-país. Fa 750 anys començàvem a ser un regne, un estat. Ara som un joguet en mans del braç incorrupte del postfranquisme, adobat amb mètodes propis de la màfia siciliana.

Puc entendre el seu interès desmesurat per liquidar la llengua i la cultura dels valencians. Ja comprenc que, admiradors impenitents com són de la rotunda caspositat de l'espanyolisme més ranci, volen que siguem uns espanyols més dins d'una Espanya castellanament uniforme. Les preguntes que em falten per respondre són: si aconsegueixen això, quin sentit tindran els seus càrrecs?; per què caldria una presidència de la Generalitat -o de les corts- en un territori enterament indistingible dels altres?; quin sentit tindria l'autogovern en un poble que no ho és?

No volen celebrar el 750 aniversari de la constitució de les corts valencianes, probablement per por de no despertar ningú del somni mesell que ens han induït. Per tal que ningú no se'n recorde que som un poble amb història i que podríem -perfectament- ser un poble amb dignitat. Que podríem elevar la nostra autoestima fins al punt de sentir-nos iguals als altres, i no tolerar més submissions abjectes ni més espoliacions sistemàtiques. Veurem què volen celebrar si un dia els seus anhels triomfen, i els toca dissoldre les corts per tal d'ofrenar -definitivament- totes les glòries (incloent-hi la existència mateixa del seu poble, però també els seus càrrecs) a la seua reverenciada Espanya.

I més racistes

2011-04-04T12:10:00.001+02:00

He llegit al diari que Xavier García Albiol, del PP de Badalona, reclama a l'ajuntament de Reus que "restringeixi l'accés a ajuts i serveis socials” a aquells nouvinguts que "ni s'adapten ni volen adaptar-se" a les normes de convivència. D'entrada, m'ha sorprés que un membre del PP es referira d'aquesta manera als molts espanyols que -havent emigrat a Catalunya durant els anys 50, 60 o 70 no han aconseguit ni tan sols un domini funcional mínim del català. Jo em pensava que al PP li interessaven aquestes bosses de monolingües en espanyol, com a forma prioritària de justificar la conveniència d'imposar l'espanyol com a llengua de convivència.

Poc després, he comprés que no era això. Que aquest senyor no feia referència als inadaptats espanyols sinó a tots els altres; als que han vingut de l'Àfrica o de l'Àsia o d'Amèrica central o del sud. Són aquestes inadaptacions les que fan nosa al senyor Albiol i al seu partit. De nou estem davant d'un fenomen netament racista: els ciutadans espanyols gaudeixen d'uns privilegis que han de ser negats als altres, en virtut del seu lloc de naixement. Això inclou -en el cas dels espanyols- el privilegi de no adaptar-se ni voler adaptar-se al lloc on arriben, mentre que -per als altres- l'adaptació ha de ser un requisit; fins i tot una obligació que -en cas de no satisfer-la- hauria d'acabar en expulsió sumària del país.

No em preguntaré què significa -per a aquest individu i per al seu partit- la paraula 'adaptació'. No m'interessa què pot pensar de l'adaptació una gent que considera que a les persones que viuen fa dècades a Catalunya , però que han nascut en algun altre lloc, cal parlar-los en espanyol perquè t'entenguen. Em sembla que amb això els insulten barroerament, els discriminen i menystenen la seua intel·ligència. És una actitud molt pròpia dels racistes. Per tal de sentir-se superiors necessiten denigrar els altres.

I una forma molt característica de fer-ho és banalitzar les seues reivindicacions. Quan diem que volem poder escolaritzar els nostres fills en valencià, o quan reclamem cinema i més espectacles en la nostre llengua, els racistes diuen -amb posat condescendent- que hi ha coses de molt més interés, com ara la corrupció o la crisi econòmica. I que allò que realment importa és comunicar-se, i no la llengua en què ho fas. Que s'ha de ser obert, i no preocupar-se de futilitats. O -encara més- que tenim un odi injustificat als castellans, i que és aquest odi el que motiva la nostra queixa.

El que no diuen és que ells tenen plenament garantit el dret a viure íntegrament en la seua llengua. Que tot això de comunicar-se tan obertament ho fan en la seua llengua, amb total comoditat i prescindint violentament del fet que són ells qui han vingut a viure a casa nostra. Nosaltres no anem a casa d'ells a exigir-los que ens parlen en català. Podem demanar alguna mostra més clara de racisme? Troben perfectament acceptable que els drets que ells tenen no ens siguen accessibles a nosaltres. Una professora hispanoparlant ha de poder exercir el seu magisteri en espanyol, passant olímpicament per damunt del fet que la llengua dels seus alumnes és un altra. Per contra, una família que vol escolaritzar els fills en valencià ha de dependre de si el mestre que els toca en sort és o no analfabet en l'idioma del país en què ensenya.

I l'argument de l'odi és un dels més obertament racistes que podem trobar. Qualsevol acció que no siga la d'acceptar submisament la seua superioritat és -sense cap mena de dubte- una acció motivada per l'odi irracional. Perquè -és clar- ¿qui s'oposaria -racionalment- al domini dels éssers superiors? ¿Qui hauria de qüestionar la superioritat urbi et orbe de la seua llengua i la seua cultura? ¿Qui -que no estiga motivat per un odi baix i inconfessable- podria aspirar a gaudir dels mateixos drets lingüístics que ells?

I tot això, no sols els sembla normal, sinó que les nostres queixes els semblen banalitats plenament prescindibles. I això és -precisament- la mostra més evident del seu profund racisme. La incapacitat d'entendre les preocupacions dels altres. S'ha dit a bastament que una capacitat humana per excel·lència és l'empatia; la facultat de posar-se en el lloc de l'altre. Si això és cert, una de dos: o aquestes persones no són humanes, o és a nosaltres a qui no ens consideren humans. M'inclinaria més per la segona possibilitat. Una característica comuna a totes les formes de racisme és que procuren la deshumanització d'aquells que consideren inferiors. I atenció, perquè en aquesta ocasió, és a nosaltres a qui ens consideren inferiors. És per això que les nostres queixes sempre els semblaran banals, la nostra llengua prescindible; nosaltres, uns ciutadans de segona categoria, a tot estirar.

No val la pena discutir amb ells. Els prejudicis i la ignorància no solen desaparèixer en el marc d'una discussió. Si hi ha alguna possibilitat que ho facen és en la confrontació amb una realitat sòlida, capaç de desmentir-los i de deixar-los sense efecte. És amb nosaltres mateixos amb qui hem de parlar. Som nosaltres qui no ens hem de creure la inferioritat essencial que ens proposen. Si som capaços de recuperar la nostra dignitat. Si sabem qui som i què volem, i no ens empassem les fal·làcies que ens proposen amb tota la potència dels seus mitjans de manipulació, tota aquesta patuleia de discapacitats lingüístics i de franquistes escassament disfressats no ens podran fer res. La seua força està en els tancs, i els tancs -a hores d'ara- no són tan fàcils de traure al carrer com els agrada pensar.

Racistes

2011-03-28T10:51:00.000+02:00

Què passaria si les persones castellanoparlants que viuen al País Valencià es quedaren sense poder sintonitzar cap emissora de TV en la seua llengua? No tinc cap dubte que hi hauria -a banda de les mesures directament policials- una mobilització massiva de l'opinió publicada espanyola, que inclouria -inevitablement- l'enèrgica condemna dels autoanomenats 'intel·lectuals espanyols'.

I què passa quan les persones catalanoparlants del País Valencià (moltes més que no voldrien ells, per cert) ens quedem sense cap emissora en la nostra llengua? (Recordem que Canal 9 emet només de manera residual en valencià, i durant menys del 25% del temps total de la seua programació). Doncs no passa res. L'opinió publicada espanyola, i -sobretot- els autoanomenats 'intel·lectuals espanyols' no en diuen ni pruna. Als mateixos que alcen la veu i s'indignen (i això els honora) quan s'atropellen els drets de -posem per cas- els indis ianomami, o les foques àrtiques, no els fa ni fred ni calor que, en plena Europa del segle XXI, se censure una televisió, o que més de 100.000 criatures valencianes no puguen fer efectiu el seu dret a rebre l'educació en la seua llengua.

Si qualsevol govern autonòmic aplicara contra el castellà la mateixa política exterminacionista que el PP aplica contra el valencià des de la Generalitat valenciana, el govern espanyol hi intervindria sense cap reticència i amb la màxima duresa. No ho fan perquè no creuen que nosaltres siguem dignes dels mateixos drets que els castellans. No ho fan perquè -en realitat- no creuen en l'Espanya que prediquen, i que -diuen- també inclou valencians, bascos, catalans i gallecs. No se la creuen. Només creuen en els Països Castellans. I en la seua concepció pancastellanista, no tots els ciutadans tenen el mateixos drets.

I això és, senzillament, racisme. Ja sé que no som una raça, i me n'alegre, perquè no hi crec, en les races. Però igualment, això que ells fan és racisme. Racisme cultural. Del canyaret que muntarien si els drets de qualsevol castellà estigueren (de fet, o només presumptament) en entredit, a la indiferència radical que reserven per a nosaltres, hi ha una distància que queda perfectament coberta per les tres síl·labes de la paraula racisme. Aplicar barems distints a ciutadans d'un mateix estat que es proclama democràtic no és tan sols il·legal; és profundament immoral.

I quan els 'intel·lectuals espanyols' callen, o bé ho fan perquè comparteixen aquest racisme, o bé ho fan perquè tenen por. Qualsevol dels dos motius els hauria de fer caure la cara de vergonya. El de ser racistes, no cal explicar perquè. I l'altre, el de la por, voldria dir que només s'indignen i es pronuncien quan la cosa no comporta cap risc personal, i només els pot fer quedar bé. I si és així, ja ho entenc, per què tenen por: perquè són uns covards.

Alcaldes sense dignitat

2011-03-10T15:52:00.001+01:00

“En primer lloc vos demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc eixe defecte. Si ho faig em perdoneu. Em perdoneu, m’aviseu i passaré ràpidament al castellà”. Aquestes paraules -òbviament en versió castellana- les va dir l’alcaldessa de Torrent, Maria José Català, en un acte de proclamació dels candidats del PP a València. Un moment abans, l’alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, havia estat esbroncat quan va iniciar el seu discurs en valencià. “En castellano, en castellano!”, l'havien escridassat els assistents, membres o votants del mateix partit que ell. Rubert i Català, dos alcaldes de dos poblacions valencianes ben importants, es van passar al castellà, obeint caninament els energúmens ultracastellanistes que havien anat a escoltar-los.

És normal que persones amb poder polític acoten el cap de manera tan servil davant d'una colla de bròfecs? Tant la senyora Català com el senyor Rubert deuen posseir un conjunt de qualitats i mèrits personals que els han permès d'arribar a ocupar els càrrecs que ostenten. I tanmateix, callen, obeeixen, i renuncien mansament a parlar en la seua llengua, en un míting del seu partit, al seu propi territori. Més encara, la senyora alcaldessa de Torrent demana perdó i qualifica com un defecte el fet de ser valencianoparlant.

No és un defecte, senyora Català! Ser valencià és una condició tan digna com qualsevol altra. No és de cap manera millor que ser andalús o manxec. Però tampoc no és pitjor. I si ells no se n'avergonyeixen, per quins set sous ho hauríem de fer nosaltres? Un mínim de dignitat exigeix que no ens disculpem per ser qui som ni per ser com som. Tant se val si som hòmens o dones, persones baixes o altes o si tenim la pell negra. Tenim dret a ser com som i a no haver de demanar excuses a ningú per aquest motiu.

El vostre partit s'ha especialitzat en el transvestisme de tot tipus. Fer passat lladres consumats per gestors honrats, ocultar l'orientació homosexual d'alguns dels seus líders, que hipòcritament desfilen al capdavant de manifestacions homòfobes, o fer proclames valencianistes quan senten -i li donen cobertura política- un odi profund i amarg per la llengua del seu poble, i -per tant- pel seu mateix poble.

Vós -tot i els vostres càrrecs i la vostra autoritat- us comporteu com a vassalls submisos dels illetrats que tenen la gosadia d'esbroncar-vos a casa vostra quan us expresseu en valencià. No és ja una qüestió d'ideologia. I -sens dubte- no és una qüestió d'espanyolisme, perquè segons la vostra pròpia ideologia, els valencians seríem tan espanyols com els castellans. O és que no us arribeu a creure allò que prediqueu amb tanta passió?

És -ras i curt- una qüestió de dignitat. De dignitat personal i de valor. Jo tenia entès que els partits de dretes servaven una alta consideració per l'autoritat. Doncs, si en algun moment, algú ha de demostrar qui mana, vós, senyor alcalde i senyora alcaldessa, heu perdut una ocasió magnífica de mostrar que sou persones amb dignitat i no simples esbirros d'una colla de colons semianalfabets, que arriben a estar orgullosos d'ignorar la llengua del poble que els ha donat a menjar durant la major part de les seues vides. Quina paradoxa! Ells, tan pagats de la seua discapacitat intel·lectual, i vós tan avergonyits de ser valencians i tan penedits de saber parlar la vostra llengua.

Com a alcaldes de Torrent i de Vila-real, representeu tota la gent dels vostres pobles. És això el que penseu d'ells? Que tenen el defecte de ser valencians? Que han de demanar disculpes per parlar en valencià? Si és així, i ja que de dignitat sembla que no us en queda gens, tingueu al menys la decència de dir-ho en la propera campanya electoral. Digueu als vostres conciutadans que penseu que ser valencià és una vergonya que s'ha d'ocultar; que ser valencianoparlant és un defecte pel qual s'ha de demanar perdó. Ja que no sou dignes, sigueu -al menys- sincers.

Intel·ligència socialista?

2011-03-07T07:30:00.005+01:00

Adoptant una de les caretes que més els agraden, la del victimisme, el govern valencià diu ara que ells sí que volen TV3, però que necessiten un tercer múltiplex, per tal de poder implementar la recepció de la televisió catalana, i la reciprocitat amb la valenciana. Ja sabem que és mentida. De fet, crec que a hores d'ara ja no cal esperar a escoltar el contingut de qualsevol de les seues al·locucions públiques per a saber això mateix: que mentiran.

El govern espanyol, del PSOE, reacciona rentant-se les mans. Diu que això són coses de les autonomies, i que ells no s'hi han de ficar. En definitiva: que ja s'ho faran. Potser una miqueta d'intel·ligència tàctica els hauria de portar a actuar d'una altra manera ben diferent. Si ara li donen el múltiplex que demana, què farà el Sr. Camps? Només n'hi ha dos opcions, o bé continua censurant la recepció de TV3, fent ben ostensible que -una vegada més- ha mentit descaradament; o bé s'abaixa els pantalons i restableix el senyal. Crec que, en tots dos casos, potser hi hauria algun benefici tàctic i electoral per al PSOE, si és que el sabia aprofitar.

No cometré l'error d'enfocar les coses des del punt de vista de l'ètica. Seria una broma macabra, tractant-se d'un partit que ha organitzat, finançat i gestionat una banda d'assassins a sou, a càrrec dels fons públics. Si la paraula ètica tinguera alguna ressonància en els cervells que dirigeixen aquest partit, ja haurien admés a tràmit la iniciativa legislativa popular per una televisió sense fronteres, que comptava amb més de 600.000 signatures de suport. Els termes ètica, participació ciutadana, transparència, o democràcia, no deuen produir cap activitat neuronal detectable en els dirigents socialistes. I tanmateix, paraules com ara tàctica electoral o conveniència, sí que els haurien de fer reaccionar una mica.

A no ser que, en perfecta consonància amb la falsa democràcia que tenim, estiguem immersos de ple en un bipartidisme igualment fals, i el PP i el PSOE no siguen autèntics adversaris sinó fidels aliats. Llavors sí que s'entendria tanta passivitat socialista. De la mateix manera que s'entendria com és que -al País Valencià- fan mans i mànigues en cada legislatura per a trobar candidats més mediocres i amb menys atractiu, si ho interpretem com a estratègia calculada per tal de garantir la victòria dels seus aliats secrets.

Si considerem que tots dos són -en realitat- un mateix partit, que va perpetuant-se en el poder, gràcies al repartiment equitatiu (entre ells) dels recursos disponibles, i a una tramposa llei electoral que varen pactar a peus del llit del dictador moribund, llavors sí que quadren els comptes. Serien com aquelles grans empreses que creen dos marques d'un mateix producte per tal de copar el mercat i repartir-se els suculents beneficis. Amb aquest domini absolut, els resulta molt més fàcil eliminar (si cal, il·legalitzant-les) aquelles marques que el poden arribar a fer nosa en algun territori concret.

Si deixem de mirar-los com dos organitzacions polítiques independents, i les considerem les dos cares d'una mateixa moneda, les coses ja quadren una mica més. No contents amb un sistema electoral que els afavoreix descaradament, han pactat -també- l'eliminació d'adversaris polítics per la via de la il·legalització. Sovint, ho han fet amb l'excusa que els partits posteriorment prohibits compartien objectius amb una organització terrorista.

Considerant el grau d'independència i d'imparcialitat que té el poder judicial espanyol, és difícil esperar que -en virtut d'eixa mateixa llei de partits- acaben per il·legalitzar el PPSOE, ja que comparteix plenament objectius (la unitat indissoluble d'Espanya) amb una de les dictadures més sagnants del segle XX, que ha matat i torturat molta més gent que qualsevol grup terrorista. En canvi, potser algun jurista brillant podria trobar la manera d'aplicar-los la llei antimonopoli, i ens lliuraria així de tota aquesta colla d'individus que mai no acabem de saber si són brutalment incompetents o il·limitadament corruptes. O potser és que són qualitats perfectament compatibles.

Contra el nacionalisme lingüístic

2011-02-25T11:51:00.001+01:00

He vist que hi ha un nou manifest contra el nacionalisme lingüístic, promogut -es veu que- per pares i mares que viuen en comunitats autònomes d'aquelles que anomenen "amb llengua pròpia" (que les altres no en tenen?; són mudes?). I vull adherir-m'hi immediatament i sense reserves. Encara no he tingut l'oportunitat de llegir-lo detalladament, però d'acord amb la informació que ha aparegut en premsa, no tinc cap dubte que recollirà un conjunt de reivindicacions que tant jo com la immensa majoria de les meues amistats subscriurem plenament. N'esmentaré unes poques.

Estic content de ser capaç de parlar en diverses llengües, inclòs l'espanyol. Ara bé, em sembla ridícul estar obligat per llei -la constitució espanyola- a conéixer-lo, simplement perquè a l'apartat 'Nacionalitat' del meu passaport, diu "espanyol". Hi ha algun argument més radicalment nacionalista per a fer conéixer un idioma? Segur que el manifest es posiciona contra aquesta intolerable aberració del nacionalisme més impositiu.

En canvi, estic ben cansat de no tenir la llibertat d'assistir a espectacles teatrals i pel·lícules en la meua llengua. Les sales de cinema de les ciutats valencianes no ofereixen cap títol en valencià, i únicament els cicles que programen universitats o entitats valencianistes venen a compensar -minsament- la brutal mancança d'oci en l'única de les dos llengües oficials que no té ni un exèrcit ni una policia que la defensen. Això, que estiguen plenament disponibles espectacles fets en llengües que disposen d'exèrcit és una mostra tan evident de nacionalisme lingüístic, que estic segur que el manifest s'hi posicionarà clarament en contra.

Si ens fixem en la televisió, resulta que l'oferta de cadenes en castellà és abassegadora, metre que -després del darrer acte de censura inquisitorial de TV3- l'oferta en valencià pot ser qualificada de miserable, ja que Canal 9 no arriba a emetre ni un 25% del temps en la llengua que els seus estatuts defineixen com a pròpia i principal de la RTVV. També estic convençut que aquest aspecte quedarà plenament recollit en les reivindicacions dels heroics opositors al nacionalisme lingüístic.

Pel que fa a la llibertat de rebre l'educació en la llengua materna, tindran en mi un aliat incondicional. Les meues filles parlen amb sa mare en èuscar, de manera que estaré ben content que puguen rebre algunes classes en la mil·lenària llengua dels bascos que -actualment- només poden practicar a casa. De ben segur que les moltíssimes criatures que -vivint en territori valencià- tenen com a idioma matern el quítxua, el romanés, l'àrab o el tamazig, estaran tan d'acord com jo amb la idea d'habilitar línies educatives en totes aquestes -i en unes altres- llengües. Vull agrair-los especialment que s'hagen fixat en aquesta meua situació familiar que -no per ser minoritària- ha de meréixer menys respecte per part dels esforçats autors del manifest.

D'altra banda, acabar amb el nacionalisme lingüístic serà un gran benefici per a la nostra societat. Ja que el vigent estatut d'autonomia estableix que tenim dos llengües oficials, resulta especialment ridícul que persones amb profundes discapacitats lingüístiques puguen accedir -no sols a la funció pública- sinó també als nivells més alts de representativitat institucional. És incomprensible que polítics com Paula Sánchez de León (PP), Ángel Luna (PSOE) o Marga Sanz (EU) -per citar-ne només tres- estiguen representant-nos mentre es mantenen en un complet analfabetisme funcional en valencià.

Només poden fer-ho perquè han usat -i abusat- dels privilegis lingüístics que l'exèrcit franquista va garantir -per la força de les armes- als parlants de la llengua nacional (la de l'exèrcit nacionalista, evidentment). Sense aquests privilegis, aquestes persones, de la capacitat intel·lectual de les quals no en tinc cap dubte, haurien aprés perfectament les dos llengües oficials i no perpetrarien el ridícul que suposa ignorar el 50% dels idiomes del poble que representen.

Aquest serà un avantatge addicional de liquidar -d'una vegada per totes- el nacionalisme lingüístic. Un nacionalisme que es va imposar a sang i foc i que -en canvi- haurà de ser desallotjat del poder a còpia de lletra, cultura, aprenentatge, obertura de ment i augment de la capacitació de totes les persones que vivim i compartim en la societat valenciana. Ja saben els valents i esforçats autors d'aquest manifest que poden comptar amb mi per a eradicar aquesta lacra inacceptable del monolingüisme caspós i empobridor que hem heretat -en última instància- del miserable franquisme, i que s'esforcen en mantenir tots els seus continuadors, independentment de les sigles en què militen.

Totalitaris votats

2011-02-18T13:18:00.000+01:00

Les meues filles ja no podran veure els dibuixos del Canal Super 3 que tant els agraden. Més encara, no podran veure dibuixos animats en la seua llengua, perquè Punt 2, el canal residual de RTVV, només n'emet uns pocs, i en hores en què elles no miren televisió. Els sàtrapes que ocupen la Generalitat valenciana han aconseguit finalment un gran èxit: emmordassar la possibilitat de veure la televisió catalana al País Valencià.

Per a ells és un gran èxit perquè silencien una veu que -a vegades- podia ser crítica. I també perquè, amb això, redueixen encara més l'exígua presència de la llengua pròpia en mitjans de comunicació. I ja sabem com ho veuen ells: com menys valencià, millor.

Ho fan en uns moments en què es diu que tornaran a guanyar les eleccions. I segurament ho fan amb la intenció d'aconseguir un grapat més de vots, provinents de la bossa d'analfabetisme funcional, misèria intel·lectual i caspositat ideològica que tant han fomentat durant les darreres dècades. Sembla que això ho puga legitimar tot. Que els vots siguen una coartada perfecta per a perpetrar qualsevol acte d'avassallament. La tendència, ben alimentada des de les instàncies de poder, ha estat de reduir la democràcia al fet que hi ha -periòdicament- la possibilitat de votar uns o altres candidats. I jo crec que això és fals.

Em pregunte si es pot anomenar democràcia un sistema que, d'una banda afavoreix descaradament, en el repartiment d'escons, unes determinades forces politiques que representen el nacionalisme espanyol, i de l'altra, aprofita les majories absolutes per aprovar lleis dissenyades expressament per a perjudicar les entitats que no els són abjectament afins.

Em pregunte si podem anomenar democràcia un sistema en què els mitjans públics de difusió han estat segrestats i convertits en pamflets publicitaris del partit en el govern, i els altres, -els privats- estan majoritàriament subjugats al mateix partit, ja siga per la política de subvencions i l'atorgament de privilegis, o perquè comparteixen essencialment la mateixa ideologia: el nacionalisme espanyol. Tots els que no la comparteixen han estat convenienment silenciats o ofegats amb el repartiment de llicències i la política institucional, utilitzada -sense cap escrúpol- com a eina per a perjudicar-los o afavorir-los en funció del grau de submissió al govern que demostren.

Això, per molt que votem cada quatre anys, és un règim totalitari. Els mètodes, encara que tinguen al darrere paperetes electorals, són mètodes feixistes, perfectament homologables amb els que predicaven -i posaven en pràctica- Himler, Goebles i tots els altres seguidors d'Adolf Hitler. No deu ser casualitat que els individus que ens governen ara són els descendents (ideològics i -sovint- també genealògics) de polítics franquistes que aplaudien sense recança tots els avanços de l'exercit nazi, i -anys més tard- es vantaven d'haver servit a la 'División Azul'. Els seus filla, ara, es vanten d'haver silenciat TV3 al País Valencià.

És un dia trist per a mi i per a totes les persones que s'estimen la pluralitat. Ningú ha estat mai obligat a sintonitzar TV3. Ara, en canvi, tots estarem obligats a no fer-ho. Pel mateix motiu que és un dia trist per a nosaltres, deu ser una jornada ben alegre per a ells. Han aconseguit emmordassar més veus, restringir encara més la llibertat d'expressió, acallar un poc més el so públic de la nostra llengua. Un gran dia per als feixistes, no hi ha dubte.En privat, brindaran, riuran i cridaran extasiats 'Viva la muerte!'.

Una història d'èxit

2011-02-10T11:26:00.000+01:00

En l'article "Som clients, tenim drets" (El Punt, 29/01/2011) explicava un intercanvi de missatges amb l'empresa Vinos García Carrión, amb motiu d'haver-los demanat la incorporació del català a l'etiquetatge dels seus productes. La seua primera resposta -en què manifestaven que no entenien el dialecte en què els escrivia- no em semblà gens afortunada, i vaig fer l'article. Es veu que -des d'aquell moment- algunes persones també els han escrit reclamant respecte lingüístic.

He de dir que les següents comunicacions amb aquesta empresa van seguir una dinàmica ben diferent. D'entrada, el director del departament d'atenció al client -la mateixa persona que m'havia contestat inicialment- es va disculpar pocs dies després. Entenc que no és fàcil sobreposar-se a la irritació que sol causar un intercanvi electrònic de missatges agres (i la meua resposta inicial no havia estat precisament amable). En aquests casos, solem optar -més aviat- per enrocar-nos en els nostres plantejaments inicials, i per elevar el to de la disputa. Tanmateix, el senyor Pérez Tomás va ser capaç de reflexionar i de canviar radicalment d'estratègia, demostrant així una flexibilitat encomiable i -en la meua opinió- una gran professionalitat.

I no sols això, sinó que em va transmetre la intenció de l'empresa d'etiquetar en català (Don't hesitate that if we have to change our labels, we will do it without problem in order to adjust to the new law). També han demanat disculpes a les altres persones que els havien escrit, i fins i tot s'han ofert a donar-me'n explicacions per via telefònica. Tot plegat em sembla un èxit. En realitat, crec que són quatre èxits, que m'agradaria explicar breument.

El primer èxit és per als consumidors catalanoparlants. Hem comprovat que amb unes modestes accions, perfectament cíviques i de molt baix cost (en temps i diners), podem facilitar canvis significatius en la política de comunicació d'una empresa. Totes les empreses tenen una política lingüística, que -en molts casos- consisteix a ignorar radicalment l'existència del català. Amb accions modestes, com aquesta, podem fer que algunes empreses posen en la seua agenda temes que tenien completament aparcats, o pretesament resolts amb l'ús exclusiu del castellà.

El segon èxit és per a l'empresa García Carrión, que -sense fer-hi cap inversió- ha rebut una informació rellevant d'una part del seu mercat. Un estudi orientat a valorar les preferències lingüístiques dels possibles clients els hauria resultat molt més car. D'aquesta manera, han pogut comprovar que hi ha consumidors que valoraran més positivament els seus productes quan estiguen etiquetats en català. I més encara, han tingut l'oportunitat d'adquirir una sensibilitat lingüística que potser els permetrà d'entendre més bé el mercat a què s'adrecen.

El tercer èxit és també per a l'empresa, que ha pogut comprovar l'eficàcia i la professionalitat del seu departament d'atenció al client. La flexibilitat i la rapidesa de la seua resposta és un indicador -en la meua opinió- d'una bona cultura d'empresa, que els permet d'adaptar-se a la realitat de seguida que s'hi produeixen canvis (i els arriba la informació). Segurament tots els empresaris saben que és impossible contractar directius que no s'equivoquen mai. Per això, deu ser molt millor confiar en persones que demostren una bona capacitat d'esmenar els seus errors eventuals, i de convertir-los en una font d'informació útil i en un motor de canvi en positiu.

El quart èxit es produirà realment el dia en què el primer producte d'aquesta empresa, etiquetat en català, es pose a la venda. I serà -sobretot- un èxit de la llei la Llei del Codi de consum de Catalunya que estableix l’obligatorietat de l’etiquetatge en català. No hi ha dubte que més enllà de bones disposicions i d'actituds dialogants, són les lleis les que tenen força. Sense aquesta llei, les probabilitats d'influir sobre la política lingüística de les empreses serien sensiblement més escasses, i aquesta anècdota és un bon exemple de la necessitat ineludible d'implementar lleis de protecció de les llengües sotmeses a discriminació.

Sense la força de les lleis és més difícil que les nostres accions resulten tan reeixides. No és, però, impossible. Ni al País Valencià ni a les Illes, ni a la Franja ni a la Catalunya del Nord, no disposem de legislacions respectuoses amb la llengua. I tanmateix, també en aquests territoris som clients. Tenim el poder de decidir en quins productes gastarem els nostres diners. I tenim la capacitat de comunicar a les empreses que preferim productes lingüísticament respectuosos amb nosaltres. I que etiquetar en català pot ser una bona oportunitat d'augmentar la seua quota de mercat.

És per això que vull transmetre la meua enhorabona a totes les persones que han intervingut en aquesta història. Tant els qui hem escrit a l'empresa com els qui ens han contestat, i la mateixa empresa n'hem eixit guanyant. I no passa sovint, que un joc s'acabe amb més d'un guanyador, i -encara més important- sense perdedors.

Cortesia acadèmica...només en castellà?

2011-02-01T15:25:00.003+01:00

El professor cubà Humberto López Morales ha estat investit doctor honoris causa per la Universitat de València. Hi eren presents el rector de la UV i el ministre d'educació del govern espanyol. El professor López Morales és un erudit i una alta autoritat en la lingüística castellana, i té un brillant historial acadèmic que avala tant el guardó concedit com la seua vàlua i capacitat intel·lectual.

El senyor rector pronuncià la seua conferència íntegrament en espanyol. Podríem pensar que, com que el motiu de l'acte era investir un acadèmic que centra la seua recerca en l'idioma espanyol, és del tot coherent que el rector s'expresse en aquesta llengua. Jo no ho veig així. Si es tractava -posem per cas- d'un estudiós de la fonologia britànica, hauria parlat el rector en anglès? Òbviament, no. I no perquè no estiga plenament capacitat per a fer-ho, sinó perquè els actes es fan en la llengua de la institució que els acull, no en la que constitueix el centre d'interès investigador de l'homenatjat.

Probablement, el rector ho va fer així per tal de mostrar-se cortés i acollidor, tant amb el lingüista com amb el ministre. I d'ací plora la criatura! Els valencians -i crec que la majoria dels catalanoparlants en general- tendim a creure que l'única forma de ser cortés i acollidor amb algú és parlar en la seua llengua. Per descomptat, això només ho apliquem si aquesta seua llengua és el castellà. Si n'és una altra, ens sentim completament alliberats de la necessitat d'expressar els nostres bons sentiments en l'idioma de l'interlocutor. En canvi, generalment ho fem -i també adduint motius de cortesia- en castellà.

Crec que hi ha una altra manera de mirar-s'ho. Centrem-nos, com a exemple il·lustratiu, en aquest cas. concret. Resulta que el doctor López Morales pronuncià una part del seu discurs en valencià. Estic convençut que ho va fer així per deferència a la universitat que li atorgava el prestigiós títol. Amb això, a més a més, feia evident una habilitat lingüística que -pel seu historial- era raonable suposar-li d'antuvi. De passada, es mostrava coneixedor de la realitat valenciana, i respectuós amb la institució que el distingia, i -per extensió- amb tots nosaltres. ¿Quina impressió li quedaria a l'honorable professor quan -a diferència d'ell- la màxima autoritat acadèmica ocultà el valencià en el seu discurs?

Jo entenc que haver fet el discurs en la llengua pròpia de la UV hauria transmés -a l'homenatjat- un parell d'idees interessants. La primera és que la llengua pròpia (i oficial) és un tema important i respectable en aquesta universitat. La segona és que els oradors tenien una elevada consideració de les capacitats lingüístiques del nou doctor honoris causa. Com he dit, hi havia motius de sobra per a suposar-li, en aquest terreny, la més alta qualificació. Així, sense abandonar la llengua pròpia, podrien haver-se mostrat cortesos i acollidors, a l'hora que feien explícita la vigència i dignitat del valencià, i el respecte que -institucionalment- ens mereix.

Transmetre una visió positiva i respectuosa de la nostra llengua és també dignificar-nos col·lectivament. I no és tan difícil de fer. Especialment en actes acadèmics en què -després dels discursos- hi ha sobrades ocasions per a convergir gustosament a la llengua de la persona homenatjada, i transmetre-li -també per aquesta via- la simpatia o l'admiració que ens mereix. Per a fer-ho d'una altra manera, per a mostrar honestament la llengua en comptes d'ocultar-la (s'oculta allò que ens avergonyeix), cal -això sí- que canviem alguns dels nostres prejudicis més limitadors. Fonamentalment, convé que hi reflexionem fins a estar plenament convençuts que podem ser ben educats, molt acollidors i absolutament respectuosos en totes les llengües del món. En la nostra també.

Som clients, tenim drets

2011-01-26T14:30:00.001+01:00

Sovint, les persones catalanoparlants ens comportem amb gran comprensió i tolerància amb persones i empreses que no respecten els nostres drets lingüístics. Si una empresa no etiqueta o no s'anuncia en català, no per això pensem immediatament a deixar de comprar els seus productes. Tendim a entendre que actuen així "per interessos comercials" més que no per ideologia anticatalanista. Callem, seguim comprant els seus productes, i contribuïm així a que continuen donant per bona la política lingüística discriminadora que ens apliquen.

La comprensió i la tolerància em semblen qualitats absolutament desitjables i dignes de ser promogudes entre la gent. Ara bé, ¿com és que no pensem que entre els "interessos comercials" també se'ns hauria de tenir en compte a nosaltres?. ¿Fins a quin punt la nostra comprensió i tolerància no és simplement acceptació de la inferioritat i renúncia a un tracte correcte i igualitari? Nosaltres paguem -per tots aquests productes- el mateix preu que els altres consumidors, que sí que hi troben perfectament respectats els seus drets lingüístics. Per tant, ens resulten més cars que a ells: del paquet 'producte+respecte' només n'obtenim la primera part, el producte.

Fa poc vaig enviar un correu a l'empresa Vinos García Carrión, que comercialitza vins i caves (Don Simon, Jaume Serra...) a Catalunya, entre altres territoris. Els demanava -amb un missatge ben breu- respecte pels drets lingüístics dels consumidors catalanoparlants. La resposta del cap del departament de qualitat va ser aquesta: "Debido a que se dirige a nosotros en un dialecto que desconozco, le rogaría me trasmitiese sus inquietudes en una lengua que nos resultase comprensible para poder atenderle con total dedicación". Li vaig respondre, en anglès, que és una de les dues opcions idiomàtiques que ofereixen a la web. Es veu que l'anglès tampoc no és una de les llengües que els resulten comprensibles, perquè no m'ha atès amb total dedicació. De fet, no m'ha atès amb cap dedicació; no m'ha contestat.

Probablement, això de 'dialecte' ho escrivia amb la pretensió d'ofendre. Hauria de saber, però, que no ofèn qui vol, sinó qui pot. I aquest senyor, tan cofoi amb la seua discapacitat lingüística com ben disposat a l'hora d'insultar els clients, òbviament no està capacitat per a ofendre'ns. Ara bé, deixant de banda l'anècdota, el departament d'atenció al client de Vinos García Carrión ens ha deixat ben clar que no tenen cap respecte pels consumidors que preferim expressar-nos en català, ni cap intenció de dispensar-nos un tracte igualitari.

Ens ho podem mirar des d'una perspectiva legal. A dia d’avui, hi ha gairebé 200 disposicions que obliguen a etiquetar en espanyol en els territoris de parla catalana. Des d'ara, la Llei 22/2010 del Codi de consum de Catalunya que estableix -també- l’obligatorietat de l’etiquetatge en català, tal com ja passava amb el castellà. Per tant, en no fer-ho, aquesta empresa està violant la llei, i les autoritats competents haurien d'adoptar les mesures adients. Els consumidors, però, no tenim la capacitat de fer això. Sí que tenim, en canvi, la possibilitat de comprar o no comprar els seus productes, i també la capacitat de comunicar-ho, amb un senzill correu electrònic, a l'empresa (atcliente@jgc.es).

Aquesta, i totes les altres empreses que -amb unes o altres excuses- incompleixen sistemàticament les lleis relatives a l'etiquetatge i l'atenció al client, també ens estan faltant personalment al respecte. Accepten de bon grat els nostres diners, però no assumeixen que -per tal d'aconseguir-los- ens han de respectar tant com a la resta de la seua clientela. I no ho fan perquè -generalment- això no els suposa cap cost. Si més no, no són conscients de quants clients perden per aquest motiu. Potser seria hora de fer-los-ho veure. Que sàpiguen que quan etiqueten només en castellà per acontentar un cert percentatge dels seus clients, també n'ofenen uns altres. Que sàpiguen que fent això també perden vendes. I que siguen conscient que respectar-nos seria una bona manera d'incrementar el seu volum de negoci.

N'hi ha moltes, d'empreses lingüísticament poc respectuoses, i la que he citat més amunt és tan bona com qualsevol altra per a posar en marxa l'evolució cap a formes més respectuoses i democràtiques de relació amb els consumidors. Què passarà si deixem de comprar els seus productes fins que modifiquen la seua política lingüística? I, sobretot, què passarà si els ho fem saber? La resposta a aquestes preguntes depèn només de nosaltres. No es tracta de convèncer-los de res, ni de provar de modificar la seua ideologia lingüística. Només cal que els fem saber que no ens tindran com a clients si no ens respecten; si no respecten el nostre dret -legalment reconegut- a llegir les etiquetes i comunicar-nos amb ells en català. Senzillament perquè així ho volem. Perquè som clients, i tenim drets.

Una proposta concreta

2011-01-21T16:12:00.006+01:00

Els valencians estem sotmesos a la política lingüística més coherent de quantes es porten a terme al llarg i ample de tot el territori de la llengua catalana. Mentre que les polítiques implementades pels governs autonòmics de Catalya poden ser qualificades de tèbies, i les de les Illes d'ambígües, l'acció social dels governs valencians està consistentment dirigida a l'extermini de la llengua a curt termini. Tot i que amb distinta cobertura legal i base social, la situació és molt semblant a la que pateix la part del país sota sobirania francesa. Si poden, completaran el genocidi lingüístic en una generació.

A més a més, els valencians hem de ser conscient que cap de les dos alternatives polítiques majoritàries, ni el PP ni el PSOE, no modificarà voluntàriament aquest procés. El PP es caracteritza per la seua inquina en la persecució lingüística, i quan el PSOE ens ha governat no ha fet res de molt diferent, i ha renunciat joiosament a arbitrar cap mesura correctora de la desigualtat que pateixen les persones que volen viure en valencià. Entenc que això és així perquè, en qüestions nacionals, no hi ha cap diferència programàtica entre els dos partits grans del nacionalisme espanyol.

És per això que cal iniciar accions des de la societat civil que permeten un cert nivell de protecció de la llengua, i n'estimulen l'ús públic i privat. És clar que això hauria de ser objecte d'una decidida acció de govern. També ho és, però, que aquesta acció no serà mampresa per cap dels governs que puguen sorgir -a curt termini- dels resultats de les amanyades conteses electorals en què ens és permès de participar.

Crec que una de les eines que necessitem és un directori de recursos comercials i professionals, en català. M'estic referint a un llistat, que vaja actualitzant-se, de professionals i establiments dels diversos àmbits que -de bon grat- ofereixen els seus serveis i atenció al client en la nostra llengua. Molta gent, tot i que assumeix amb aparent normalitat i acceptació que, fins i tot quan fan de clients, els toca renunciar a la seua llengua i sotmetre's a la de l'altre, podria fer ús gustosament d'aquests serveis. D'altra banda, el fet d'atendre en valencià podria arribar a convertir-se en un element afegit d'excel·lència professional, en la mesura en què podria aportar nous clients. En el millor dels escenaris possibles, això seria l'inici d'una influència recíproca: més valencians en farien ús, i llavors, més empreses tindrien bon motius per afegir-s'hi.

Òbviament, també pot passar que l'abast de la iniciativa siga molt reduït, i que no arribe a exercir una influència apreciable. Només ho sabrem si ho intentem. La iniciativa triomfaria probablement a condició de comptar amb suport institucional i difusió massiva garantida. No serà així, però. I -per tant- cal que alguna entitat valencianista estiga disposada a assumir-ne el cost i portar endavant la iniciativa.

O millor encara, que s'adopte com a iniciativa comuna de diverses entitats, particularment aquelles que tenen més socis i implantació. Acció Cultural i Escola Valenciana em semblen dos bons candidats. N'hi ha, però, moltes altres. No n'esmentaré cap per no deixar-me'n cap fora. Malgrat les nefastes accions de govern que hem patit, de nord a sud i d'oest a est, som un país amb un teixit associatiu ric i vital. Som un país ple de gent amb imaginació i iniciativa esmolades -en part- gràcies a les nefastes autoritats colonials que hem hagut de patir. I podem convertir això en un avantatge. És qüestió de posar fil a l'agulla.

Idiomes al senat

2011-01-20T14:39:00.000+01:00

Que es puga parlar català, èuscar i gallec al Senat i al Congrés dels Diputats hauria de ser considerat com una gran victòria de l'espanyolisme. Tots aquells que afirmen que tots som espanyols haurien d'haver garantit, de bon començament, que les llengües de tots els espanyols hi tingueren presència. No ho van fer, i només ara -després de 30 anys- han despenalitzat l'ús de les anomenades llengües cooficials, i només al Senat. La reacció de la flor i nata de l'espanyolisme, tant en la versió PP com en la modalitat PSOE, ha estat renegar-ne considerar-ho una despesa innecessària.

Crec que en l'apartat de despeses innecessàries, cap d'aquestes senyories no inclou ni el seu sou indecentment alt, ni les múltiples dietes i privilegis que obtenen amb el càrrec de senador o diputat. És curiós, tan primmirats per algunes coses i tan comprensius amb unes altres! No vull pensar que és perquè aquestes altres beneficien la seua pròpia butxaca, mentre que les primeres només afecten la dignitat dels ciutadans que no tenen el castellà com a llengua pròpia.

Que la possibilitat d'usar totes les llengües de l'estat al Senat escarote l'espanyolisme respon a un fet evident: no n'hi ha, d'espanyolisme; només hi ha un castellanisme amb imperial vocació expansiva. Tots aquests que ara remuguen no es creuen, ni s'han cregut mai això que 'tots som espanyols'. Si tots ho som, ¿com és que n'hi uns ha que poden viure íntegrament en el seu idioma, i uns altres que han de canviar constantment al castellà?. ¿Que potser consideren que hi ha d'haver espanyols de primera i de segona? ¿No seria això una forma de racisme?

D'altra banda, si la oratòria és (o hauria de ser) un dels recursos fonamentals dels representats elegits democràticament (passeu-me l'evident exageració), ¿per quins set sous uns han de poder expressar-se en la seua llengua i uns altres no? Si es tracta de donar avantatge als castellans, llavors ja s'entén. Però si algú creu que els debats s'han de produir en les condicions més igualitàries que siga possible, no hi ha dubte que tot orador sol ser més eficaç i convincent si s'expressa en la seua llengua.

Potser algú em diria que al Senat no s'hi va a convèncer ningú. No ho sé. No hi he estat mai, i coneixent el funcionament dels partits espanyols, em puc arribar a creure que ses senyories voten per consignes, amb total prescindència dels discursos pronunciats i del debat subsegüent. Però si és així, ¿quin és el problema d'expressar-se en distints idiomes? Ben mirat, fins i tot podrien estalviar-se la traducció simultània. Que cadascú vote allò que li ha manat el seu partit, i tal dia farà un any. Així, mentre els altres parlen, podran aprofitar per a eixir de la cambra, anar al bar o parlar pel mòbil.

Ah, que ja ho fan, això? Llavors, potser la manera d'estalviar despeses innecessàries no seria suprimir la traducció simultània sinó suprimir els seus càrrecs, i -de passada- els seus sous. En unes altres esferes de la vida de la ciutadania sobre la qual legislen, qui no fa bé la seua faena, se'n va al carrer.

Siguem responsables, aprimem l'estat

2011-01-17T13:02:00.000+01:00

Amb sorprenent sincronia, les dos ales del PPSOE s'han manifestat en favor de retallar l'anomenat estat de les autonomies. D'una banda el hooligan Aznar, amb la seua retòrica casposa i d'inconfusible ferum falangista. De l'altra el discapacitat expressiu Zapatero amb el seu parlar sincopat i escàs d'idees. Tots dos sembla que estan ben d'acord que cal carregar contra les autonomies, aprofitant aquesta oportuna crisi, provocada -amb el seu beneplàcit- pels depredadors socials més salvatges, que han crescut durant els seus respectius mandats.

L'estat de les autonomies ja va ser un invent improvisat per tal d'aigualir les aspiracions legítimes de les anomenades nacions històriques. A més de concedir autonomia a qui ni la volia ni l'havia demanada, l'invent va servir per esquarterar territoris històrics i blindar la possibilitat que s'associaren entre ells. I tot això es va fer sense aprimar l'estat. En comptes d'això, varen duplicar o fins i tot triplicar administracions. Ni tan sols van eliminar les institucions netament colonials que són les diputacions provincials (no oblidem que província, en llatí, vol dir terra vençuda). Ara mateix, ministeris com el de cultura o el d'agricultura i pesca tenen totes les competències transferides i, tanmateix, continuen comptant amb molts milers de funcionaris, que cobren els seus sous i amb un pressupost propi, que inclou el sou dels corresponents ministres i una generosa partida de despeses de representació.

Si és veritat que estem en crisi i cal retallar depeses, retallem-ne. Com en una família, en un estat se n'haurien de retallar primer les més prescindibles. Les despeses supèrflues que no proporcionen cap benefici evident, i que poden abandonar-se sense necessitat de grans esforços ni privacions. Eliminem les diputacions, eliminem ministeris, aprimem l'estat i racionalitzem la distribució del poder. Tot poder que ja s'exerceix des d'un lloc, no s'ha d'exercir des de cap altre. Tota competència que ja té una autoritat assignada (és per això que se'n diu 'autoritat competent') no ha de caure en mans de cap altra institució.

En temps de crisi s'ha de prescindir dels luxes. I és evident que l'estat central és un luxe. Un luxe innecessari i inútil, si més no, per a una bona part de la població, que el mantenim econòmicament per tal que -després- actue descaradament en contra nostra en una pila de qüestions importants com ara les balances fiscals, la defensa dels nostres drets lingüístics o la nostra protecció front al terrorisme feixista. Estem en crisi: siguem responsables, aprimem l'estat.

Tristesa de llengua

2011-01-16T20:19:00.001+01:00

Divendres passat vaig estar a la jornada de "Llengua i adequació lingüística" que se celebrà a la seu de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. D'entrada, sembla que les tres persones a qui em vaig adreçar dins del Monestir de Sant Miquel dels Reis, seu de la Biblioteca Valenciana (valenciana?) no estaven capacitades per a respondre'm en valencià. De fet, ni per a dir 'bon dia'. El 'buenos días' -en canvi- el pronunciaven perfectament. Hauria dit que acabava d'entrar a la Biblioteca Vallissoletana. Dins ja de l'Acadèmia, institució oficialment dedicada a la llengua pròpia dels valencians, fins i tot el cartell que indica el bany diu "Aseo de caballeros". És possible més valencianisme encara?

En aquest context, ens reunim una trentena de persones per a parlar de models de llengua. Mentre als despatxos del govern valencià tramen la destrucció del sistema educatiu públic, a fi d'assestar un colp definitiu al valencià, nosaltres compartim idees sobre com es pot millorar el model de llengua que utilitzem. Però, qui l'utilitza?, quan?, en quins contextos?.

A voltes somnie que forme part d'una cultura normal. Una d'eixes cultures que estan protegides per un estat, o per més d'un. Que no cal que em pregunte si les meues filles podran viure en la llengua en què s'estan formant. Que no m'ha d'entrar por de pensar que poden atacar-les pel fet que són catalanoparlants. Que podré llegir la premsa en el meu idioma, que elles podran entendre els dibuixos animats de la tele o l'espectacle infantil que hem pagat per entrar a veure, que podrem anar al cine i que entenguen la pel·lícula. Que no serà una odissea trobar una sessió de circ o de titelles en la seua llengua. Que cada vegada que em pregunten què diu un cartell no hauré d'explicar-los per què no està escrit en la llengua en què elles aprenen a llegir.

Cadascú és qui és i viu allà on li ha tocat, ja ho sé. Però em fa enveja la normalitat, la tranquil·litat. Poder dedicar l'energia a unes altres coses perquè les bàsiques, la supervivència (individual i també de grup, i -per tant- de la cultura) està garantida. No haver de preguntar-me si em diran que no m'entenen cada vegada que m'adrece a algú que no conec. No haver d'una reunió com la d'ahir amb la clara sensació d'haver estat garbellant aigua. Disculpeu-me la tristesa.

Ja no ens obliguen a fumar

2011-01-03T16:16:00.001+01:00

Acaba d'entrar en vigor una llei que -en realitat- hauria de dir-se 'llei de derogació de l'obligació de fumar en espais públics tancats'. Ja sé que el nom és massa llarg i que -de totes maneres- seria coneguda com a la llei del tabac. Però es veu que ara -i segons per a quins temes- el verb 'prohibir' té mala premsa.

Fa anys, abans de qualsevol llei antitabac, una senyora estava donant un biberó al seu fill en un bar, a l'hora que sostenia una cigarreta encesa en l'altra mà, i venia a situar-la -pam amunt o avall- davant del meu nas. Quan li ho vaig fer notar, demanant-li que l'apartara, m'etzibà que no hi havia cap cartell que diguera 'prohibit fumar'. Li vaig dir que tampoc no estava explícitament prohibit ficar-li el dit a l'ull, i jo no li ho estava fent. Vaig aconseguir que em llevara la cigarreta de la cara. Sospite que el seu fill no ho haurà tingut tan fàcil.

El que fa aquesta llei no és prohibir sinó permetre. Ens permetrà a tots aquells a qui no ens agrada el fum del tabac entrar en establiments públics. La major part dels bars, pubs i locals d'actuacions han estat, per a mi, territori vedat durant molts anys. No puc suportar la ferum del fum, ni el fàstic que em provoca, i això m'ha dissuadit en centenars d'ocasions d'entrar a molts establiments. I per als fumadors també estarà permés de seguir fumant, com els addictes a l'heroïna podran seguir punxant-se'n. Només que ho hauran de fer en un altre lloc.

No em sembla bona idea, en canvi, insistir en que és una llei que beneficiarà sobretot les persones fumadores. Em sembla un argument paternalista, i entenc que provoque rebuig. Estudis científics molt ben dissenyats han demostrat que el cervell addicte és ben capaç de generar tot tipus d'activitat justificatòria de l'addicció. Durant anys, van estar negant que el tabac fos perjudicial; després, negaven que ho fos per als fumadors passius. Fins i tot després que s'han identificat els mecanismes gènics pels quals el fum del tabac provoca diverses patologies incloent-hi el càncer, un oncle meu continuava afirmant que els metges li havien dit que -precisament a ell- el tabac no el perjudicava. Volen més demostració de la inesgotable capacitat del cervell humà per autoenganyar-se?

La llei ha de servir per a protegir el dret a respirar de qui no vol intoxicar-se amb fum de tabac. I ja sé que hi ha altres substàncies que ens enverinen. Seria desitjable que -en un futur pròxim- s'aprovaren lleis que deroguen l'obligació de respirar-les. Mentrestant, ja ho hem fet amb una, el fum del tabac, que era particularment desagradable perquè ens boicotejava precisament les estones d'oci. Serà un plaer poder anar a veure els partits del Barça al Café de l'Infern, sense haver d'ensumar la pudor dels veïns de taula, i sense haver de llançar la roba a la rentadora només tornar a casa. I després, en privat, que cadascú practique els vicis que més felicitat li proporcionen. Això sí, sense obligar ningú a compartir-los.

"Sortir de l'armari" a Donostia

2010-12-31T17:45:00.001+01:00

El 28 de desembre vam presentar el nostre llibre "Sortir de l'armari lingüístic", a l'Espai Catalunya de Donostia. He de reconéixer que em va sorprendre trobar-hi més de 50 persones omplint la sala d'actes del Via Fora, disposades a escoltar-nos i a compartir les seues experiències. Un llibre escrit en català, un dia dels innocents, al País Basc: poca broma! Més enllà de la sorpresa, l'acte em va permetre d'aclarir definitivament alguns petits dubtes. Miraré d'explicar-ho.

Sovint dic que quan algú que coneix bé el castellà et diu que no t'entén si parles en català, generalment està mentint. Tot i això, sempre et quedes amb una certa recança, pensant que potser algú, sense mala intenció, realment no ens entén. Ja no el tornaré a tenir, aquest dubte. L'acte el va obrir Iñaki Arruti, en èuscar. Després, l'escriptor i diputat independentista Toni Strubell va fer una excel·lent introducció, en èuscar i en català, en què posà de manifest la necessitat d'un canvi polític profund que ens permeta d'agafar les regnes del nostre destí i restaurar la salut social de les nostres llengües. Jo vaig parlar tot el temps en català, i -finalment- la Gemma Sanginés va respondre en èuscar la major part de les preguntes, que els assistents havien formulat majoritàriament en eixa mateixa llengua. I tots ens vam entendre perfectament, tot el temps.

D'altra banda, es curiós constatar que el paisatge humà és ben semblant al que podem trobar en qualsevol presentació del llibre als territoris de parla catalana. Intervencions molt semblants, sovint marcades per un pessimisme que, si bé és comprensible, no resulta gens engrescador, i que és -precisament- allò que volem contribuir a superar. Hi ha -sempre- qui es queixa amargament de la gent que al seu 'Egun on' respon amb un emfàtic 'Buenos días' en què -qui intervé- vol llegir tota l'hostilitat de l'espanyolisme militant cap a les llengües no castellanes. Hi ha també qui, després d'afirmar que ell mateix era un 'gudari' (un soldat, un lluitador) de jove, diu que això fatiga molt, i que -a més a més- cal reconéixer que l'èuscar és una llengua difícil i que no és probable que la gent que ve de fora arribe a parlar-la.

No deu ser un idioma tan difícil quan els xiquets bascos de tres o quatre anys el parlen correctament. Potser volia dir és que és difícil per als castellans, o per als catalans, perquè provenen de llengües romàniques amb estructures ben diferents. Doncs sí, això ho hem de reconéixer. Exactament igual de difícil com devia ser el castellà per als bascoparlants que es van veure obligats a aprendre'l quan els antecessors ideològics de l'actual govern d'Ajuria Enea, l'exèrcit franquista, guanyà la guerra civil. Si aquelles persones van poder aprendre l'espanyol, qualsevol altra pot aprendre l'èuscar. Més encara tenint en compte que ara mateix, en comptes d'etzibar colps de culata com feien els esforçats defensors de la indissolubilitat de la pàtria espanyola, l'estratègia que se segueix és la de posar cursos a disposició del personal.

I tal com passa ací, resulta curiós constatar com les persones que mantenen aquests tipus d'arguments, generalment ho fan per tal de justificar-se; per tal de dissimular les seues pròpies febleses i inconsistències. El mateix senyor que havia presumit de jove gudari (i que -en privat- ens havia assegurat que tot i el seu cansament, encara ara parlava en èuscar a tot arreu i amb tothom), cinc minuts més tard estava assegut a la barra del bar, conversant tranquil·lament en espanyol amb un altre senyor de la seua edat, que era perfectament euskaldun (bascòfon). Es veu que això del cansament només era una excusa per a tapar altres vergonyes: parlar en la seua llengua amb aquell altre home, que la compartia, no li hauria suposat cap esforç addicional.

Hem dit sovint que no cal exercir d'herois ni immolar-se en nom de la llengua; de cap llengua. Només cal que fem una cosa molt més senzilla: usar-la. Parlar en la nostra llengua amb totes les persones que estiguen capacitades per a entendre'ns. Si en fa por, no cal que ho fem amb persones armades i perilloses (la majoria són fàcils d'identificar: porten uniforme). Si que cal, en canvi, fer-ho amb amics, coneguts i saludats, o amb desconeguts que no porten armes ni ens han demanat explícitament que els parlem en una altra llengua. No cal ser herois per a fer això; només cal un mínim de respecte pel nostre idioma i per nosaltres mateixos, i un cert grau d'autoestima i de dignitat personal. Esperem que l'any nou ens porte una bona epidèmia de dignitat, i que s'encomane a molta gent, tant als Països Catalans com a Euskalherria, i a tots els pobles que viuen amb una llengua imposada.

Tòpics sobre el valencià a València

2010-12-21T18:43:00.000+01:00

Diu el tòpic que a València no parla valencià ni Déu. Potser la frase ve del fet que -efectivament- l'església valenciana va abandonar fa anys i panys la llengua dels valencians, fent allò que tan magistralment ha fet la jerarquia catòlica al llarg dels segles: posar-se del costat dels forts i en contra dels febles. En tot cas, qui la diu no sol referir-se a les parròquies sinó a la gent pel carrer, i particularment als comerços.

"Tot és baixar del tren a l'estació del Nord i ja no sents parlar valencià a ningú!". Segur que aquesta frase l'hem sentida un grapat de vegades. Proveu de preguntar a qui la diu: "I tu, en quina llengua parles quan vas a València?". Si són sincers, la majoria et respondran que en castellà. I d'ací plora la criatura. Diuen que la vida és com un eco: allò que sents depén molt de què dius tu. I de com ho dius, hi afegiria jo.

Fa uns dies en vaig fer una prova. Era dissabte de vesprada i -amb la meua companya- vam anar al carrer Colom, conegut centre comercial del Cap i Casal, amb la intenció de comprovar fins a quin punt la realitat s'ajustava o no al tòpic. Vàrem entrar en botigues i més botigues, sense descuidar-nos els coneguts grans magatzems. Ens adreçàvem a les dependentes (totes eren dones), preguntant per articles o demanant informació. En total ens atengueren dotze persones, de les quals onze ho van fer en valencià. Cal dir que la que ens atengué en castellà ens tractà amb la mateixa amabilitat que les altres.

Potser algú es preguntarà quin és el truc? L'explicaré amb molt de gust. El truc està en adreçar-te a les persones en valencià. Tant si et sembla que fan cara de ser valencianes com si no (per cert, com és concretament una cara de valencià?). I encara n'hi ha més: si et contesten en castellà, el truc consisteix a seguir parlant en valencià. No per obstinació, sinó per cortesia. Perquè probablement -d'entrada- no ha caigut en el compte que li estaves parlant en valencià, i ha seguit aplicant el vell automatisme de parlar als clients en espanyol. Quan tu continues en valencià, li dónes l'oportunitat de notar-ho i de poder passar tranquil·lament al valencià. Donar oportunitats a la gent és -sens dubte- un gest de cortesia i un acte de bona educació.

No sé quantes d'aquelles persones tenien el valencià com a llengua familiar, o quantes l'havien aprés a l'escola o al carrer. I no m'importa gens ni miqueta. Totes elles van fer, senzillament, una cosa ben normal, inequívocament professional i que té tota la lògica: es van adaptar a la llengua del client. Des d'una perspectiva comercial, es tracta -evidentment- d'una estratègia correcta.

Quan entrem en un comerç, és molt probable que la persona que ens atén s'adapte a nosaltres. I això vol dir que la responsabilitat sobre quina llengua s'hi parlarà passa -d'entrada- per la nostra iniciativa. Si decidim fer-ho en valencià, hi ha moltes més probabilitats que ens contesten en la mateixa llengua, que no si optem per amagar la llengua i -treballant a favor de la confirmació del tòpic- parlem directament en castellà.

Els tòpics, com els prejudicis, només s'estavellen contra l'experiència directa. Per això, quan anem a València, quan entrem als comerços o als grans magatzems, provem-ho i comprovem-ho. Provem -d'entrada- a parlar en valencià, i comprovem quanta gent ens respon parlant com nosaltres. I si us ha semblat que les meues xifres són exagerades, em sembla molt bé: feu la vostra pròpia estadística. Proveu i comproveu què passa quan -d'entrada- parleu en valencià.

Torturar les dades

2010-12-13T13:02:00.001+01:00

L'expressió s'aplica a una pràctica comuna entre alguns científics (que no una pràctica científica), que consisteix a aplicar diversos tractaments estadístics a un conjunt de dades, fins que s'aconsegueix que proporcionen resultats favorables als seus punts de vista. No cal dir que no és una bona pràctica. Cal dir , però, que les revistes científiques més prestigioses són força reticents a acceptar articles elaborats mitjançant aquests procediments de dubtosa qualitat ètica i nul·la utilitat científica.

Afortunadament per a ells, el govern valencià no necessita publicar res en revistes científiques. Ja tenen a la seua disposició -i a la del seu partit- els mitjans públics que paguem entre tots els valencians, i una bona colla de mitjans privats però sobradament submisos i bavosament complaents.

És així com afirmen que el 93.9% de la població entén el valencià, i que el 76.7% sap parlar-lo. És veritat que no els ha calgut torturar massa les dades (i això que alguns d'ells deuen tenir la capacitat torturadora profundament inscrita en el seu ADN familiar i polític). S'han limitat a ajuntar els resultats corresponents a les persones que han declarat que l'entenien 'una mica' amb els dels que deien entendre'l 'bastant bé' i 'perfectament', per a obtenir la magnífica xifra d'un 93.9%.

Perquè ens en fem una idea, aplicant aquest procediment a les avaluacions acadèmiques, acabaríem amb el fracàs escolar, sense necessitat de costosos procediments com ara contractar més professors, traure els estudiants dels barracons eternament provisionals en què els han instal·lat, o invertir en formació del personal. Si ajuntem en un mateix sac tots els estudiants que suspenen amb una nota superior a 2, amb els que aproven, els que trauen notables i els excel·lents, podrem afirmar sense enrojolar-nos, que més del 90% dels estudiants triomfen al sistema educatiu. A l'altra banda, a la dels fracassats, només hi haurà aquells que no han estat capaços de superar una minsa nota de 2; probablement, menys d'un 10%. Ben mirat, és estrany que l'homenet que comanda la Conselleria d'Educació no haja pensat encara en aquesta possibilitat de maquillar els nefastos resultats de la seua gestió.

D'altra banda, si ens creiem les seues mentides, i sobretot si -com cal esperar- ells mateixos se les creuen, llavors és absolutament incomprensible que la Generalitat faça un ús tan escàs del valencià. Si més del 90% de la població l'entén, quin és el problema per a usar-lo? Per què els nostres representants públics parlen unes vegades en castellà i les altres en espanyol? Per quins set sous la publicitat institucional de la Generalitat utilitza majoritàriament el castellà? Per quins obscurs motius Canal 9 no emet ni una sola pel·lícula o sèrie en valencià? Si tothom l'entén!

Potser la resposta és que entre aquell 6.1% de persones que han declarat no entendre el valencià ni poc ni molt, s'hi compten molts dels membres del govern valencià i de les seues famílies. Són tots aquells que després de fer la preceptiva declaració d'amor etern i profund a la llengua dels valencians, parlen als seus fills en la dels castellans, i no se'ls escapa una paraula en valencià ni per casualitat. Potser és per això que inverteixen tants esforços i tants diners -dels nostres- per aconseguir que la majoria de la població ens acabem convertint en això que ells ja són ara: una colla de discapacitats lingüístics.

Dopatge i corrupció

2010-12-11T16:29:00.000+01:00

Resulta fàcil fer la comparació entre una cosa i l'altra. Fonamentalment perquè són, en part, una mateixa cosa. Dopar-se en l'esport és fer trampa per a guanyar. És violar el principi d'igualtat (tot i que la natura mateixa ja el viola -d'entrada- concedint-nos tan distintes dotacions genètiques), i traure'n profit en perjudici d'altres. Dopar-se és -per posar un cas- fer com eixos alcaldes que empadronen una trentena de persones al seu domicili, i amb eixos vots guanyen l'ajuntament, i amb uns pocs ajuntaments així, guanyen la Diputació, des d'on estrangulen econòmicament els ajuntament que no els són afins...i així successivament.

Com ells, els esportistes tramposos també trauen pit quan guanyen, i s'emboliquen amb les banderes corresponents, a major glòria dels governs que els han permés de fer trampes, a canvi de més glòria, prestigi i presència internacional. I és que l'esport, des que -en temps de la guerra freda es va convertir en un fenomen de masses i en un negoci internacional de gran rendibilitat econòmica- sempre ha estat al servei de la política.

Concretament, al servei dels nacionalismes de veritat. dels nacionalismes autènticament perillosos, que són els que tenen al darrere un estat amb exèrcit; i al capdavant fanàtics capaços de penjar banderes quilomètriques i de somiar amb fileres de tancs entrant de nou per la Diagonal de Barcelona. Els mateixos fanàtics que fan els ulls grossos quan les trampes dels esportistes beneficien la seua nació, i -en canvi- s'indignen i clamen per la separació entre esport i política quan en un estadi, la gent xiula el seu himne i gira l'esquena al seu rei. Els mateixos fanàtics s'omplen la boca dient que això seu no és nacionalisme sinó patriotisme, o millor encara, patriotisme constitucional.

Com en la política, en l'esport també hi ha gent honesta, que s'esforça de valent i que no guanya sempre. Gent que treballa cada dia sense fer trampes, sense ajudes il·lícites, sense forçar les lleis perquè els beneficien sempre, i perquè perjudiquen els que ells consideren enemics. Gent que -quan guanyen- ho fan perquè són més bons, i no perquè il·legalitzen els rivals, compren els àrbitres o prenen drogues a què els altres no tenen accés. Com en l'esport, en la política és més difícil de trobar gent així en les primeres files, entre els noms més coneguts de l'elit més exclusiva. Com en l'esport, tampoc en la política no és impossible. Com està passant amb la política, en l'esport s'està estenent el descrèdit, i acaba també per afectar aquells que són honestos. És una llàstima; la major part dels esportistes ho són. Com la majoria dels qui es dediquen a la política. Òbviament, ni en un cas ni en l'altre, ho són tots.

No podré votar

2010-11-22T12:10:00.000+01:00

Sóc valencià i -per tant- no podré votar a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, malgrat que jo considere que Catalunya és part del meu país. Si no fos per aquest petit detall, hi votaria. I ho faria per una candidatura capaç de respondre a dos requisits fonamentals: (1) tenir com a prioritat la finalització -com més aviat millor- de l'espoliació fiscal que pateix Catalunya, mitjançant la declaració de la independència per mitjans democràtics i no violents, i (2) comprometre's públicament a no pactar amb cap força política de caràcter regionalista, i a no donar -en cap cas- suport ni estabilitat a cap govern autonòmic.

No sóc -ni de bon tros- un especialista en teoria política, i és per això que he de confiar en allò que expliquen algunes altres persones que sí que ho són. I sembla que -d'acord amb els experts- als països en què s'ha produït recentment (durant el darrer mig segle) un procés d'independència, mai no s'ha vist el cas d'un partit independentista donant estabilitat al govern subaltern, siga anomenat regional o autonòmic, o de qualsevol altra manera.

Donar estabilitat és una expressió que sona bé. Ens n'evoca unes altres de ben sonants com ara 'sentit d'estat' o fins i tot 'responsabilitat'. I tanmateix, per tal d'entendre correctament aquestes expressions, cal atendre també als complements. Donar estabilitat a qui?; sentit de quin estat?; responsabilitat davant de qui?. Si mirem de contestar aquestes senzilles preguntes, ho entendrem més fàcilment.

Donar estabilitat a un govern subaltern és una forma de contribuir al manteniment de l'estat que ens espolia, i significa -per tant- responsabilitzar-se del manteniment de la injustícia, de la subordinació i de la mateixa espoliació econòmica. És això el que ha de fer un partit que es declara partidari de la independència? Jo crec que no. Crec que un partit independentista ha d'intentar assolir una majoria que li permeta de declarar la independència. I que -mentre no la té- ha d'estar a l'oposició. I no precisament per tal de fer una oposició 'responsable' o 'constructiva', sinó per esperar i aprofitar les oportunitats d'avançar cap a l'únic canvi autèntic, que és l'assoliment de la plena sobirania.

Fa 35 anys, quan va morir el dictador i es va perpetrar la continuïtat consensuada i més o menys disfressada del règim, el sentit d'estat i la responsabilitat dels partits que van participar en les negociacions continuistes van permetre -precisament- l'estabilitat i el manteniment del statu quo. És per això, per la noció de regionalisme que van contribuir a assentar, que jo que sóc valencià, no puc votar en les eleccions al Parlament de Catalunya. També és per això que -encara que em fos possible votar- no donaria suport a cap partit disposat a exercir -d'aquesta submisa manera- la seua responsabilitat i el seu sentit d'estat.

Agenollar-nos quan toca

2010-11-21T08:17:00.002+01:00

Al setembre de 2009, una senyora que viatjava de Girona a l'Alguer, després d'adreçar-se en català al guàrdia civil de la duana, fou -primer- invitada a expressar-se en castellà, després interrogada, i finalment, retinguda fins que va perdre el vol. Com a persona respectuosa de la llei, l'Àngels Monera va interposar, posteriorment, una denúncia al jutjat. A resultes d'això, la condemnaren per insults a l'autoritat, i l'obligaren a pagar una indemnització al funcionari que no trobava correcte haver d'escoltar català a l'aeroport de Girona. Podeu imaginar quines serien les conseqüències si un ciutadà castellanoparlant, en qualsevol aeroport, fos obligat a expressar-se en català?

Saïda Saadouki, la traductora que -l'agost de 2010- va gosar de saludar en català al guàrdia civil que custodiava l'entrada de la caserna de Palma, també fou insultada per això. "Mora catalanista" i algunes altres floretes, va haver d'escoltar de llavis del guàrdia en qüestió i del seu capità, que es veu que -a més a més- considerava que el català era una llengua que no existia. És curiós com una cosa sense existència pot exasperar tant segons quins individus: deuen ser misteris reservats a segons quines capacitats intel·lectuals. Finalment, la jutge -que no va admetre com a prova la gravació de la conversa (és lògic: podria haver desmentit la declaració del guàrdia)- l'ha condemnada a ella, que també ha perdut la feina de traductora, a pagar una indemnització a l'oficial que la va insultar.

Això són només un parell de mostres de coses que passen, al nostre territori, ara i adés; no massa sovint. Només amb la freqüència justa perquè no arribem a oblidar qui som nosaltres, qui són ells, i qui mana. Al principi, fa ja uns segles, i de nou fa unes quantes dècades, calgué fer-ho ben palés i extensiu a tothom. Així, a uns i a altres els rentaven la boca amb sabó o els fotien un parell d'hòsties ben pegades perquè aprengueren a parlar en cristià. A les escoles es prohibia tota llengua que no fos el castellà, i era impossible trobar -fora de l'àmbit estrictament privat i familiar- espais de comunicació normal en català. Ara, però, estem en una altra fase. Això tan groller seria contraproduent, i només cal algun recordatori de tant en tant, per tal que no ens arribem a creure que les coses han canviat del tot; perquè no perdem de vista qui és l'amo, i davant de qui ens hem d'agenollar, quan toca.

I toca sempre que una persona, independentment de la seua edat, condició, nivell de formació i competència, es troba davant d'un energumen amb pistola i uniforme, que -com a fidel representant de l'essència més profunda de l'estat que li paga el sou- detesta tota forma de cultura, i odia tota llengua que no siga l'única que ell coneix (és tan incongruent això en un estat en què fins i tot el president del govern és ridículament monolingüe?).

L'únic avantatge de tot això, ja ho he dit en altres ocasions, és que ens pot ajudar a traure'ns la bena dels ulls i acceptar d'una vegada que no tenim un estat de dret. O que el que tenim (i paguem) no és nostre. Necessitem dotar-nos d'un sistema judicial de protecció dels nostres drets civils, que l'estat espanyol no ens proporcionarà mai. L'estructura política i jurídica (no sé si és pertinent fer aquesta distinció en el cas que ens ocupa) de l'estat espanyol, hereva d'una dictadura ultranacionalista, no està dissenyada da per a protegir-nos sinó per a sacralitzar i eternitzar els privilegis d'uns altres. Les seues lleis i els seus jutges sempre els protegiran i defensaran a ells. I és evident que a nosaltres, no ens consideren dels seus.

Empresaris i valencians

2010-11-19T12:29:00.000+01:00

Ferran Parada i Pere Palés són empresaris i són valencians. Són empresaris perquè han estat capaços de tenir un somni, de dissenyar-lo, d'abocar-hi hores, il·lusió, esforç i diners, i de fer-lo anar endavant en forma d'empresa. Una empresa que, com qualsevol altra, pot i vol generar riquesa. Riquesa per a ells, per descomptat. I també per als seus proveïdors, col·laboradors i treballadors. Riquesa també per a la societat, en la mesura en què podrà accedir a uns productes que -si més no- estaven molt més amagats, abans que ells dos es decidiren a mostrar-los.

També són valencians. I això, en el seu cas, no indica només un lloc de naixement, sinó també un compromís i una vocació. En lloc de fer com molts altres, que avergonyits de ser valencians ho oculten tant com poden, començant per amagar la llengua (la pròpia, que l'altra la fan servir a tort i dret), exerceixen de valencians. Creen una empresa de distribució, l'anomenen Terra Valenciana (www.terravalenciana.com), i es dediquen a comercialitzar productes valencians, del ram de l'alimentació.

És fama que els valencians tenim una certa tendència al menfotisme i a ignorar tot allò que és nostre i que ens hauria d'enorgullir legítimament. No m'agrada aquesta fama. Tampoc no m'agrada la tendència esmentada, quan la veig en molts dels nostres paisans. Encara em desagrada més quan la veig -amplificada fins a l'exageració- en les persones que ens governen o ens representen en les institucions públiques. És precisament per això que em complau especialment de trobar una gent que té el valor i la capacitat d'arriscar els seus diners i el seu treball per a traure avant un projecte ple de dignitat i d'autoestima.

Si autoodi és detestar característiques que ens són pròpies (color, origen, idioma, fonètica...), autoestima és -per contra- apreciar allò que és nostre. Sense menysprear res ni ningú només perquè vinga de fora, es tracta de respectar-nos i de voler allò que tenim i allò que podem oferir al món com a valencians. I, entre més coses, podem oferir productes d'una qualitat excel·lent, fets ací, a casa nostra, per gent nostra. Des dels torrons, el vi o les cerveses artesanals fins a la música, la literatura o la investigació científica. És això, exercir l'autoestima, el que fa Terra Valenciana en l'àmbit del comerç.

I si és veritat que també hi ha valencians que no s'apunten al menfotisme. Si n'hi ha que estimem sense manies ni complexos allò que és nostre, una de les coses que podem fer és donar suport a iniciatives com aquesta. Donar suport també vol dir felicitar-los o expressar la nostra solidaritat i desitjar-los bona sort, però ells són -ja ho he dit al principi- empresaris; empresaris valencians. De manera que el millor suport que els podem oferir és comprar i recomanar els seus productes. Ara que s'acosten les festes de Nadal, regalem productes valencians. Perquè són bons i perquè són valencians. Perquè nosaltres som bons, i perquè som valencians.

Contra el federalisme

2010-11-13T18:18:00.004+01:00

Diu la número dos de la llista socialista al Parlament català que està en contra de l'independentisme que no s'explica. La frase, cal reconèixer-ho, queda bé. Això d'explicar-se té bona premsa. El que passa és que -segons com- sembla que només s'ha d'explicar qui fa alguna proposta nova, mentre que -per contra- els qui mantenen propostes que fa anys i panys que fracassen estrepitosament, no cal que donen cap explicació.

Com a alternativa, la senyora Montserrat Tura diu que defensa el federalisme, "perquè si es produeix un estat realment federal a Catalunya se la deixarà ser tal com és". Em sembla fantàstic. I també podem defensar l'igualitarisme planetari, perquè si es produeix, no hi haurà injustícies, la riquesa es distribuirà equitativament i ningú no morirà de fam. Aquest "si es produeix" deu voler dir si hi ha un miracle, i del cel baixa una llum encegadora que converteix els espanyols en federalistes, o millor encara, en federalistes de tota la vida.

I com explica la senyora Tura aquest federalisme que s'ha de produir? Si no s'ha produït en els darrers trenta anys, des que la dictadura es va transformar en la democràcia de fireta que patim actualment, per què s'hauria de produir ara? Si no s'ha produït en cap dels períodes en què el seu partit ha governat Espanya, per què ho hauria de fer ara?

Aplicant una vella dita, podríem afirmar que si un no ho vol, dos no es federen. I si alguna cosa ha quedat ben clara és que Espanya no vol ser un estat federal. Per tant, seguint les regles més bàsiques de la lògica, cal admetre que és molt més probable -i infinitament més viable- declarar la independència (que depén del parlament català), que no convertir Espanya en un estat federal, cosa que haurien de fer les corts espanyoles, posant-se d'acord per a reformar la constitució, i per majoria de dos terços. Hi ha res que siga més impossible que això?

Estic en contra del federalisme que no s'explica. I sobretot, estic en contra de la gent que diu les mateixes mentides una campanya darrere d'una altra, potser considerant que s'adrecen a un auditori imbècil, incapaç de raonar per si mateix. O ens expliquen com és que faran per convertir la massa social espanyola en una munió de federalistes convençuts, o abandonen la cançoneta estúpida del federalisme i admeten que -tal com deixen ben clar els socialistes catalans en cadascuna de les votacions compromeses a les corts espanyoles- tot el seu horitzó nacional és trobar la manera més dissimulada possible de seguir mantenint la submissió abjecta a l'Espanya de sempre, l'Espanya que no ha estat mai, no és, i mai no serà federalista.

Polítics ni-ni

2010-11-07T11:26:00.001+01:00

La campanya de les eleccions autonòmiques catalanes s'escalfa -com totes- abans de començar oficialment. I resulta ben interessant observar els estils comunicatius i els eslògans que -com sempre- diuen molt més que no voldrien els seus autors. Cal dir que això no és un tret exclusiu dels polítics ni dels actes electorals, sinó que ens passa ben bé a tots els humans, que, només caminant i mostrant la cara, ja comuniquem moltes coses sobre nosaltres mateixos, que potser preferiríem ocultar.

És veritat que els socialistes catalans ho tenen particularment difícil, amb un candidat com en Montilla, amb el seu parar grisot, rígid i poc atractiu, que resulta desafavorit fins i tot en la comparació amb el seu personatge del programa d'humor Polònia. No crec que l'ajuden gaire els publicistes que li han dissenyat la campanya. L'eslògan "Ni independentista ni de dretes" és tot un exemple de política comunicativa mediocre, que el converteix en el primer polític oficialment ni-ni. O potser no és tant això, sinó més bé un bon resum d'un estil de pensament dèbil i d'actuació erràtica, que no té més nord ni ambició que seguir acomodat al poder, i que s'ha instal·lat en el pessimisme abans i tot de començar la contesa.

D'entrada, és un missatge en negatiu: ens diu què no és en Montilla, però no ens vol aclarir de cap manera què és aquest senyor. Cal entendre, per tant, que en Montilla -i per extensió, el seu partit- són dependentistes i d'esquerres. I per què no ho diuen així? Ja sé que potser no queda bé parlar de dependentisme, o utilitzar qualsevol dels sinònims vàlids: sucursalisme, regionalisme, unionisme o espanyolisme. Què passa, però, amb dir que són d'esquerres? També pensen que això no ven? Segurament és que -sense haver de dir-ho- volen atribuir-se la desitjada possessió del cobejat (i més que hipotètic) 'centre polític'.

Probablement assistirem a una campanya més bruta i embolicada que mai, on la sucursal catalana del PSOE intentarà captar un vot radicalment espanyolista, que tradicionalment ha anat a l'abstenció. Això és probablement producte de les nefastes expectatives de vot que preveuen. Crec, però, que també és mèrit d'un fet nou, històric, que és que la independència ha passat a ocupar l'espai central del debat. I això sí que és un centre. Durant dècades, uns i altres han estat fent mans i mànigues per ocultar el tema. Han provat d'ignorar-lo, ridiculitzar-lo o ajornar-lo fins a l'eternitat, fins que -finalment- els ha resultat del tot impossible, fins al punt que l'actual president de la Generalitat basa la seua campanya en oposar-se a la independència del territori que governa.

Cal dir que l'accés de la independència a l'eix central del debat electoral és un mèrit ben compartit. Hi han col·laborat, és clar, les formacions polítiques independentistes; les velles i les noves. També ho han fet, però, una bona colla de pensadors i opinadors, com Víctor Alexandre, Salvador Cardús, Patrícia Gabancho o Alfred Bosch, per citar-ne només uns pocs, que fa anys que en parlen amb rigor, altura intel·lectual, imaginació i encert. I més encara, hi han col·laborat enormement els centenars de milers de persones que han eixit al carrer amb la indignació al cor i la paraula independència dibuixada als llavis, i han convertit tota mena d'actes en una expressió valenta i desacomplexada del desig de qui som, sense tuteles innecessàries ni supeditacions caríssimes.

Al costat d'això, els pals a les rodes que miren de posar-hi tota la nòmina de polítics ni-ni (ni carn ni peix, ni suc ni muc) no són res més que una petita nosa. Aquests senyors i senyores, que cobren uns bons salaris per fer de polítics, farien bé d'honorar-los, tot fent propostes que vagen més enllà de dir-nos què no són. Ja ho sabem què no són: no són dignes dels càrrecs que ostenten, ni molt menys, de representar-nos. Només ens cal esperar que la història els pose al seu lloc, que no hauria de ser ni públic ni notori.

Colonitzacions reeixides

2010-11-02T13:04:00.000+01:00

Un amic meu, bon coneixedor de la història, i particularment de la relacionada amb la segona guerra mundial, em parlava fa poc de l'ocupació japonesa de la península de Corea, entre 1910 i 1945. Com a mostra de la brutalitat dels mètodes emprats per l'exèrcit japonés d'ocupació, m'explicava el fet que els hòmens i dones de Corea ni tan sols no tenien el dret de portar noms coreans. Durant tot aquell període van haver de ser coneguts -si més no, oficialment- per noms japonesos.

Estàvem d'acord (i qui no n'estaria?) que furtar-li a la gent el dret de dir-se com es diu és un bon indicador de la capacitat que tenim els humans per a exercir la crueltat. Potser sembla poca cosa, això de canviar els noms, al costat de les bombes, els assassinats, les violacions i les tortures. I tanmateix no ho és. En primer lloc perquè aquesta forma de violència és complementària de les altres, i no les estalvia de cap manera. I també perquè furtar-li el nom a una persona és també negar-li la dignitat, a la identitat i -per això mateix- menysprear el seu dret a l'existència.

En un moment de la conversa, vaig preguntar al meu amic (tothom el coneix per Cento) quin nom figurava al seu document d'identitat. Em confessà que hi deia 'Vicente' i, una mica molest, s'afanyà a dir-me que no era ben bé el mateix que el cas dels coreans. Per què no?- li vaig preguntar. Em va aclarir que a ell no li semblava el mateix perquè ara sí que pots posar Vicent al teu carnet, si vols. Que ell no ho havia fet un poc per mandra, i un poc per tradició familiar. Imagine que la mateixa tradició (es veu que el carnet de son pare també es deia 'Vicente') que l'ha portat a posar a la seua filla el nom d'Amparo ("és que a la meua sogra li hauríem donat un disgust si li posàvem Empar").

Efectivament, el meu amic té raó. Ara pots tenir un fill i posar-li Xavier, Jaume, Mercé o Laia, si vols. Fa només quaranta anys no, però ara sí. Potser és precisament perquè ja no cal prohibir-ho, ara que raons tan potents com la peresa o la tradició fan el mateix paper, i queden molt més elegants que les amenaces amb la baioneta calada i els colps de culata. Molt més fins, molt més presentables, i considerablement més moderns.

L'autèntica colonització no triomfa quan l'exèrcit invasor ocupa un territori. Ni tampoc quan els ocupants han imposat les seues lleis o han aconseguit de fer aprendre la seua llengua a tot el poble vençut, ni quan els han convertit la terra en una mera província (en llatí: terra vençuda). La vertadera colonització s'assoleix quan els colonitzats comencen a pensar com els colons. Quan troben normals, naturals, i fins i tot tradicionals les imposicions que els han forçat a assumir -temps arrere, això sí- per la força de les armes, i estan disposats a perpetuar-les.

La vertadera colonització és la colonització mental; la que se'ns instal·la a l'interior del cervell i ens fa mirar la realitat i el món des del punt de vista d'uns altres, i no des del nostre. Eixa és l'única força capaç de fer creure, a una persona d'intel·ligència normal, que la imposició de noms japonesos és una cosa radicalment distinta de la imposició de noms castellans. Davant de tan notable evidència, crec que haurem d'admetre que la capacitat més excelsa i més desenvolupada dels éssers humans és la d'autoenganyar-nos.

Ells sempre ens suspenen

2010-10-27T17:22:00.000+02:00

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha suspés cautelarment 21 articles dels reglaments d'ús lingüístics del català d'un parell d'institucions catalanes. Tots els articles suspesos pretenien contribuir a la normalització del català i de l'aranès en l'administració pública. Malgrat el seu nom, cal recordar que el TSJC és un organisme espanyol. Depén de l'administració espanyola de justícia, i -com passa en tots els casos- atén més al seu caràcter d'espanyol que no al de justícia. Com en el cas de la figura del Defensor del Pueblo (de quin poble?), la pregunta fonamental és qui està protegit per aquestes institucions.

I sembla que la resposta va aclarint-se cada vegada més, de manera que fins i tot els esperits més crèduls que habiten entre nosaltres acabaran acceptant l'evidència: les institucions espanyoles defensen i protegeixen els espanyols i la seua única llengua, l'espanyol, també dit castellà sense que això en faça perillar la unitat lingüística, que -en general- consideren tan sacrosanta com la unitat de la seua pàtria, i tan digna de defensa -si cal- armada.

Senzillament, no poden tolerar que pretenguem ser iguals com ells. No poden acceptar que tinguem els mateixos drets. Cal observar que, des d'una perspectiva autènticament espanyolista, caldria defensar que si un espanyol de Segòvia pot viure íntegrament en la seua llengua, des del matí a la nit, sense necessitat de traduir res a ningú, ni de llegir res en cap altra llengua que no siga la seua, llavors, un espanyol de Gandia, Tortosa o Manacor també ho hauria de poder fer, en la seua. Llevat, és clar, que consideren que la llengua que parlem en aquestes- i moltes altres- ciutats, no és espanyola.

Per tant, hem de concloure que no ens consideren espanyols. Únicament ho fan a l'hora de cobrar-nos les contribucions; els diners que sostenen un estat, les institucions i els poders del qual s'utilitzen sistemàticament en contra nostra. Per a qualsevol altra cosa, com ara el reconeixement del nostre dret a viure en la nostra llengua, ens consideren estrangers, o més ben dit, colonitzats. Tenim més deures (paguem més que els qui viuen a Andalusia, la Manxa o Extremadura) i menys drets.

Tot açò pot tenir, però, algun avantatge. Abandonar la il·lusió que vivim en un estat de dret, en què hi ha unes lleis que poden protegir-nos, pot ser un pas endavant. Les lleis no són res sense algú que les faça respectar. I les institucions espanyoles mai no faran complir cap llei que pretenga igualar-nos als seus autèntics ciutadans, que són les persones de parla castellana. Quan puguen, com han fet ara, atacaran i derogaran qualsevol norma igualitària. I si no poden fer-ho, senzillament no en forçaran l'acompliment, i la convertiran -així- en lletra morta.

Estem desemparats. I ho estem perquè l'estat que financem treballa en contra nostra. Ho estem perquè les institucions i càrrecs públics que es mantenen amb els nostres diners actuen sistemàticament en contra dels nostres interessos. El Tribunal Suprem, el Defensor del Poble o el Súmsum Corda. Tant se val! Tots saben qui és l'amo, i contra qui han de carregar. Ho hem vist i ho seguirem veient mentre no entenguem que no hi ha cap futur per a nosaltres dins d'aquesta pantomima de democràcia que té com a grans fites l'acceptació dels principis bàsics de la dictadura franquista i dels seus criminals, la il·legalització de partits i d'idees polítiques, i la persecució acarnissada de tot intent d'equiparar-nos com a ciutadans.

Creure en l'existència d'una legalitat protectora pot ser del tot desmobilitzador. Val més que siguem conscients de la magnitud de la nostra desprotecció, i de la necessitat de dotar-nos de tots els mecanismes que les societats modernes i democràtiques posseeixen. Ara com ara, són mecanismes d'estat, sí, però d'un estat lleial a la voluntat dels ciutadans que el sostenen, i capaç d'aplicar el principi d'igualtat, en comptes de la llei de l'embut, que és la norma màxima que coneix i fa servir l'estat espanyol, reservant sempre el broc ample per als seus ciutadans de primera categoria: els castellans.

Sexe, mentides i arquebisbes

2010-10-20T10:50:00.000+02:00

El govern valencià, sempre preocupat pel futur de les nostres joventuts ha decidit d'entrar a fons en la qüestió -sempre candent- de l'educació sexual. Es veu que, farts com ja estaven que se n'ocuparen persones amb una certa competència en la matèria, tant pel que fa a les seues activitats professionals, com per la seua probable, saludable i ben legítima experiència personal en la matèria, han pres l'assenyada decisió d'encomanar la responsabilitat de la matèria al mateix arquebisbat, que serà l'encarregat de dissenyar els continguts que s'hauran d'impartir sobre aquesta matèria.

Si atenem al fet que els arquebisbes, i els capellans en general, fan vot de castedat, i -per tant- cal suposar que no tenen experiència demostrable en la matèria, podria semblar que la idea no és del tot encertada. D'altra banda, si fem cas de les coses que prediquen (no estic tan segur que se les creguen), podríem arribar a dubtar de la seua competència en el tema en qüestió. Fa uns quants segles que insisteixen -com a punt cabdal de la seua doctrina- que la mare de Jesús, la figura més emblemàtica del seu negoci bimil·lenari, continuà sent verge, fins i tot després de parir! Si amb aquest nivell de coneixement sobre els aspectes més bàsics i rudimentaris de la reproducció, són ells qui han d'educar els nostres fills, que Déu ens ajude!

Ara bé, aquesta idea de posar al capdavant d'un negociat, algú que no té les credencials mínimes necessàries, no serà la primera vegada que l'aplique el govern valencià. Ara mateix, sense anar més lluny, hi ha un forense a càrrec de la Conselleria d'Educació. Si tenim en compte que, a més a més, es tracta d'un individu que és funcionalment analfabet en el cinquanta per cent de les llengües oficials del territori, la cosa podria semblar escandalosa. S'ha de dir, però, en el seu favor, que el nomenament és perfectament coherent amb els objectius del partit que ens governa: signar el certificat de defunció, tant del sistema d'ensenyament públic valencià (a major glòria i benefici dels seus amics que fan de l'educació un negoci), com de la mateixa llengua, a poc que puguen (i que els deixem). I si hi ha una cosa per a la qual està professionalment i vocacionalment capacitat el senyor Font de Mora, és aquesta.

D'altra banda, també cal tenir en compte que no sempre ens hem de refiar de les aparences. Després de tot, si el vot de castedat el practiquen amb el mateix rigor amb què exerciten el vot de pobresa, llavors no hi ha res a témer pel que fa al seu coneixement detallat de tots i cadascun dels aspectes de la conducta sexual humana. Només hem de contemplar la senzillesa i l'austeritat de qualsevol palau arquebisbal, per a comprendre l'autèntic abast de la sinceritat dels vots que professen aquestes il·lustres persones, i de la convicció amb què apliquen les seues creences més sagrades. Així que no seré jo -si no ho fan ells- qui pose en dubte l'experiència que puguen atresorar en tan important i delicada matèria, el senyor arquebisbe en persona, i tots els bisbes i capellans sobre els quals té plena jurisdicció.

En la mateixa línia estaria el fet que davant dels nombrosos escàndols relacionats amb abusos sexuals comesos per capellans i bisbes, urbi et orbe, i majoritàriament en perjudici de les persones més indefenses, la cúpula de l'església catòlica ha practicat, primer l'ocultació, i després la protecció dels culpables. En el millor dels casos, els han traslladat de parròquia, qui sap si per tal de repartir la benedicció dels profunds coneixements sexuals d'aquests individus entre nous beneficiaris. Això denota ben clarament que les autoritats catòliques no alberguen cap prejudici, ni tan sols respecte a les formes més atípiques i fins i tot pervertides i aberrants de la sexualitat humana. Potser és per eixa banda que hauríem de considerar-los plenament capacitats per a dissenyar l'educació sexual dels infants valencians d'ambdós sexes.

Tot i això, i considerant en conjunt els diversos arguments, vull manifestar que si l'assignatura d'educació sexual arriba a impartir-se segons el disseny i les orientacions de la reverenda església, jo practicaré l'objecció de consciència, i em negaré a que les meues filles entren a classe durant les hores lectives corresponents. Estic convençut que el meu posicionament serà perfectament entés i acceptat per un govern que -fa ben poc- estimulava la mateixa actitud davant l'assignatura d'educació per la ciutadania. És ben entenedor per què ho feien. Només cal observar el comportament públic dels membres del govern, i dels altres diputats, en les Corts, per a comprendre perquè no volen que els escolars aprenguen res que tinga relació amb la conducta cívica i civilitzada: el contrast podria ser tan brutal que danyaria els seus cervells tendres, qui sap si de manera irreversible, amb clar perill d'arribar a convertir-los en futurs lladres, mentiders, corruptes i poca-vergonyes en general.

De la seua conducta privada no en direm res, precisament per això, perquè és privada i perquè oficialment no en sabem res. Ells sabran què fan amb les seues virtuts públiques i conviccions religioses tan airejades, i amb seus vicis privats, tan zelosament reservats com els negocis particulars que fan a expenses dels diners que paguem entre tots. Potser és que pensen que això que fan és també una mena d'educació sexual adreçada al públic en general, adults inclosos: ens ensenyen clarament com es fa això de fotre.

Una nit normal

2010-10-18T20:02:00.001+02:00

Aquest és el qualificatiu que m'agradaria poder aplicar a l'excepcional Festa Estellés que vàrem viure a Gandia el passat divendres 15 d'octubre. L'acurat i elegant jardí interior del restaurant Santanjordi albergà una sèrie d'actuacions de professionals i afeccionats, que compartien diversos graus de destresa i idèntic mèrit, en aplicar-se a recitar paraules del gran poeta, agombolats ara i adés per la veu càlida d'Andreu Valor i la guitarra màgica d'Eduardo 'Tata' Bates.

Jo somiava a voltes un país educat, amb uns dirigents dignes, cultes, normals. Unes institucions que, tal com ho fan els seus homòlegs d'altres països, honorarien les seues figures històriques i homenatjarien els seus savis. Tindríem pobles i ciutats amb places destacades i carrers principals retolats en memòria dels personatges influents de la nostra història i de la nostra literatura. N'hi hauria per al general Basset, perquè les armes sempre han tingut un paper en la història, i també per als artistes antics de la ploma com en Joanot Martorell (el carreronet de València que li és dedicat porta el nom de 'Juan Martorell'). També n'hi hauria, però, per als mestres moderns que com Vicent Andrés Estellés, Manuel Sanchis Guarner o Joan Fuster han escrit -en el segle XX- planes destacades de la poesia i el pensament universals.

El nostre país és diferent. Els successius directors de sucursal que hem tingut al capdavant del govern autonòmic s'han estimat més de dedicar els indrets urbans més destacats a artistes i pensadors forasters, quan no a personatges que tenen com a únic mèrit haver nascut en una determinada família de sang més o menys blavosa i facultats mentals més o menys dubtoses. És així com Jacinto Benavente, Machado o Lope de Vega mereixen més atenció que els nostres escriptors. I és així, sobretot, com els autors que no han escrit mai al seu gust (eren gent intel·ligent i capacitada: no necessitaven llepar els peus dels sàtrapes), han merescut la seua més absoluta indiferència, i fins i tot l'ocultació sistemàtica de la seua obra. Com si en comptes de noms de què enorgullir-nos, foren empestats que ens hagueren d'avergonyir.

Tot el contrari és el que vam viure a Gandia, amb una gent legítimament orgullosa de ser qui és. Una gent que sap que no som superiors a cap altre poble, de la mateixa manera que saben que tampoc no som inferiors. Unes persones que creuen-i ho diuen- que ser valencians és tan digne com ser qualsevol altra cosa, i que no hi ha cap motiu per avergonyir-se'n i ocultar-ho, com ho fan sistemàticament els que manen. Unes persones que van llegir, recitar o declamar les paraules del mestre de Burjassot com allò que són: or pur, essència indiscutible del bo i millor que té el geni d'un poble, de qualsevol poble: la seua llengua.

No hi havia a València dos parlants com nosaltres

2010-10-18T10:13:00.001+02:00

Discurs de cloenda de la Nit Estellés, pronunciat al restaurant Santanjordi de Gandia,

el 15 d'octubre de 2010

"No hi havia a València dos parlants com nosaltres. Feroçment, ens parlàvem des del matí a la nit”.

Si fem cas del que ens expliquen molts valencians, és així com va la cosa:.

“Jo els parle en valencià a tots, i el que no m’entenga que es fota” -et diuen. I al moment següent, es giren de cara a algú altre i li parlen en un castellà perfecte, de llibre. Un castellà molt més correcte que no el valencià que gasten, sense manies d’introduir paraules castellanes o frases senceres, si convé. Que si abans feia més fi, ara es veu que fa més graciós, més cosmopolita.

“Jo, és que parle el valencià del carrer; el de tota la vida” - t’amollen, ufanosos de ser tan planers, tan del poble. Amb l’espanyol, en canvi, no ho fan igual. En espanyol, si saben que una paraula la diuen malament, s’afanyen a corregir-la, per no semblar analfabets. En la seua llengua, es veu que l’analfabetisme no els importa ni poc ni massa. El valencià és per a ells com una espardenya: és còmoda per anar per casa, però a l’hora d’eixir al carrer, s’estimen més una sabata més lluïdora.

Ara bé, si parlem d’estimar, ells són –de bon tros- els qui més s’estimen el valencià. Se l’estimen tant que no el trauen a passejar per no fer-lo malbé. Se l’estimen tant que no volen compartir-lo amb ningú que no haja nascut valencià de soca-rel. No parlem ja dels catalans, els mallorquins o els eivissencs... tampoc no el volen compartir amb els forasters! “I si se’l queden? I si mos el furten?, com volen fer amb la paella”.

He començat per ací, però en realitat, hui no he vingut a parlar d’eixos valencians que tots coneixem i que ho són només de nom, i que no tenen més aspiració nacional que la de ser uns castellanets de segona divisió regional, o millor, provincial, que el nom ‘província’ (en llatí, terra vençuda) els fa aborronar-se i tot, de plaer. He vingut a parlar-vos de nosaltres. Dels valencians (dels dos sexes, eh?) que no ignorem que la nostra llengua només té vida i futur si és compartida amb veïns, visitants i forasters de tota mena. Dels valencians que sí que parlem en valencià als nostres fills, i volem que s’eduquen en la nostra llengua, molt a pesar de l’individu Font de Mora (que ja li agradaria a ell dir-se Fuente de la Cristiana). Dels que no ignorem que el rei Jaume no venia de Madrid, i sabem per tant, d’on venim nosaltres mateixos, les nostres famílies, el pare d’Ausiàs March, els avantpassats de Camps, Costa o Fabra, o l’avi de la mateixa Rita Barberà. Dels que entenem que el nostre valencià és el català de tots, com digué el mestre Enric Valor, que en pau descanse. I que eixe ‘tots’ fa referència a tots aquells que vulguen adoptar-lo i fer-se’l seu.

Parle de nosaltres mateixos, que som també, massa vegades, valencians de la secreta. No és veritat que –sovint- més que parlar en valencià, callem en valencià? No entrem en un establiment i diem “Hola” per no dir “Bon dia” alt i clar? No passem al castellà amb la mínima excusa, o a vegades sense ni això?

Ens han acostumat a pensar que això de parlar valencià és una opció particular; una cosa que té a vore amb ideologia, amb opinions...amb política. Han emprat molts anys, molts diners i molts esforços per a fer-nos creure això. I és fals! Pocs anys abans de morir, li feren una entrevista a Joan Fuster en la revista espanyola Cambio 16. Al final, el periodista li preguntava que com és que un intel·lectual del seu nivell havia optat per escriure només en català. El mestre Fuster li va respondre –sense torbar-se gens ni mica: “Perquè em dóna la gana”.

I jo dic que eixa resposta, o alguna altra de més suau –si ho preferiu– com ara “perquè vull” o “perquè m’agrada” és millor que totes les justificacions del món. És millor que parlar de qüestions històriques o de drets lingüístics. I és millor, senzillament, perquè és indiscutible. Qualsevol analfabet funcional, amb un quocient intel·lectual lleugerament superior al del ximpanzé vos pot discutir d’història o pot qüestionar la validesa dels drets lingüístics. Escolteu, sinó, la COPE o qualsevol emissora de les moltes que manté la caverna espanyola. En canvi, no hi ha ningú en el món que puga dir-te “No és veritat: a tu no et dóna la gana”.

I és millor també, perquè quan ens justifiquem estem legitimant el dret de l’altre a demanar-nos explicacions. I eixe dret, no el tenen.

Parlar en valencià té a vore amb mi. Amb el meu dret a ser un ciutadà de primera, malgrat que les lleis vigents ens consideren poc més que uns castellans amb algun defecte de fabricació. Té a vore amb la meua dignitat, que m’impedeix acceptar ordres quan sent allò de “hablemos en cristiano!”, però que també m’evita d’acceptar manipulacions com allò que “parlem en castellà perquè és que hi ha una senyora, allà en la tercera fila, que sembla que no és d’ací”.

No parlem valencià en contra de ningú. El parlem a favor de tothom. De tothom que ens vulga acceptar com som. El parlem perquè, si tal com diuen, l’únic que importa és comunicar-se, llavors no ha d’haver cap problema perquè ens puguen entendre. He fet conferències en valencià al País Basc, a Galícia o a Portugal. I sabeu que?: que m’entenien. I això vol dir que, o bé se’ls havia aparegut Sant Vicent Ferrer rediviu, o resulta que la nostra llengua se’entén, si en saps una altra de romànica.

I com és que això s’aplica a bascos o portuguesos, i en canvi no val per als espanyols que fa dècades que viuen al País Valencià?

Ja està bé, home, ja està bé! Que en tot i per tot es considera que la ignorància és un defecte, una mancança que cal corregir. I ara resultarà que això només deixa d’aplicar-se quan parlem del català. Resulta que si no saps anglés eres un ignorant, però si no saps català... estàs exercint la teua llibertat individual.

Ja n’hi ha prou, de xorrades! Els idiomes, com tantes altres coses, són una qüestió de capacitat i de voluntat. I en una societat que tant ens insisteixen que és bilingüe, hi ha dos classes de persones: les capacitades, que coneixen les dos llengües oficials, i les discapacitades, que només en saben una. I els governs haurien d’actuar perquè cada dia hi hagen menys discapacitats, no perquè tots arribem a ser uns inútils monolingües, com ho són una bona part d’ells mateixos.

I penseu que no es tracta mai d’un problema de comprensió. És una qüestió de poder. I és precisament per això que podem estar ben tranquils: parlant en valencià ens podrà entendre tothom. Tothom que ens vulga entendre. Així que per què no ho fem des d’ara mateix? Fem-ho amb un somriure, si estem de bon humor, o amb expressió seriosa, si és així com ens sentim. Fem-ho sempre -això sí- sense faltar al respecte a ningú. Sobretot, sense faltar-nos al respecte a nosaltres mateixos.

El diccionari diu que dignitat és la “qualitat moral per la qual hom no vol rebaixar-se”. I jo crec que és això, i no una altra cosa, el que fem quan claudiquem a la primera de canvi. Quan parlem en castellà a algú...perquè no fa pinta de parlar valencià (voleu dir-me quin és exactament l’aspecte de parlar valencià?); quan traduïm una pregunta només perquè l’altre no ens ha entés a la primera, o quan passem al castellà només perquè eixa és la llengua que parla la persona que ens atén.

La bona veritat és que malgrat el títol d’aquesta intervenció, no cal que parlem feroçment, ni cal que ho fem del matí a la nit. Només cal -això sí- que parlem. I posats a parlar, que parlem en valencià!.

Varietats lingüístiques

2010-10-15T08:59:00.000+02:00

L'actual líder del PP Balear, José Ramón Bauzá s'ha empescat una forma d'encarar la qüestió lingüística a les illes, que potser farà escola entre els seus sequaços valencians, sempre delerosos de noves formes d'ofrenar noves glòries als seus amos castellans. Té l'avantatge, que no sols evita pronunciar el terrible mot 'català', la sola menció del qual pot provocar grans hecatombes (qui sap si -fins i tot de caràcter immobiliari) sinó que -a més a més- s'estalvia de donar cap nom a aquella llengua que -tot i ser oficial- ai las!, no és el castellà. "Ses nostres varietats lingüístiques"-diu, i amb això creu que acontenta la seua parròquia més carca i analfabèstia, i potser -de passada- contribueix a confondre una mica més els despistats.

En certa manera, el fet que a les illes no hi ha cap mena de consciència de balearitat (no hi ha ningú que se senta balear: la gent és mallorquina, menorquina, eivissenca o formenterenca), pot haver frenat, d'alguna manera, el sorgiment d'un moviment secessionista com el que han fomentat les autoritats polítiques al País Valencià, per tal d'accelerar el procés d'extermini lingüístic. D'una banda, ningú no ha gosat d'aplicar mai el qualificatiu 'balear' a la llengua que s'hi parla, ni tan sols per tal de contraposar-lo al de 'català'. D'altra banda, dir que a les balears i les pitiüses es parlen quatre llengües, sembla una mica excessiu, fins i tot per als troglodites subvencionats per la caverna ultraespanyolista.

Al senyor Bauzá li deu semblar molt lluïdor això dir que les escoles ensenyaran en les diverses variants que es parlen a les illes. Llàstima que siga completament inviable. Hi ha un grapat de simples preguntes que permeten qüestionar-ho, com ara: quins tiratges tindran els llibres de text?; els professors de llengua, hauran d'ensenyar en el seu poble de naixement?; podran exercir el magisteri en el poble del costat?; fins a quina distància del seu domicili natal podran exercir la seua professió, sense ser sospitosos d'estar practicant el colonialisme entre varietats lingüístiques?; als professors de matemàtiques, se'ls aplicarà la mateixa norma?; o seran només els docents de 'varietats' els qui estaran afectats per l'immobilisme laboral?. I una altra pregunta de caràcter ben pràctic: en quina varietat es redactaran els documents del Govern Balear, si aquest individu l'arriba a presidir? No cal que m'ho digueu, que ja ho sé: els documents oficials es redactaran en castellà, clar que sí! Amb tanta varietat lingüística, aquesta seria la taula de salvació, l'única llengua comuna.

Ara bé, per ser justos, no podem discriminar la bella llengua de Cervantes, d'aquest procés modèlic de respecte democràtic pels parlars populars i autènticament genuïns. Que el castellà no és -ni de bon tros- un idioma amb menys variació dialectal que el català, ja ho sabem. Escoltem, sinó, com parla una persona de Sevilla, i comparem-ho amb com ho fa una de Logronyo, i això, sense esmentar els parlars d'ultramar , que -segons com- a un mexicà, potser ni l'entendríem, tot i que ningú no dubta que allò que parla és l'espanyol.

Hauran de decidir -per tant- en quina varietat castellana s'escriuran els documents oficials. Serà en el castellà de Madrid o en el de Burgos? Caldrà emprar els girs verbals propis dels santanderins, o convindran més els de Càceres o els de Salamanca? Quin accent haurà de fer servir el portaveu del govern? Serà més adient una fonètica cordovesa, o una de reminiscències murcianes?

Estic convençut que Don José Ramón Bauzá (en quina varietat castellana pronuncia el seu nom?) estarà plenament d'acord amb mi que no podem discriminar per raons de llengua. I així, si els xiquets de Formentera tenen dret a rebre ensenyament en la seua pròpia variant dialectal, els infants de Cartagena, de Fuenterrobles o de Jaraiz de la Vera no haurien de ser tractats amb menor deferència. Que no són -també- espanyols? No és això el que sostenen -amb l'exèrcit al darrere, quan cal- tots els coreligionaris d'aquest il·luminat de la política lingüística?

No crec que ell mateix puga defensar que els drets que reclama per a uns espanyols siguen distints dels que mereixen un altres. Així doncs, les editorials de llibres de text estan d'enhorabona: d'ara endavant hauran de publicar centenars d'edicions revisades de cada llibre; una per cada comarca, com a mínim, que repleguen perfectament la gran riquesa lingüística, perdó, volia dir varietalística, d'aquest gran país que és Bauzalàndia.

L'eix de la sumbmissió

2010-10-10T11:57:00.001+02:00

No deu ser per casualitat que el Sr. Francisco Camps ha triat el discurs institucional del 9 d'octubre per a parlar de l'eix Madrid-València, que ara ens vol presentar com una cosa moderna, amb l'excusa del tren de gran velocitat (ells en diuen alta velocitat espanyola, però els físics que he consultat no m'han sabut donar cap altre exemple d'una velocitat amb gentilici incorporat).

La idea no és nova, però és veritat que sovint els dóna un bon resultat. Es tracta, una vegada més, de presentar la vella i rovellada genuflexió permanent de la dreta valenciana davant els seus amos castellans, com si fóra una novetat, un canvi. De vendre el seu propi gest encarcarat i abjecte d'agenollar-se davant del poder, traure una llengua llarga i avesada, i llepar-li les sabates amb fruïció d'esclau panxacontent, amb l'embolcall llampant i cridaner d'una virtut moderna amb forma de tren caríssim.

Cada dia està més amanerat, més rígid i més amoixamat, a mesura que l'evidència dels seus tripijocs amb diners públics va eixint a la llum. És com si l'estrés que està patint tinguera la capacitat de traure d'ell allò que li és més propi, més profundament arrelat, més pregonament identitari. En el seu valencià penós i acastellanat, sense vocals obertes ni consonants sonores, sense cap característica fonètica ni sintàctica que el diferencie de la llengua dels seus admirats superiors jeràrquics i 'amiguitos del alma', el president Camps (passeu-me -per raons òbvies- que no li aplique el tradicional tractament de Molt Honorable) s'extasiava imaginant que trencarà per sempre més el nexe d'unió de l'arc mediterrani, i passarà a la història per haver-lo substituït per l'eix de la submissió permanent a la capital castellana.

Prescindint brutalment -com és el seu costum- dels interessos de tots els valencians que no siguen els de la seua corda (i això inclou, en aquesta nova atzagaiada, els empresaris valencians), el president de la Generalitat xalava d'allò més desgranant la seua nova contribució a l'extermini del País Valencià. Somiava -potser- en passar a la història; qui sap si en arribar a convertir-se en una relíquia venerada, de l'estil d'aquelles que atresoren -a major glòria de les seues finances- els arquebisbes que ara han de dissenyar l'educació sexual dels nostres infants (sobretot, que no els posen les mans damunt, per favor!).

La pena que té -puc endevinar-ho- és saber que, per molts miracles que arribe a fer, mai no el podran anomenar 'el cos incorrupte de Sant Camps', perquè siga com siga, allò que quedarà d'ell i de la seua obra de govern, mai no estarà molt lluny de la paraula corrupció. A tot estirar, els fidels de segles que encara estan per arribar el podrien conéixer com 'el cos incorrupte del corrupte Camps'. Segurament això ja el satisfaria prou. Això sí, sempre que li ho diguen en castellà. Que el valencià, per al seu gust, no és prou fi, prou modern, ni prou submís.

Només paraules?

2010-10-08T07:19:00.018+02:00

Com en molts altres aspectes de la vida dels humans, en política també ens movem -tot sovint- en el terreny de les paradoxes. Una de les que ens afecten actualment afecta el procés d'independència engegat a Catalunya. La situació paradoxal és que, tot i que es tracta d'alliberar-nos del marc polític espanyol, hem de partint d'aquest mateix marc, per tal que siga un procés pacífic, democràtic i perfectament homologable en l'àmbit internacional.

L'actual sistema polític espanyol és essencialment trampós (dissenyat a benefici dels partits nacionalistes espanyols) i estructuralment corrupte (nascut com a continuació d'una dictadura, sense qüestionar-ne els principis fonamentals). Això ha fet que -entre altres coses- la configuració i l'organització interna dels partits polítics els haja acabat convertint en maquinàries de perpetuació en el poder, dotades d'un pervers mecanisme de selecció inversa dels talents.

Probablement, ser brillant i competent és una de les millors maneres de garantir que una persona jove que ingressa en un partit polític tradicional, no hi arribarà mai a assolir un càrrec de gran responsabilitat. La selecció inversa farà que, en la mesura en que les seues qualitats poden resultar amenaçadores per a les posicions de privilegi dels seus superiors, aquests li tallen (metafòricament, això sí) el cap.

És per això que, al front dels grans partits polítics, trobem líders profundament mediocres, de dubtosa capacitat intel·lectual, d'indubtable incompetència oratòria i vergonyosa habilitat discursiva. Sovint, el seu mèrit principal consisteix a no haver incomodat excessivament els seus antecessors, i -en tot cas- haver tingut la paciència imprescindible per a esperar el seu torn. És una desgràcia que eixa mena d'individus acaben tenint ple accés a les estructures públiques de poder polític. Una desgràcia que nosaltres no ens podem permetre.

Un estat consolidat, com Espanya, potser es pot permetre aquesta mena de líders de nul·la qualitat professional i de baixa categoria moral. Nosaltres no. Nosaltres, que -paradoxalment- hem de partir del sistema espanyol, no ens podem permetre els seus vicis. No podem mantenir polítics egòlatres, que posen els seus propis interessos i vanitats per davant de les necessitats més bàsiques i urgents del país. Necessitem, per contra, líders profundament generosos, disposats a prioritzar l'assoliment de la independència, fins i tot a costa de sacrificar el seu protagonisme individual. Fins i tot -si cal- al preu de no sortir a la foto.

Dividir el vot independentista és un luxe que no ens podem permetre. Fer-ho per unes diferències relacionades amb el procés de selecció dels candidats és una bajanada pròpia d'una altra mena de polítics. potser de polítics com els que hem conegut fins ara en tots els partits. En tot cas, no dels que ens calen ara, per afrontar el repte més important dels darrers 300 anys.

Reagrupament i Solidaritat Catalana (citats per ordre alfabètic, per no ferir cap susceptibilitat); els senyors Bertran, Carretero, Laporta i López Tena (de nou, alfabèticament, per no ofendre cap ego), han de trobar la manera intel·ligent d'ajuntar en les paperetes electorals el desig d'assolir una àmplia representació parlamentària per a l'independentisme de veritat. Deixar passar aquesta oportunitat seria una irresponsabilitat històrica imperdonable. Les seues bases ja els ho han fet saber. Ara només falta que tots ells comencen a comportar-se com als líders que necessita ara mateix Catalunya, i no com a polítics mediocres, fidels seguidors del sistema polític trampós, corrupte i mediocre en què s'han hagut de formar com a polítics.

Hi ha molta gent que confia en la seua generositat, en la seua capacitat de sacrifici, i en les seues respectives dots de lideratge. Hi ha moltes persones que, en escoltar els seus discursos, creuen en el seu patriotisme autèntic, i confien en l'autenticitat de les grans paraules, com ara Unitat, Solidaritat o Independència, que pronuncien durant els seus discursos. Ara és el seu torn de demostrar que no es tracta -només- de paraules.

Aeroports de casa nostra?

2010-10-04T12:57:00.002+02:00

Anar de València a Menorca és més car que anar a Londres o Berlin, per posar un cas. Això, potser parla ben clar de la fragmentació a què ens han sotmés durant els darrers tres segles, i que no fa traça d'aturar-se, si tenim en compte com la inversió estatal prioritza les comunicacions amb Madrid, prescindint olímpicament del fet inqüestionable que el major volum de negoci es fa entre València i Barcelona, i no entre València i Madrid.

A banda de la qüestió econòmica, els aeroports que visitem durant el viatge a l'illa més oriental de les Balears són tota una font d'informació sobre què pensa AENA, l'empresa que gestiona els aeroports, sobre nosaltres.

A l'aeroport de València, la presència de la llengua pròpia és merament residual. Es limita a una de les versions menys privilegiades, des del punt de vista de la captació d'atenció, dels rètols i indicadors oficials. La més visible, no cal dir-ho, correspon al castellà. La millor síntesi de tot, però, la trobem en la megafonia. Després d'anunciar els vols en espanyol i anglés, el volum de la veu baixa considerablement per a fer l'anunci en valencià. Així ens transmeten -amb claredat meridiana- que això del valencià és innecessari, que és equiparable a contaminació acústica, i que si a molts dels viatgers els passa desapercebut, millor, no siga que algú s'ofenga de sentir una llengua tan impròpia i tan local en un context tan elegant i cosmopolita com un aeroport. AENA considera que els valencians hem d'estar avergonyits de la nostra llengua.

A Palma, les coses no milloren ni poc ni massa. Per megafonia s'anuncien els vols en espanyol, anglés i alemany, per aquest ordre. A l'hora de fer-ho en català, el volum no baixa, i tanmateix, el resultat és igualment penós i insultant. La veu anuncia que el vol número tal, amb destinació IBIZA sortirà a les .... Així, el topònim eivissenc pronunciat en perfecte castellà, com si la major de les Pitiüses no haguera tingut mai un nom fins que les tropes castellanes se'n van apoderar. I la mateixa regla de fonètica impròpia s'aplica als vols que fan cap a València i a Barcelona. En canvi, en anglés, la mateixa veu pronuncia correctament Eivissa, sense que cap llamp justicier no caiga del cel sobre l'altaveu pecador.

Dins de l'avió, la immensa major part de les instruccions les escoltem en espanyol i anglés. Això sí, tenen la deferència de dir unes paraules en català (més o menys reconeixible com a tal, en funció de les distintes capacitats de les hostesses encarregades de l'al·locució). Potser n'hauríem d'estar agraïts, si no fos que els continguts que se'ns transmeten en la llengua pròpia dels llocs de què partim i on arribem, no arriba ni a la tercera part dels que se'ns han comunicat en els altres dos idiomes, i es limiten a una mera salutació o benvinguda, sense cap informació d'interés per als passatgers.

És a Menorca on el paisatge sonor de l'aeroport s'acosta més a la normalitat. Els vols s'anuncien primer en català, i després en espanyol i en anglés. Totes les versions amb idèntic volum de veu. Això sí, Palma, es converteix en Palma de Mallorca, tal com ho volen i ho diuen els castellans, quan per a nosaltres sempre ha estat senzillament Palma.

De tornada a València, la visió de Menorca des del cel ens reconcilia momentàniament amb el món, i fins i tot amb Air Nostrum, que ens permet de contemplar tanta bellesa. Ara bé, l'hostessa de l'empresa originàriament valenciana té greus dificultats per a entendre que volem un suc de taronja (ni que siga de pot). Després de fer un parell de ganyotes i composar un somriure forçat per a formular -entre dents- un "perdoneperonolentiendo", encara li cal una classe particular -també impartida amb un somriure sincer- abans de servir-nos la comanda:

-'Suc de taronja' means orange juice. Now, you've got it. Please, don't forget it for the next time.

Les lleis no ho poden tot

2010-09-22T17:19:00.000+02:00

Cada matí faig ―en bicicleta― un trajecte d'uns 30 minuts entre ma casa i la universitat. Després del desdejuni, sol ser el segon plaer del dia. La primera part d'aquest recorregut transcorre per les carreteres secundàries que en l'Horta Nord anomenen les travesses. Són camins asfaltats però estrets, en què dos cotxes ―si hi coincideixen― han de passar amb compte. Un cotxe i una bicicleta ―per contra ― hi caben perfectament, i fins i tot tens temps de vore la cara que fa el conductor a eixes hores.

M'he fixat que una bona part de les persones que van al volant parlen ―a l'hora ― pel telèfon mòbil. Ja sabem (ens ho han publicitat a bastament) que parlar per telèfon pot provocar distraccions perilloses. Si un d'eixos automobilistes es descuida un segon en creuar-se amb mi, el seu vehicle acabarà amb un bony, i ell ― o ella ― potser amb un bon ensurt. Jo no. A mi, em podria eixir bastant més car.

No es poden legislar tots i cadascun dels aspectes de la convivència en societat. Ni crec que siga desitjable. Però és que, fins i tot en aquells que sí que estan legislats (com és el cas dels mòbils i la conducció), és impossible vigilar-ne l'acompliment. Només podem confiar en la responsabilitat individual, a l'hora de garantir el respecte a unes normes bàsiques, que afecten directament el benestar i la vida dels altres.

Ara bé, fer això no és fàcil. Els humans aprenem sobretot per observació. Mirem com fan les coses els altres, i les copiem ―o no ― segons els nostres propis interessos i capacitats. I posats a observar, hi ha gent que és més visible, tant per la posició social que ocupen, com pels minuts que els dediquen els mitjans de comunicació; particularment, la televisió.

En la societat valenciana, aquests personatges visibles no encomanen precisament respecte a la llei, ni comportaments exemplars de cap tipus. Si mirem cap amunt en la jerarquia política, hi trobem tota mena de transgressions de la llei que queden totalment impunes. Omplir-se les butxaques de diners públics no és obstacle per a rebre tot el suport moral de les autoritats, ni per a encapçalar llistes electorals diverses. Insultar, amenaçar i burlar-se dels contribuents, no impedeix que un individu ocupe càrrecs d'elevada responsabilitat. Les sentències només s'acaten quan afavoreixen els interessos del poderós de torn. Si no, de nou amb diners de tots, s'impugnen i es recorren fins als límits de la sacietat i el tedi jurídics.

I ―pitjor encara assistim a tota classe de justificacions d'aquestes conductes, que ens acaben presentant els delinqüents (perdó, potser caldria dir-ne "presumptes implicats en casos de corrupció") com a herois . Són personatges llestos, espavilats, que saben buscar-se la vida amb violent menyspreu de qualsevol norma que no els beneficie directament. Són ―en definitiva― models a imitar.

En aquestes condicions, amb models de conducta com els que tenim al capdavant de les institucions, com volem que ningú respecte cap norma, per raonable que siga? Si no hi ha un policia al davant, amb instruccions explícites d'impedir-nos-ho, parlarem per telèfon mentre conduïm, fumarem on ens vinga de gust, llançarem les burilles a l'arena de la platja, i deixarem que els nostres gossos embruten la via pública. I tot això, sense la més mínima vergonya o càrrec de consciència. El dia que un d'aquests conductors atropellarà un ciclista, ja vorem com ho apanyem.

Es tractarà, llavors, de negar que hem fet res mal fet, de tirar-li la culpa al ciclista. Sempre podem dir que circulava a tota velocitat, i que se'ns va tirar damunt com un posseït amb ànima de suïcida. Ja se sap que, en una terra d'oportunitats com la nostra, qui no condueix un cotxe de luxe no deu ser aigua clara!

Mala educació?

2010-09-21T12:46:00.000+02:00

Fa uns dies vaig tornar a sentir un vell argument en favor del predomini absolut i omnipresent del castellà. Es tracta de l'antiga idea segons la qual cal canviar de llengua, per educació, quan la persona que tenim al davant no s'està expressant en el nostre idioma. A més d'antic, l'argument és una pura fal·làcia, i fa aigües per tots els costats. Vegem-ne alguns.

Principalment, aquesta afirmació és un insult a les persones que opten per adreçar-se als altres en castellà. Segons aquesta idea, totes elles (o una immensa majoria) serien unes mal educades, ja que no solen canviar de llengua quan es troben amb un interlocutor catalanoparlant.

D'altra banda, si resulta que això de canviar de llengua per educació només s'ha d'aplicar als catalanoparlants, i no als qui opten pel castellà com a llengua de comunicació habitual, es produeix la paradoxa que entre dos persones que estan fent una mateixa cosa (mantenir-se en la seua llengua), una és mal educada i l'altra no. Òbviament, això violaria frontalment el principi ètic de la igualtat de les persones, que està en els fonaments de tot estat de dret, i cap demòcrata no podria acceptar mai una norma basada en tan evident discriminació.

Més encara, si tenim en compte que el castellà i el català són idiomes ben pròxims i semblants, i que la intercomprensibilitat (la possibilitat d'entendre què s'està dient en l'altra llengua, sense estar capacitat per a parlar-la) és molt elevada (segurament, propera al 100% si ens centrem en la variant valenciana), aleshores hem d'admetre que la educació no hi té res a vore. Potser els prejudicis, la prepotència lingüística o un fort sentiment nacionalista, resumit habitualment en la sofisticada idea que "estamos en España y se ha de hablar español", poden explicar molt millor aquesta actitud que s'escuda darrere d'una tramposa apel·lació a la bona educació.

Ser ben educats vol dir parlar amb respecte, escoltar a l'altre. Si pot ser, fer-lo sentir bé; oferir-li el bo i millor que tenim. Tots aquells que proclamen que s'estimen tant la seua llengua, farien bé de passar a l'acció i donar als altres l'oportunitat d'escoltar-la i també de parlar-la. Perquè la pràctica demostra que, també entre les persones que opten habitualment per expressar-se en castellà, n'hi ha moltes que són perfectament ben educades. Fins i tot n'hi ha que estan plenament capacitades per a expressar-se --també-- en l'altra llengua oficial, i algunes ho fan amb molt de gust, quan els en donem l'oportunitat. I si no ho estan, com a mínim són perfectament competents per a escoltar-nos, entendre'ns, i respondre'ns en el seu idioma, que nosaltres també entenem perfectament.

I amb tot això, no passa res. No hi ha cap problema. La comunicació flueix sense entrebancs d'importància. Ens entenem, ens acceptem i ens respectem, sense necessitat de jutjar-nos els uns als altres o de retraure'ns --amb tramposes acusacions centrades en la bona educació-- quina és la nostra identitat, o quines són les nostres preferències en matèria de llengua.

Una de les formes més evidents que conec de ser mal educat és acusar els altres de no ser prou ben educats, quan no fan les coses tal i com nosaltres considerem que s'han de fer. I puc assegurar --sense el mínim temor d'enganyar-me-- que els humans tenim la capacitat de ser grollers, mal educats i estúpids en qualsevol dels idiomes que parlem.

11 de setembre a Ca les Senyoretes

2010-09-13T11:39:00.000+02:00

Dissabte 11 de setembre ens trobàvem a Otos, a Ca les Senyoretes, gaudint de l'hospitalitat i el mestratge erudit i planer alhora del físic i escriptor Joan Olivares, i de la cuina esplèndida d'Assumpció. L'excusa era la presentació d'un llibre, i la possibilitat d'assistir -en rigorós i privilegiat directe- a la presentació d'Andanes, el darrer disc de Rafa Xambó, acompanyat pel músic Albert Ortega.

La presentació del llibre ("Sortir de l'armari lingüístic") suscità un bon grapat d'intervencions per part dels assistents. Com sempre que es parla de llengua, els valencians hi tenim moltes coses a dir. Desitjos, frustracions, retrets i amargors solen omplir els minuts -o les hores- que dediquem a reflexionar sobre aquesta llengua que les lleis ens defineixen com a pròpia, i que les autoritats que patim s'entesten a tractar com a forastera. Tothom té alguna història a explicar sobre algú que l'ha insultat o fins i tot atacat per haver comés l'horrible pecat de parlar en valencià, ja siga en un ajuntament, una botiga o pel carrer. Sovint, aquesta mena de catarsi té efectes perjudicials, i els assistents n'ixen amb una sensació de desemparança més gran que la que arrossegaven a l'entrada.

Fa temps que vam arribar a la conclusió que això no era una bona estratègia, i sempre procurem fer anar el diàleg per uns altres viaranys, que ens acosten més a l'alegria o a l'esperança. Cal dir que no sempre és fàcil. Algunes vegades, tanmateix, hi apareixen aliats que, dotats potser d'un optimisme espontani i a prova de frustracions, són capaços de llançar una mirada distinta sobre la realitat.

Quan ja moltes persones més joves ('estudiosos', com ell els va qualificar) havien pres la paraula, alçà la mà Bruno, un home del poble, amb prou anys com per haver viscut la guerra de jovenet. Després d'excusar-se per no tenir estudis, i en un valencià de deliciosa fonètica, farcit de les ressonàncies profundes i les sonoritats precises de la comarca, ens explicà a tots una història que havia passat en acabar la guerra. Un home d'Otos, sabedor segurament del magre futur que li esperava després de la derrota, decidí d'anar-se'n a l'exili. Com que sabia que un altre otosí, conegut al poble com 'Miquel el de Margarida', se n'havia anat anys abans a l'Alger, replegà les poques pertinences que tenia i s'embarcà cap allà.

Analfabet com era -sempre segons el relat d'en Bruno- no feu les previsions necessàries, com ara preguntar pels cognoms o l'adreça on podria trobar el seu paisà. I fou així que -en desembarcar a Orà- es trobà en una ciutat atapeïda de gent, d'aspectes i llengua estranys, i sense manera de trobar el seu amic. Sense cap altra alternativa, l'otosí mamprengué a anar pels carrers cridant a veu en coll: "Ningú no sap on para Miquel el de Margarida?". I així anà pels carrers d'Orà, entremig d'aquella gentada que ni l'escoltava ni l'entenia, bramant cada vegada amb més desesperació en espera d'una resposta que tenia ben poques opcions de produir-se.

Quan ja no li quedaven ni diners ni provisions, i començava a resignar-se al seu fracàs, es veu que va sentir algú que l'increpava des de lluny: "Qui està parlant valencià per ací?". Era el mateix Miquel, el de Margarida, que entremig de l'enrenou de la gentada, havia sentit parlar la seua llengua, i se n'havia anat a buscar la font d'aquelles paraules, cosa que -molt probablement- salvà la vida del seu paisà. Bruno, amb els ullets lluents i riallers, acabà la seua intervenció deixant-nos la seua reflexió: Qui diu ara que el valencià no serveix per a res?

Nou curs, vells abusos

2010-09-02T11:56:00.000+02:00

Al setembre començaran de nou les classes a la Universitat de València. Si ningú -des de l'equip rectoral- no fa res per canviar-ho, un bon grapat de professors tornaran a passar-se les normes per l'arc de triomf i -prescindint violentament dels drets dels estudiants matriculats als seus grups- faran la seua santa voluntat, sense que les normatives de què s'ha dotat democràticament la UV no els facen ni fred ni calor.

No m'estic referint a que alguns professors puguen impartir matèries distintes de les que se'ls ha assignat, o a que dicten les seues classes en horaris diferents dels que els pertoquen. Algú s'imagina un professor dient, el primer dia de classe: "Ja sé que l'assignatura es diu Dret Mercantil, però com que jo sóc més competent en matemàtiques, explicaré comptabilitat"? Això, òbviament, les autoritats universitàries no els ho permetrien de cap manera. Directors de departaments, degans i -si arribara el cas- el mateix rector, prendrien cartes en l'assumpte i el cridarien a l'ordre sense remissió.

Tampoc no passarà que un docent que haja triat la docència d'un grup en castellà o en anglés, gose impartir-lo en un altre idioma. Això, tampoc no se li consentiria de cap manera. En canvi, molts estudiants -de diverses carreres- que hauran triat l'opció de rebre les classes en valencià, es trobaran, a principi de curs, que el seu professor o professora els diu que tot i que ja sap que la classe és en valencià, ell o ella se sent més competent en castellà, i -per tant- en benefici de la qualitat docent, impartirà la classe en aquesta -la seua- llengua.

L'argument és una pura fal·làcia. Per qui no ho sàpiga, els professors trien -ara a final de curs, i generalment, per ordre d'antiguitat en el càrrec- quins són els grups que impartiran el curs vinent. Cal pensar que ho fan en funció de les seues especialitzacions acadèmiques, i també, de les seues legítimes preferències. Per tant, aquells docents que no estan capacitats per a impartir assignatures en valencià, poden- senzillament- no triar els grups que estan programats -i clarament etiquetats- en aquesta llengua. D'aquesta manera, unes altres persones, plenament capacitades, podran assumir aquesta docència, i els drets dels estudiants que s'hi hauran matriculat, seran democràticament respectats.

També és una fal·làcia (i aquesta, amb una bona dosi de mala llet afegida) argumentar que els estudiants ho accepten i no se'n queixen. Tothom sap que molts estudiants creuen que els professors poden adoptar represàlies -en forma de males qualificacions- contra aquells alumnes que els porten la contrària, o s'oposen obertament a les seues propostes. Estic convençut que es tracta d'una creença no fonamentada, però en qualsevol cas, no cal esperar cap queixa per tal de fer complir les normatives. Les normes es dicten per a ser respectades, i no fer-ho és una actitud clarament antidemocràtica, i significa aprofitar-se de posicions de preeminència per a benefici propi, i perjudici dels estudiants.

Estic convençut que l'actual equip rectoral està format per persones de profundes conviccions democràtiques, i que tenen el màxim respecte per la llengua pròpia de la UV. És per això que tinc l'esperança que en aquest nou curs que començarà al setembre, no es consentiran els mateixos abusos que -any rere any- s'han estat perpetrant, sempre contra el mateix sector de la població: els estudiants que -per unes o altres raons- trien l'opció -plenament legítima- de matricular-se en grups que s'haurien d'impartir en valencià. La pregunta és molt senzilla: si als estudiants que es matriculen en castellà se'ls respecta escrupolosament el seu dret, com és que no es fa exactament igual amb els que trien el valencià? És que la UV considera que hi ha uns estudiants de primera i uns altres de segona?

Timidesa lingüística

2010-07-29T15:07:00.001+02:00

Passejant per la ciutat d'Alacant, fa poc, em vaig trobar que no sabia com anar al lloc que buscava. Com és costum de fer en situacions semblants, vaig preguntar a la primera persona que vaig trobar disponible.

-" Perdone, em podria dir com anar al carrer tal"?

L'home em va respondre amablement i em donà les instruccions necessàries per tal d'arribar al meu objectiu. Quan ja li havia donat les gràcies, i per a la meua sorpresa, fou ell qui em preguntà a mi:

-" Escolte... i vosté com sabia que jo parlava valencià?"

-"No ho sabia"- li vaig respondre.

En comprovar que aquell senyor es quedava una miqueta perplex, i en justa correspondència a la seua amabilitat, li vaig voler donar alguna explicació més, i li vaig aclarir que jo, com que pense en valencià, quan m'acoste a algú, li parle en eixa mateixa llengua, sense preguntar-me si serà o no la seua també. No sé si en va quedar molt convençut. A mi, en canvi, em quedà ben clar que aquell senyor pensava que l'únic motiu vàlid per adreçar-se a algú en valencià és saber del cert que és una persona valencianoparlant.

D'eixa actitud en podem dir -amb propietat- timidesa lingüística, i podem constatar que -efectivament- és molt habitual entre les persones que tenen el valencià com a llengua primera, que el parlen a casa i amb els amics i coneguts, i que -en canvi- l'amaguen quan es tracta de comunicar-se amb persones que no coneixen. N'hi ha que, fins i tot arriben a demanar disculpes si s'han adreçat en valencià a algú que -jutjant-ho per la llengua en què contesta- ha resultat que no el parlava.

Demanem disculpes quan, involuntàriament, hem fet mal a algú (xafant-li un peu, per exemple), o l'hem ofés d'alguna manera. Com pot ser que ningú considere que parlar en una llengua -siga la que siga- pot ofendre? Més encara, si es tracta d'una llengua que la legislació vigent declara oficial, però en qualsevol cas, parlar en qualsevol idioma no pot constituir mai una ofensa per a ningú. Si després resulta que l'altre no parla la mateixa llengua que jo, i jo vull adaptar-me a la seua, ho puc fer. És una opció legítima. Si, en canvi, m'estime més continuar expressant-me en el meu idioma, també ho puc fer. És igualment legítim.

Si l'interlocutor no m'entén, ja m'ho farà saber. Una regla bàsica de la comunicació és considerar que la persona amb qui parlem és aproximadament tan intel·ligent com nosaltres mateixos, i està igualment capacitada per a expressar allò que vol. Ací tenim una bona base per a una comunicació respectuosa i igualitària, que podria servir per a avançar cap a una situació d'autèntica igualtat lingüística.

Les lleis -sobre el paper- ens reconeixen el dret a viure en la nostra llengua, tant a les persones que tenen el castellà com a llengua pròpia, com a les que considerem que la nostra és el valencià. El límit, però, no es troba tant als papers com en la nostra forma quotidiana de comportar-nos. Actuar tímidament implica -en termes generals- inhibir-se, ser passius, optar per la inacció. Som tímids quan callem en comptes de parlar, o quan deixem passar una oportunitat, o tolerem un abús, simplement per no cridar l'atenció. Els llibres d'autoajuda i les consultes que reben molts professionals de la psicologia, tracten sovint de la timidesa., i la consideren com una limitació important, que cal superar si volem millorar el nostre nivell de benestar personal.

En el cas de la llengua és exactament igual. Si opte directament pel castellà en lloc d'iniciar les interaccions en la mateixa llengua en què parle amb mi mateix, entre altres coses, estic perdent moltes oportunitats de descobrir que els meus interlocutors poden ser tan valencianoparlants com jo mateix. La manera de saber-ho és ben senzilla: parlar-li en valencià. Puc estar raonablement segur que, si no m'entén, m'ho farà saber. I per tant, també puc assumir que si no m'ho diu, vol dir que m'entén, i que podem continuar comunicant-nos sense més dificultat. I, en qualsevol cas, no he de tindre cap dubte que ningú no s'ha d'ofendre per sentir parlar un idioma, qualsevol idioma, i -especialment- l'idioma propi del territori on viu.

Milions de parlants

2010-07-26T15:40:00.000+02:00

Fa poc llegia un dels comentaris dels lectors, a un article sobre la oficialitat del català a Europa. La cosa, amb profusió de majúscules, signes d'exclamació i faltes d'ortografia, tornava fonamentalment a l'antiga cantarella segons la qual, les llengües que tenen molts milions de parlants tenen més legitimitat que les que en tenen pocs. Amb el pas de les dècades, les xifres atribuïdes a l'espanyol han anat creixent vertiginosament, dels 300 als 400 i als 500 milions, sense que cap empresa madrilenya de demoscòpia no ho haja posat mai en dubte.

Sovint m'he preguntat com dimonis en fan el recompte, però crec que -senzillament- sumen els habitants dels estats que tenen el castellà com a llengua oficial, i au! Això vol dir, entre altres coses, que els modestos 10 milions de parlants que -pam amunt o avall- hom atribueix al català, també sumem per arribar-ne als 500 d'hispanoparlants. Ja sabem que tota pedra fa paret, i així ofrenem, ni que siga involuntàriament, una altra nova glòria a l'univers hispanocèntric, junt amb les que aporten els parlants de guaraní, de quítxua i de moltes altres llengües americanes.

No pretenc, ara i ací, discutir-ne les xifres. La bona veritat és que em té igual que en siguen cinc-cents o cinc mil milions. Tinc el màxim respecte per tota aquesta milionada d'hispanoparlants; exactament el mateix respecte que professe als poc milers de parlants de maltés, o als pocs milions de parlants de noruec. I sobretot, no tinc la menor intenció de comunicar-me amb tantes persones, en tota la meua vida, ni la pretensió de fer-los arribar -a tots plegats- cap missatge en particular.

Una llengua no és important perquè et permet de parlar amb milions de persones, sinó perquè et facilita la comunicació amb un grapat de les que més t'importen i t'interessen: família, amics, coneguts i saludats o admirats i detestats; gent amb cara i ulls...i amb una llengua poc més o menys com la teua. Gent amb qui et comuniques dia a dia, amb qui comparteixes fílies i fòbies, alegries i malestars, que expresses d'acord amb la manera en què has aprés a fer-ho, amb les particularitats pròpies del teu poble, que no són ni millors ni pitjors que les d'un altre, per molts milions de diferència que hi haja.

I resulta que -segons que diuen els estudiosos de la matèria- tot ésser humà es comunica regularment amb una quantitat de gent que no sol superar les 150 persones. Tant se val si viu a l'Àfrica central, a Londres, Barcelona o a Buenos Aires. De manera que no em fa ni fred ni calor parlar una llengua amb pocs milions de parlants. I estic convençut, a més a més, que si algun dia tinguera el talent o la fortuna d'escriure res que mereixera ser llegit per mig món, aleshores ho traduirien a no sé quants idiomes, i arribaria així als ulls -i qui sap si també als cervells- d'un o més trilions d'habitants de l'univers.

D'altra banda, es veu que escriure en una llengua tan minoritària com el català no deu ser cap inconvenient perquè els parlants del multimilionari espanyol et puguen llegir, entendre a la perfecció i comentar sense manies. Us heu fixat mai l'enorme quantitat de comentaris en espanyol que apareixen al peu de qualsevol article digital en català, que gose reivindicar la igualtat de drets dels catalanoparlants?

Vacances i nacionalitats

2010-07-16T12:19:00.000+02:00

Durant les vacances d'estiu, molta gent viatja, i és molt freqüent escoltar preguntes sobre la nostra nacionalitat. "D'on sou?"-et pregunten en distints idiomes. Per als qui no ens sentim còmodes amb l'adscripció de la nacionalitat espanyola s'hi obri un dilema. Moltes vegades, no és qüestió d'embrancar-se en una complexa explicació sobre les nostres pròpies sensibilitats nacionals, que l'altre no ha demanat i -probablement- tampoc no espera, ni li interessa especialment.

Una alternativa viable és contestar que el nostre passaport és espanyol. És un fet que no podem negar, i -d'altra banda- deixa oberta -per als bons entenedors- la possibilitat de preguntar més coses, si en volen saber més. Les reaccions que hi trobarem poden ser, però, ben diverses. Explicaré un parell d'anècdotes per a il·lustrar-ho.

Fa uns quants anys, en un parc natural de Costa Rica, la meua companya va escriure, en l'apartat "País" del formulari d'entrada, el nom del seu país: Euskal Herria. Un home, el següent en la coa, va reaccionar escrivint en nom del seu país, "España" en majúscules de grandària desproporcionada. No content amb això, va remugar en veu alta, i acabà per adreçar-se -una mica intempestivament- a la meua companya, amb paraules com aquestes: "Pero su pasaporte, ¿qué dice?". A banda de la curiosa creença que els passaports puguen parlar, assumia aquest senyor que la pertinença d'una persona a una nacionalitat depén -exclusivament- de la paperassa oficial. No sembla que li importara, ni poc ni massa, la decisió personal sobre la identitat nacional de ningú.

Per contra, en un altre viatge pel nord del Marroc, i després d'haver passat una bona estona en una paradeta de venda d'espècies, un home d'uns setanta anys em va preguntar -en francés- d'on era. Es veu que ens havia sentit parlar entre nosaltres, i no acabava d'identificar l'idioma que parlàvem. Decidit a no convertir aquella pregunta de cortesia en una llarga disquisició, li vaig respondre "Dans les papiers?". L'home, que molt probablement no tenia molts estudis, però sí un sentit comú que podríem esperar de qualsevol ésser humà, va negar ostensiblement amb el cap i amb les mans, i replicà emfàticament: "Mais non!, dans le coeur".

Si la pregunta és de cortesia, entenc que allò que és cortés, educat, és interessar-se per la persona, no pels seus documents. És això mateix el que feu aquell home. Volia saber d'on m'agrada a mi pensar que sóc, no què volen les autoritats del meu estat que jo siga. Li vaig agrair el gest, i vaig procurar fer-li una explicació breu i entenedora de la meua opció personal. Val a dir que no li costà gens d'entendre'm, atés que ell mateix era amazig, i poguérem gaudir d'una estoneta de conversa amable, i també aprendre algunes coses que no són del tot evidents per als turistes que visiten aquell territori.

El món està ple de gent que té sensibilitats nacionals distintes de les que figuren als seus papers. No cal que pensem que la nostra és una situació estranya i difícil d'entendre. Com ja he dit, tampoc no cal que convertim cada conversa en una dissertació sobre geopolítica. Després de tot, estem de vacances. Això, però, no ens obliga a assumir la lletra del passaport com una realitat monolítica i inqüestionable. Només cal que elaborem una resposta senzilla, que no ens faça sentir incòmodes, i que ens permeta presentar-nos d'acord amb què ens sentim, i no necessàriament en funció del nostre passaport: en el cor, no als papers.

Nacionalistes fora de l'armari

2010-07-10T08:55:00.000+02:00

El campionat mundial de futbol que s'està jugant a Sud-àfrica ha entrat sorollosament en les nostres vides sense demanar permís. Fins i tots en les d'aquells que no som afeccionats al futbol de seleccions estatals (un fenomen ben curiós, si tenim en compte que els jugador cobren els seus sous milionaris dels clubs, i no dels governs). És virtualment impossible no saber qui guanya i qui perd, i fins i tot, no assabentar-se'n puntualment, gràcies a les expansions expressives dels qui s'alegren quan guanya la selecció espanyola.

Es veu que una de les conseqüències del bon joc de l'equip que representa Espanya és la proliferació de banderes espanyoles als balcons i les finestres. He de reconèixer que em costa un esforç de contenció no etiquetar ideològicament aquells que pengen l'ensenya roja i groga a la façana de sa casa. Em dic a mi mateix que, tot i que són els mateixos colors que ens imposà Franco, qui els exhibeix no és necessàriament un energumen de cap a peus. Fins i tot quan l'ornamenten amb una silueta de bou, convertint-la així en la mateixa bandera que llueix amb orgull una extrema dreta xenòfoba i assassina, faig un esforç per convéncer-me que qui la penja al seu balcó no és necessàriament un feixista declarat. M'esforce disciplinadament per entendre que hi ha persones que poden sentir aquesta insígnia com a pròpia, sense combregar -necessàriament- amb les connotacions més imperialistes i impositives que ens evoca a uns altres.

Ara bé, sí que hi ha una conseqüència que espere observar quan haurà passat tot aquest tràfec del mundial de futbol. Espere que aquestes persones que ara pengen les seues banderes al balcó no tornen mai més a l'absurda pretensió de presentar-se com a 'no-nacionalistes'. Espere que -en coherència amb la conducta que han exhibit en plena eufòria patriòtica- passen a admetre obertament que són profundament nacionalistes. Exactament amb la mateixa profunditat amb què es declaren espanyols; amb la mateixa intensitat amb què s'esgargamellen cridant en plena nit el nom de la seua nació, després d'un gol, o al final d'un partit guanyat; amb la mateixa desimboltura amb què pengen les seues banderes, amb bou o sense, i les deixen onejar al vent.

Puc entendre que se senten espanyols. Puc entendre -fins i tot- que se'n senten orgullosos. Sóc completament incapaç de compartir-ho, però ho puc entendre. No puc admetre, tanmateix, que aquells que fan tan notòria ostentació de la seua pertinença nacional, dels seus colors i dels seus símbols, pretenguen -l'endemà mateix- adoptar un posat elegant i distanciat, tot arrufant el nas quan uns altres parlen d'identitats, de llengües o de drets nacionals, per a declarar indolentment que ells no són nacionalistes, i que això dels nacionalismes és absurd i està passat de moda.

Si és absurd; si està passat de moda, que despengen ara mateix les seues banderetes dels balcons. I si no ho fan, que renuncien a donar lliçons de modernitat a aquells que no sentim com a propis els seus símbols ni la seua pàtria.

Un futur en valencià

2010-06-21T19:58:00.002+02:00

El professor Esteban Morcillo, rector de la Universitat de València, ha declarat fa poc que podem “construir un futur junts i en valencià”. Això és una bona notícia. Que persones de la solvència acadèmica i el prestigi social d'un rector d'universitat facen declaracions públiques, i en positiu, respecte de la viabilitat i l'interés de construir el nostre futur com a poble en clau valenciana, és una de les escasses alegries que se'ns permeten, pel que fa a la cultura pròpia.

Fa uns mesos, em va telefonar al despatx un prestigiós catedràtic de la UV. S'adreçà a mi en un valencià impecable, amb la correcció lingüística i la riquesa de lèxic que podem esperar d'una persona de la seua excel·lència acadèmica i ampli bagatge cultural. Fins ací no hi ha res de què estranyar-se. El cas és, però, que fa vint anys que he tingut l'oportunitat -i el plaer- d'escoltar les seues conferències i cursos, i de llegir els seus escrits en la premsa, i ni tan sols sabia que aquest professor era valencianoparlant de soca-rel.

És una llàstima que persones d'elevat prestigi acadèmic o professional no gosen exercir públicament de valencians, i prestar així una mica del seu merescut prestigi a una llengua, que també el mereix però no li'l reconeixen. Quan imparteixen les seues classes i conferències sistemàticament en castellà, com si l'altra llengua oficial que tenim no fóra digna de les seues paraules, estan fent un mal servei a la cultura del seu poble.

El valencià -com tota altra llengua- és perfectament apte per a qualsevol registre conversacional. Des del més col·loquial fins al més formal i acadèmic. Totes les paraules i totes les idees són dignes de ser dites en qualsevol idioma. Tots els idiomes mereixen el nostre respecte. El nostre també. I la manera com podem expressar aquest respecte és fent el nostre treball amb la màxima qualitat de què som capaços, i sense ocultar la nostra llengua. Perquè quan ho fem, quan l'ocultem, estem desmentit declaracions com les del rector, plenes de saludable optimisme i inequívoca bona intenció.

Fa poc vaig assistir al casament civil d'un bon amic. L'oficiant de la cerimònia, en acabar, els va desitjar molta felicitat i, just abans d'anar-se'n, es girà i va dir a la parella: "I procuren vostés fer alguna cosa per a aconseguir-la, la felicitat". Aquest és també un bon consell per a incrementar la salut social de la llengua pròpia de la Universitat de València. És un sol consell, però en aquest cas conté tres parts: la primera, que cal desitjar millorar-la; la segona, que convé declarar-ho públicament; i la tercera, que s'han d'emprendre les accions institucionals necessàries per tal d'aconseguir-ho.

De moment, ja tenim la segona: el rector s'ha posicionat a favor d'un futur en valencià. Confiem que també siga certa la primera: que el desig és autèntic, i esperem que com a màxim responsable de la universitat, donarà resposta satisfactòria a la tercera, que bé pot ser la més important: emprendre accions concretes per avançar cap a una autèntica igualtat lingüística en la universitat. Exigir que qui s'incorpore a la universitat en conega -també- la llengua pròpia, seria una bona manera de començar a posar fil a l'agulla.

Una presidenta contra el futur del valencià

2010-06-19T18:27:00.028+02:00

Deu ser ben difícil de trobar, en qualsevol país normal, una persona que presidint una institució de caràcter cultural, es posicione públicament en contra de la llengua pròpia del país. Al País Valencià, però, tot és possible, i fins i tot probable.

Diu la Sra. Ascensión Figueres, presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que "la Universitat no pot rebutjar un professor estranger per no tindre el requisit (valencià), ja que seria tirar pedres contra la nostra teulada". Potser caldria preguntar-li si tampoc no ens podem permetre de rebutjar un professor, només perquè no siga capaç de parlar castellà. O això seria també tirar-nos pedres?

És curiós que les mateixes persones que es posicionen obertament contra l'exigència del coneixement de la llengua pròpia dels valencians, mai no qüestionen l'absoluta necessitat de dominar l'altra llengua oficial: la dels castellans. Generalment, disfressen la seua actitud inequívocament antivalenciana amb una cortina de fum feta d'expressions aparentment liberals (no exigir, valorar com a mèrit), que mai no apliquen a l'altra llengua oficial. És com si la normalitat consistira en fer-ho tot en castellà, e el valencià fóra -sempre- l'excepció. Més encara, l'excepció prescindible.

Per què no considerem com un mèrit -i per tant, amb caràcter optatiu- el coneixement del castellà? Segur que hi ha professionals excel·lentment preparats en anglés, una llengua que tots els universitaris han d'aspirar a conéixer. Moltes d'aquestes persones podrien impartir els seus coneixements en les nostres universitats. Com és que no poden venir a la universitat valenciana, només perquè no posseeixen el requisit lingüístic castellà? No és això una discriminació inacceptable, i una renúncia a l'excel·lència, només per qüestions lingüístiques?

La igualtat lingüística és un concepte ben fàcil d'entendre: si no s'exigeix el coneixement de la llengua als professors, els estudiants no poden fer valdre el seu dret a estudiar en valencià. I una vegada més, els nostres drets lingüístics són només paper mullat. Ens trobem -de nou- amb l'evidència d'una societat amb dos classes de ciutadans: els de primera, que són els qui opten per expressar-se en castellà, i tenen tots els drets plenament garantits, i els de segona, els qui prefereixen (o preferirien) viure i estudiar en valencià, i només poden fer-ho, si els seus interlocutors han tingut l'amabilitat -plenament optativa, això sí- de dotar-se del mèrit de conéixer la llengua del país on viuen i treballen.

Igualtat lingüística vol dir, ara mateix, emprendre les accions necessàries perquè les persones valencianoparlants deixem d'estar discriminades en la societat valenciana. I per això, cal que els altres també hagen de conéixer la nostra llengua, de la mateixa manera que nosaltres hem de conéixer la d'ells. Podríem començar pels professors d'universitat, però caldrà també que ho facen la resta dels docents, i tots els funcionaris. Això seria paritat, igualtat, democràcia i bilingüisme. Sense això, és a dir, tal com estem ara, és senzillament la vella i coneguda llei de l'embut. I als valencians ens reserven sempre el broc més estret.